Joan Morey: "El meu treball té un posicionament ideològic molt ferm, perquè visibilitza estructures de poder"

PalmaQuan va estudiar Belles Arts, es va especialitzar en pintura. Però a Joan Morey el llenç del quadre li va quedar petit. Va ampliar el focus, llavors, amb la "pintura expandida", que s'escampa en un espai i creant 'enviroments'. Però aquest llenguatge també li va generar una cotilla perquè -assegura- era només un espai de representació i expressió". El que volia Morey era 'presentar', i és amb aquesta voluntat que va arribar a la performance, el llenguatge amb què balla fa més de quinze anys. L'artista mallorquí resident a Barcelona forma part de la darrera exposició d'Es Baluard, 'On rau la realitat?', amb l'obra 'Tour de force', que exposa alguns dels materials que va utilitzar per a la performance homònima que va fer l'any 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i en la qual explorava la història de VIH/sida. Ara està començant el projecte 'La Influyente', guanyadora d'una de les beques d'arts plàstiques de la Fundación Botín.

Què podem veure a Es Baluard?

Un enregistrament videogràfic, documentació i diferent material de recerca de tot el procés d'investigació, producció i postproducció de la performance 'Tour de force', que es va fer en el marc de l'exposició '1.000 m2 de desig'. Arquitectura i Sexualitat. Em va semblar interessant vincular-ho a la mostra d'Es Baluard perquè atorga una altra visió d'una realitat: el desig. L'obra és una aproximació real que investiga, tracta, contrasta el que té a veure amb la realitat del VIH i la sida per donar-li un punt de vista crític, poètic o al·legòric.

En què va consistir la performance

A traçar d'una manera poètica els recorreguts per la breu història de la sida: des de les dècades dels 70 i 80 quan la malaltia es va convertir en pandèmia fins a totes les parafílies que se'n van derivar entorn de la transmissió del VIH. També s’insinua la situació contemporània, en la qual les persones seropositives disposen de certs privilegis gràcies als avanços mèdics.

L'obra tenia un pròleg i cinc actes. En què consistien?

Sí, està plantejada com una gran peça parateatral. El pròleg convidava un públic reduït a presenciar un monòleg de l'actriu Anna Sabaté, que humanitzava el VIH-sida: dramatitzava un text, com si ella fos el virus o la malaltia en diversos punts de la seva història. I els cinc actes tenien lloc dins d'unes limusines que s'activaven com a escenaris mòbils, cadascuna amb una temàtica determinada i amb un intèrpret en el seu interior. Les limusines feien un trajecte per Barcelona relacionant els espais socials que generaven un vincle directe amb el VIH, ja sigui la seva transmissió, les morts

desencadenades per la sida o la falta d’informació actual.

Per què decidiu documentar el procés i fer-ne una peça museística?

Perquè crec que una de les meves responsabilitats com a artista és deixar constància que les meves obres han tingut lloc. Podria haver estat més radical i no documentar-ho, com ho fan altres artistes, però jo no som tan purista i he volgut donar-li una segona vida. Les obres es poden veure, no exactament com varen ser concebudes, però sí des d'aquesta perspectiva documental, a través de materials diversos que t'ajuden com a espectador a tenir una idea d'allò que va succeir en aquella performance. L'espectador, quan vegi les vitrines, les haurà de desxifrar, perquè necessiten curiositat, implicació... per poder després construir el relat de la performance segons la seva imatgeria.

Per què creis que el llenguatge amb què us sentiu més còmode és la performance

Jo, quan vaig estudiar, em vaig especialitzar en pintura. Vaig començar el treball pictòric amb el bastidor com a límit i vaig anar ampliant fins al que li diem 'pintura expandida', la pintura que va més enllà del llenç i del quadre, que s'escampa cap a un espai i que crea 'enviroments'. Aquesta manera de comportar-me davant la pintura em va generar una cotilla, perquè la pintura era només un espai de representació i d'expressió. I vaig acabar, en lloc de representant, 'presentant' textualment, de manera que les meves darreres pintures eren com a guions de performança, d'una manera molt inconscient. I va haver-hi un moment en què vaig pensar que totes aquelles frases que escrivia no tenien sentit si podia expressar-ho amb fets.

Què us permet la performance

La performance em permet parlar de manera més intensa i directa amb el públic que tenc davant. El fet l'obra en viu té un grau d'intensitat molt major que qualsevol altre llenguatge artístic, perquè l'intèrpret actua davant un espectador. La performance em permet explorar moltíssims llenguatges sense limitar-los.

Diríeu que tenen algun fil conductor aquests 15 anys d'obra?

Generalment, el meu treball no parla d'un tema en concret, sinó de qüestions molt diverses i algunes d'elles abstractes que sobretot tenen a veure amb l'individu i, sobretot, l'individu en un cos social. Especialment, de les estructures de poder que fa que nosaltres tinguem un rol gairebé prefixat dins la societat. Per tant, el meu treball té un posicionament ideològic molt ferm, perquè visibilitza estructures de poder de manera poètica. Per exemple, la idea d'home esclau ja la plantejava Hegel, però també la podem trobar en la meva obra des d'una vessant més estètica, com podria ser mitjançant un vestuari sadomasoquista, que remarca aquesta relació de submissió d'un cos sotmès a un altre.

Quin és el paper del públic en les vostres performances?

Formen part de l'obra. Sense públic, l'obra no seria possible. Una performance permet posar el públic en situacions de tensió o incomoditat que en altres disciplines no és l'habitual. El cinema també incomoda l'espectador, però qui mir la pel·lícula té la llibertat de sortir del cinema. En canvi, si tu vas a una performance meva, de vegades no hi ha facilitat per sortir-ne. Tu has accedit ser dins d'aquesta performance i moltes vegades no pots sortir-ne fins que acaba, com va ser el cas dels actes dins les limusines de 'Tour de Force'. En els meus projectes hi ha una demanda d'implicació cap al treball artístic.

Per què el públic ha d'anar vestit d'una determinada manera?

Sí, en moltes ocasions estan sotmesos a un codi de vestuari. Com podreu veure a Es Baluard, a 'Tour de Force' el públic va vestit de negre. Ho faig per entendre el públic com una massa compacta que té un rol actiu dins l'obra. M'ajuda molt a gestionar el públic com una unitat.

Per acabar, en què estau treballant?

Enguany m'han adjudicat una beca d'arts plàstiques de la Fundación Botín i ara, a l'octubre, començ la primera fase d'un projecte nou. Es diu 'La influyente' i també serà una performance. Parteix de la figura de Santa Teresa de Jesús, i en concret, en què va passar amb el seu cos després de morta, ja que es va fragmentar i se'n van fer diverses relíquies que es van repartir arreu de diverses ubicacions d'Espanya, Europa i Mèxic. Es tracta de veure com aquestes relíquies generaren comunitats de fe, que actualment podem relacionar amb les comunitats d'usuaris en l'àmbit de les noves tecnologies. Per això l'he titulat 'La Influyente', com si aquests dispositius reliquiaris fossin les pantalles que actualment utilitzen els 'influencers': aquelles persones que decideixen fer del seu cos un espai per influir altres persones. Vull mostrar aquesta relació entre comunitats de fe i comunitats d'usuaris.