Joan Oller: "Sense els components educatius i socials, els equipaments culturals tenen un problema greu de legitimació"

BarcelonaPalau Vincles, el projecte social del Palau de la Música, ha rebut el premi especial del jurat als premis Art Explora de l'Acadèmia Europea de les Belles Arts, que s'han lliurat a París. Dotat amb 20.000 euros, reconeix la feina d'un projecte l'objectiu del qual és "fomentar la inclusió i la integració social a través de la pràctica coral col·lectiva d'infants i joves en zones o situacions de vulnerabilitat". Del premi i d'altres coses en parla amb l'ARA el director general del Palau de la Música, Joan Oller (Barcelona, 1967).

Què són els premis Art Explora de l'Acadèmia Europea de Belles Arts?

— Són dels premis de més renom en l'àmbit europeu i tenen l'objectiu d'impulsar noves formes de compromís i participació del públic en les arts i la cultura. La finalitat és donar suport a projectes innovadors de qualsevol disciplina artística que es puguin compartir, replicar i expandir arreu d’Europa. Aquesta és la idea. La convocatòria està oberta a totes les organitzacions culturals sense ànim de lucre que comparteixin aquests valors, i en aquesta cinquena edició s'hi havien presentat 232 projectes.

I per què és tan important per a Palau Vincles?

— Palau Vincles és una acció continuada, però un reconeixement internacional és sempre una alegria i un estímul.

Ara mateix amb quants nens i joves treballeu?

— Directament, amb 587. I n'hi ha d'altres que són de centres que segueixen les nostres metodologies. Amb aquests arribarien als 2.000. Un dels objectius és expandir el projecte i que hi puguin participar nens de més llocs.

Què creu que en treuen els nens, de Palau Vincles?

— Aquest és un dels reptes que ens plantegem: com avaluar quines competències milloren pel fet de participar a Palau Vincles. Les hem dividit en cinc grups: competències emocionals, personals, socials, de llenguatge i artístiques. Per a mi, les socials són les més rellevants: resolució de problemes, responsabilitat, capacitat d'empatia i de treball en equip, i treballar també el sentit de pertinença i relacions. Però les personals, d'autoestima i de confiança, també són molt importants. Igualment, hi ha beneficis emocionals, d'identificació, d'enriquiment lèxic i comprensió. I, evidentment, les artístiques: entonació, expressió, interpretació, articulació, dicció. Però si n'hagués de triar unes, serien l'empatia, el sentit de pertinença, el sentit de responsabilitat en grup i la resolució de problemes, que són difícils d'avaluar, però que són molt importants per als nens i nenes que hi participen.

La part més purament artística seria un afegit.

— Sí. Parlem de Palau Vincles com l'extensió de tots els cors, però després hi ha el que en diem les formacions centrals, que és on van les nenes i nens que mostren més interès i que volen aprofundir més, que ja no tenen el contacte d'un cop per setmana, sinó de dos o tres cops per setmana i fan una evolució més gran. Per tant, d'aquí pot emergir el talent i poden acabar sortint nens i nenes que descobreixin la vocació pel cant coral, tot i que l'objectiu no és detectar vocacions, sinó millorar tots aquests paràmetres que comentava abans.

Fa anys deia que els equipaments culturals "seran educatius i socials o no seran".

— Sí, va ser en una conferència a l'Ateneu Barcelonès. Aleshores encara no estava al Palau de la Música, sinó a L'Auditori. La pregunta era: com seran els equipaments culturals del futur? I vaig dir que els equipaments culturals del futur o incorporaven molt clarament, no com un afegit, sinó d'una manera estructural, els components educatius i socials, o tindrien un problema greu de legitimació. I això continua sent vàlid. Després va haver-hi algú que em va dir, i admeto la crítica, que havia d’haver dit que els equipaments han de ser excel·lents, i a més a més educatius i socials. Com dient que el fet de ser educatiu i social no et pot fer perdre l'excel·lència. I admeto la crítica. Tot plegat va sorgir arran d'una visita al Festival Spitafdields de Londres, on vaig veure tot el projecte que tenia. Va ser aleshores quan vaig decidir crear l'Apropa Cultura a L'Auditori.

Palau Vincles és una mica un fill d'Apropa Cultura, però Apropa Cultura està lligat a l'experiència com a espectador i, en canvi, Palau Vincles està lligat a la pràctica.

— Exactament. L'Apropa és d'accés a concerts o experiències artístiques, i quan vaig venir al Palau, on el cant coral és el tret identificador, vaig pensar que havia de fer una cosa diferent, però també social. Potser no tocaríem tantíssima gent, però intentaríem tocar-la amb més profunditat, a través d'un contacte setmanal, no d'un contacte trimestral o anual. I llavors és quan vam posar en marxa el Palau Vincles, que és un projecte que busca un impacte més profund, si més no per la continuïtat, perquè és setmanalment que hi tenen el contacte. Cada equipament ha de buscar quin és el projecte social que és més afí a les seves característiques.

Dins del projecte dels Vincles, com neix la idea de fer els esplais d'estiu, que tenen molt d'èxit?

— Era un projecte que feia temps que estàvem valorant. L'esplai d'estiu és un espai d'integració, en el sentit que un 50% de les places estan becades per l'Ajuntament de Barcelona i, per tant, són per a nens en situació de vulnerabilitat social, però l'altre 50% són famílies que paguen per assistir-hi, com en un esplai convencional.

Aquests catorze anys que fa que dirigeix el Palau de la Música, com l'han canviat com a persona i com a professional?

— Entenc que m'estàs fent una pregunta que va més enllà de Palau Vincles. Et diria que al Palau de la Música tot el que fas té més presència. He pogut desenvolupar un projecte cultural molt com jo volia que fos, en què la gran excel·lència amb les grans orquestres conviu amb el talent local i els talents joves i amb haver pogut introduir la figura dels compositors en residència per donar a conèixer la nova música. Aquestes serien algunes de les coses més rellevants de tots aquests anys.

Hi ha cap projecte d'altres institucions que l'hagi inspirat?

— Com et deia abans, el projecte social ve d'una visita al Festival de Spitalfields de Londres. Sempre hi ha coses a aprendre d'altres institucions. Per exemple, amb la qüestió de com atraure joves als concerts; en aquest sentit desfaig una mica el mite del públic envellit, perquè les mitjanes d'edat que ens estan sortint són de 46-47 anys... En aquest tema, L’Auditori, el Liceu i el Palau tenim tres polítiques diferents, però totes tres molt interessants. Nosaltres fem la grada jove, un col·lectiu amb el qual tenim una relació especial i que tenen accés a descomptes. El Liceu fa les funcions de l'Under 35 i L'Auditori fa la tarifa plana de concerts. Cadascun respon a una realitat diferent, i totes tres són molt estimulants.

Al principi de la seva etapa, hi havia un propòsit gairebé estructural: convertir el Palau de la Música en el principal organitzador dels concerts que es fan a les dues sales de concerts, perquè la proporció estava molt desequilibrada.

— Quan vaig arribar-hi un de cada cinc concerts era organitzat per Palau, i els altres quatre per altres promotors. Ara estem pràcticament al 50%. I també s'ha creat una comissió de control de qualitat per als altres projectes que es presenten. Ja no és només "llogo el Palau i faig el que vull". Tots els estils són benvinguts, però existeix aquesta comissió.

Una vegada, citant l’editor Jordi Nadal, vostè va dir que en una editorial no s'ha de confondre el catàleg amb la biblioteca personal. Això és fonamental en la gestió d'una editorial, però també d’un equipament musical.

— Sí. En els equipaments, quan es planteja la programació, evidentment que hi influeix el criteri, el gust i les simpaties de les persones que hi som al capdavant, però hem de ser molt curosos i estar molt atents a les necessitats de la societat a la qual ens dirigim. Sí que ha de passar pel criteri de l'equip de programació, però que l'objectiu no és només portar allò que a mi m'agradaria veure, sinó què crec que és el que la societat necessita. La societat, penso, necessita un projecte d'excel·lència contrastada com Palau 100, però també necessita que donem suport als seus joves talents i ajudar els joves artistes que es professionalitzin en el mercat. Servir a la societat també vol dir ajudar-la a descobrir coses, no només donar allò que es dona per suposat que serà valorat. El dia que el públic ve i gaudeix d'una simfonia a Mahler o d'una de Beethoven dirigida per un gran director és fantàstic, però el dia que es descobreix un compositor o un compositor menys popular, com Bruckner o Sibelius, o una obra d'un compositor d'aquí, com Bernat Vivancos o Raquel García-Tomás... quan es produeix aquest descobriment i es gaudeix és quan més satisfacció obtinc com a programador. La feina del programador és oferir el que el públic vol, però també ajudar a descobrir coses que encara no coneix.

La feina del programador també és explicar convenientment per què es torna a programar John Eliot Gardiner, després de tot l’embolic que va tenir per bufetejar un músic.

— És un tema delicat. En principi, crec que és bo separar la persona de l'artista, fins a un cert punt. Tot portat a l'extrem no s'aguanta. Si comencem a mirar la ideologia de compositors del segle XVIII, XIX o XX, hi hauria molt repertori que exclouríem. Hem de valorar l'art i hem de donar-li la possibilitat d'expressar-se, sobretot quan està vinculat a l'excel·lència. La figura més controvertida és Wagner. Puc entendre que en certs àmbits molesti perquè va ser utilitzat pel nazisme, però per això no hem de fer Wagner? Aquesta lògica també és aplicable a les circumstàncies actuals. En el cas concret de Gardiner, ell de seguida va fer un comunicat dient que es disculpava. Gardiner ha sigut un personatge molt emblemàtic al Palau de la Música, on ha fet interpretacions de màxima excel·lència. Crec que hem d'agafar la visió més positiva i generosa respecte a aquestes situacions.

Des de fa uns mesos estic fent la mateixa pregunta doble a tota la gent vinculada amb la música que entrevisto: quin és el millor record relacionat amb la música que té, i quin és el record relacionat amb la música que li agradaria oblidar?

— La primera és bastant fàcil de respondre. Tinc una afinitat molt gran amb Gustav Mahler i concretament amb la Simfonia núm. 2. Recordo molt clarament quan en Franz-Paul Decker, que era director de l'OBC, la va dirigir al Palau de la Música, quan encara no existia L'Auditori. Vaig venir divendres i vaig repetir diumenge, de tant que em va emocionar. Però no seria aquest el concert que triaria. El que triaria és el de juny de 2019, quan feia deu anys que havien entrat els Mossos al Palau. Vam fer la Simfonia núm. 2 dirigida per Gustavo Dudamel amb l'Orfeó Català i l'Orquestra Filharmònica de Múnic, que en van dir el concert de la resurrecció del Palau. Per a mi va ser molt, molt, molt emocionant.

I el concert que voldria oblidar?

— De tot se n'aprèn. Però te'n diré un sense dir-te qui actuava. Vam convidar a L’Auditori una persona que per edat i circumstàncies ja no podia fer el concert que va fer. I aquell va ser un moment que vaig pensar que potser ens havíem equivocat. Tot i que va ser un gran èxit, íntimament pensava que no havíem d'haver fet aquell concert.