El Joan Miró “més radical” desafia el públic de l’IVAM
València acull una exposició de l’artista amb motiu del 125è aniversari del seu naixement
ValènciaL’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) té fam. Necessita recuperar el temps perdut, reviscolar una institució que durant anys va patir el desprestigi d’una direcció, la de Consuelo Ciscar, que va maltractar el museu i que l’ha portat als tribunals. L’exdirigent està imputada per presumptament haver pagat sobrecostos per obres i utilitzat exposicions per revaloritzar peces de la seva propietat i potenciar la carrera del seu fill. És aquesta fam d’art amb majúscules, d’obres sense concessions, d’avantguarda radical, la que ha impulsat l’IVAM a inaugurar avui una retrospectiva sobre Joan Miró que, en paraules del director de la institució, José Miguel G. Cortés, no pretén “ser un mausoleu per a un geni, sinó reflectir l’esperit crític i el qüestionament de l’art” que va caracteritzar l’artista. Tot i que l’any escollit, el 125è aniversari del naixement del pintor barceloní, convida a la reflexió pausada i a l’exaltació amable, des de l’IVAM reclamen adrenalina, i per apaivagar aquesta avidesa, res millor que reivindicar “el Miró més radical”, l’obra d’un autor que va proferir la famosa frase “ Je veux assassiner la peinture ” [Vull assassinar la pintura], però que no va deixar de pintar mai.
Ho va subratllar ahir el comissari de la mostra, el doctor en història de l’art i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Maria Minguet Batllori, que va destacar que Miró pretenia “arribar a la societat amb els seus estris de combat”. “És a dir, complir aquella frase dels moviments avanguardistes, que l’art i la societat siguin el mateix”, va afegir Minguet.
Un dels aspectes que l’exposició pretén subratllar és la capacitat de Miró per “pertorbar, activar, revelar o transformar” l’espectador. Segons Minguet, la clau d’aquesta apel·lació al visitant és quin és el seu objectiu. “L’artista pot desafiar la persona que contempla el seu treball mitjançant dues vies: o provocant pel propi fet de fer-ho, que no és el camí de Miró, o desafiant per reclamar que s’abandoni la passivitat. Miró no desafiava per molestar, sinó per moure”, va remarcar el comissari de la mostra. Per a Cortés, és precisament aquesta capacitat de Miró de reptar el visitant, que davant els seus quadres s’esforça a entendre la pintura, a identificar els elements que la componen, a trobar sentit al seu títol, “en definitiva, a incomodar-lo”, la que converteix l’autor en un “artista contemporani, viu, que encara ens parla”.
L’ordre i el desordre
Un altre element clau de l’exposició el resumeix el seu títol, Joan Miró, ordre i desordre, ja que la mostra es proposa explicar com, tot i l’aparent caos, el pintor català treballava d’una manera molt metòdica. Ho explica la frase del mateix artista que encapçala l’exposició i amb què el visitant entropessarà només tot just entrar a la sala: “Naturalment, només he necessitat un instant per traçar amb el pinzell aquesta línia. Però he necessitat mesos, potser anys de reflexió, per concebre-la”. A partir d’aquesta premissa, la mostra aborda els ingents desitjos d’experimentació que va viure l’autor al llarg de la seva trajectòria i que el van portar a crear “un alfabet visual propi aparentment senzill, però de gran profunditat”, com subratlla Minguet. Un alfabet que neix de l’observació de la realitat i de la poetització o, com a Miró li agradava dir, “de l’espiritualització de la realitat”.
L’exposició recull un dels fruits més destacats d’aquesta voluntat de recerca de Miró, com van ser les seves obres cremades. Aquests quadres van néixer arran d’una exposició l’any 1974 a París, quan, segons Minguet,“el període d’avantguardes ja estava en declivi”. Va ser aleshores quan l’artista, ja consagrat i amb 80 anys, va començar a utilitzar el foc per cremar part del llenç, per portar la pintura “a la més absoluta desmaterialització”. Un ús del foc que l’artista barceloní va reproduir amb els seus treballs amb la ceràmica, i en què, a més de les flames, va comptar amb un nou i estimat company de treball, l’atzar, que propiciava que alguna peça s’esquerdés, es trenqués... és a dir, que impedia la repetició.
Una mostra variada
La mostra de l’IVAM acull 200 peces, des de pintures a escultures, dibuixos, ceràmiques, cartells i treballs vinculats a les arts escèniques, que han estat reunides expressament per a la institució valenciana i que no visitaran altres ciutats. Les obres provenen de museus com el Reina Sofia, el Thyssen-Bormemisza, la Fundació Juan March de Madrid, el Macba, la Fundació Joan Miró, la Fundació La Caixa de Barcelona, el museu Es Baluard, la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma i el Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam.
És un origen variat per a un autor heterodox com Miró, que volia “expandir i socialitzar la seva obra”, que va estimar els cartells perquè els considerava grafitis amb què portar l’art al carrer i que va col·laborar en espectacles de teatre, dansa o circ per escampar el seu treball. Un viatge fins a València que es tancarà el 17 de juny, a tocar de la nit de Sant Joan, que és la festa del foc, l’element que l’artista barceloní va descobrir a les acaballes de la seva carrera i amb el qual va omplir la seva obra.
