Joan-Pere Viladecans: "Un cartell és com un crit"

BarcelonaL'artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) afirmava el 1971 que treballava per fer un "modestíssim servei a la gent" que l'envolta. Han passat més de cinquanta anys des d'aleshores, i Viladecans no ha perdut l'afany solidari, com es pot veure a Viladecans Cartells, una exposició del Museu d'Història de Catalunya comissariada per Julià Guillamon que estarà oberta fins a 15 de setembre. La mostra inclou exemples d'aquest tarannà, com ara una escultura pública que va fer al Col·legi de Metges el 2022 per homenatjar la tasca dels sanitaris durant la pandèmia de la covid i els més de 90 cartells que ha fet al llarg de la seva trajectòria. "El compromís ve del barri. Sempre he tingut la preocupació que l'art fos una cosa que arribés al màxim de gent possible i que pogués ajudar les persones. I els cartells no són una obra i estan plantats al carrer, encara que siguin efímers", explica Joan-Pere Viladecans.

"Un cartell és un crit, un impacte visual per informar d'alguna cosa", subratlla l'artista. Com a mostra de la seva fidelitat amb les entitats i institucions amb les quals ha treballat, hi ha la Passió d'Olesa: els va fer la primera obra de la sèrie de cartells d'artista que començaven, i 37 anys després li han demanat que la tanqui. "Dins de la dificultat, la idea de reinterpretar-me a mi mateix em va semblar un repte bonic", admet. I ho ha fet sobreposant un contundent rellotge de sorra als mateixos elements del cartell del 1987, una imatge colpidora de l'inevitable pas del temps, tant per al condemnat a mort com per a qui té tota la vida al davant.

Algunes col·laboracions pioneres de Viladecans amb el món de la cultura van ser els cartells per a la pel·lícula de Pere Portabella Nocturn 29 (1969), l'espectacle de Dagoll Dagom Nocturn per a acordió (1975) i la coberta del llibre La Nova Cançó, de Jordi Garcia-Soler, publicat per Edicions 62 el 1976. "Amb el cartell de Nocturn 29 no sabia com posar-m'hi. Vaig començar a embrutar papers fins a arribar a una cosa que pensava que resolia el títol i la pel·lícula", explica l'artista. Al marge dels cartells per a les seves pròpies exposicions en nombrosos museus i galeries, més endavant Viladecans va treballar per a moltes de les grans institucions i entitats cíviques i culturals del país, com la comissió de cultura de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, l'Associació de Veïns Sagrada Família (que el 1976 reclamava "un barri per viure-hi"), el Congrés de Cultura Catalana, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, el Festival de Cançó, les Jornades Poètiques del Maresme, el Teatre Lliure, l'Associació d'Expresos Polítics (per anunciar un acte de reconeixement a la lluita de la resistència catalana entre el 1936 i el 1980), el Festival Internacional de Teatre de Sitges, la Universitat Catalana d'Estiu, la Fundació Paco Candel, el Festival Internacional de Blues de Cerdanyola i la Fira d'Abril. L'últim cartell és el de la mateixa exposició al Museu d'Història. "Puc presumir d'haver tingut la sort que m'hagin encarregat cartells de llocs tan diferents, sense posar-me cap condició ni d'imatge ni de color", diu Viladecans.

En paral·lel als temes, els cartells reflecteixen també l'evolució artística de Viladecans des del començament, la fascinació pels objectes, l'aproximació a l'art conceptual, la creació del seu propi vocabulari i la recerca de noves formes endinsant-se en la natura i la ciència. "Cada cartell està fet en un moment expressiu diferent, o complementari, i que reflecteix el moment de llenguatge en què jo em trobava", diu. I, d'una altra banda, els cartells es nodreixen de la passió de Viladecans pel món de la impremta, que es remunta als dies en què acompanya el seu oncle, que era mecànic electricista de les màquines d'imprimir, i li regalaven papers. "Això m'ha permès ser més exigent, perquè parlo l'idioma dels impressors", adverteix.

Cartells "artista"

Viladecans precisa que fa cartells d'"artista", no de grafista. Encara que en els dos mons hi ha el seu vocabulari personal de signes, el procés de creació dels cartells és molt diferent que el de la pintura: "Comença amb un interrogatori a qui em demana el cartell. M'he negat a fer algun cartell, però no et diré quin", diu Viladecans. D'una altra banda, el cartell no és tan complex tècnicament com ho pot arribar a ser una pintura. "És una tècnica paral·lela entre la pintura, el gravat i la litografia; fins i tot hi ha cartells que vaig fer directament a les planxes, no hi ha ni un dibuix previ", recorda Viladecans.

A més dels cartells, l'exposició al Museu d'Història de Catalunya inclou un repàs als treballs de Viladecans en el món editorial, concretament a les editorials Llibres del Mall i Galàxia Gutenberg. "La meva feina en tot aquest món gràfic té tres branques: la literària, la cívica i la social", conclou Viladecans.