Joan Riera: “L’esquerra espanyola no existeix, és a les cunetes”

La memòria esclava (Edicions Baleària) és la primera novel·la del periodista Joan Riera Frau, una narració “de ficció”, d’espionatge i amb el rancor i el poder com a protagonistes. Es va publicar el desembre passat. Està ambientada a Mallorca i explica els primers anys de la Transició, furgant en la memòria col·lectiva. El periodista va treballar entre els anys 90 i els 2000 a Mallorca, època en què es varen destapar nombrosos escàndols polítics i de corrupció. Ja allunyat de l’actualitat, Riera ha intentat, a partir de la ficció, trobar un fil conductor que uneixi totes les peces i ajudi a explicar com funcionen les elits que ens governen. 

La Transició va matar el socialisme i el comunisme? 

— La Transició és la síntesi del franquisme, és l’acceptació del franquisme per part de l’esquerra que havia patit la repressió. El franquisme va ser tan hàbil que va aconseguir que l’esquerra acceptàs que membres dels sectors que havien participat en la dictadura continuassin en el seu lloc. Jutges, policies, funcionaris, empresaris... Els aparells de l’estat s’han mantingut intactes. L’evolució que va tenir la política a les Illes Balears a través de l’autogovern va estar marcada, entre cometes, per aquella societat que venia del franquisme. Però jo allò que he volgut fer és una novel·la, no un assaig o una anàlisi política. És una novel·la amb personatges inspirada en els escriptors que més m’han influenciat, com John Le Carré i William Faulkner. És també un homenatge al meu poble, amb tots els seus defectes i mancances.

Un dels personatges del llibre és Aurora Brufau, presidenta de Memòria per la Llibertat, una organització que lluita per la reparació de la dignitat de les víctimes que defensaren la República durant la Guerra Civil. Fa poc que ha acabat l’excavació a les fosses de Porreres. La dreta no vol obrir fosses, però l’esquerra sí. Què en pensau?

— La Transició va consistir a mantenir intacte el franquisme, i això és un pacte. Gran part de la societat espanyola, per tant, ha viscut patint la síndrome d’Estocolm. Som anímicament estables si podem superar els traumes de joventut. Si no, estarem tocats tota la vida. Amb els pobles passa igual. 

En el llibre, Brufau lluita perquè els hereus d’una figura com la de Joan March indemnitzin les víctimes de la guerra. 

— Jo escric sobre un impossible jurídic. Està utilitzat en la novel·la com un parany. Està proposat com a idea, però jurídicament és impossible. 

Aquests darrers mesos hem vist que sonava el Cara al Sol en diferents manifestacions, que s’invoca Franco i que hi ha gent que passeja pels carrers amb banderes franquistes. 

— Això és fruit de la crisi econòmica. Els que van a aquestes protestes són carn de canó. No són el poder:van a recollir els menuts, a veure si els que tenen el poder els agafen o els contracten o els utilitzen. Tot i que això no lleva que hi ha un un fracàs de l’esquerra, però l’esquerra no ha sabut formar els seus. 

I els joves de la dreta sí que es formen?

— Els de la dreta tampoc, però els utilitza quan els convé. L’esquerra, què fa? El PSOE forma socialistes? 

El PSOE és socialista?

— No sé si deixar-ho anar… El PSOE és petita burgesia ascendent que va sorgir als anys 70 apolititzada, que havia crescut amb la dictadura. A partir d’aquí es va crear un esquema de pensament centrista que ha estat positiu fins a un cert punt. Jo no diria que és d’esquerres. L’esquerra espanyola no existeix, és a les cunetes, i ara l’estan desenterrant. 

El PSIB és PSOE?

— Aquí s’ha de matisar. A les Balears, precisament, hi ha sentiment d’esquerres perquè hi ha un partit socialista que sorgeix de famílies que varen patir la repressió. Francina Armengol seria una excepció dins aquest model de petita burgesia ascendent apolititzada que és el PSOE. Un oncle avi seu va ser cap de la maçoneria a Barcelona durant la Guerra Civil; un altre, militar republicà. Ella sí que ve d’una família d’esquerres. 

Hi ha pocs personatges de la novel·la que aguantin sense corrompre’s per aconseguir poder. 

— És l’autèntica droga de la vida. Lenin deia que, llevat del poder, tot és il·lusió –i que consti que no voldria quedar com a leninista. La Transició va ser una reestructuració del poder i l’autonomia, l’estructuració d’un de nou. La novel·la és sobre el poder i el rancor. El poder és un motor objectiu, el rancor és venjança contra els que t’han fet travetes.

Això ho vàreu aprendre fent de reporter durant una època d’escàndols polítics?

— Jo sempre cercava un perquè. Quan aconseguia destapar algun cas, o casos, em demanava per què m’havien triat a mi, per què m’ho havien explicat. El periodisme de veres ha de respondre per què. Crec que per això he fet una novel·la d’espies i d’escàndols. El millor d’això és que res del que s’explica al llibre és totalment vera ni totalment mentida. Però hi ha elements que ens són familiars: la guerra de polítics relacionats amb la construcció de cementeris privats, la compra de regidors, un desgavell en una casa d’homosexuals… 

Es pot dir que Unió Mallorquina va ser un partit corrupte? 

— És el partit que ha patit i està relacionat amb més escàndols. Hi va haver conductes inapropiades allà dedins. Però, curiosament, i tot i no ser l’únic amb conductes inapropiades, el que era estrictament mallorquí és el que ha desaparegut. 

Éreu periodista del diari dBalears durant una època en què hi va haver nombrosos escàndols… Com es va excercir aquest poder?

— Hi havia una batalla entre els diaris. Competíem per veure qui treia més cosa. He vist caure presidents. M’he vist en secret amb gent que ningú es creuria mai. Va caure Cañellas, que era gairebé intocable. Es varen formar dos governs d’esquerres, cosa que era impensable… 

En la novel·la hi ha Mariano Águilas, un editor. Fa les portades del seu diari, mesura i tria la informació... Diria que és el personatge que en surt més ben parat, que sap ballar l’aigua així com li convé, que té la capacitat de fer moure el poder de mans. La informació és així de poderosa en realitat?

— Sí, absolutament. La premsa té molt de poder. El digital de Podem, La Última Hora, fa un gran esforç per explicar qui hi ha darrere cada mitjà. Ho fa perquè aquest partit sap que la informació és una eina fonamental del poder. Que darrere els mitjans hi pot haver bancs i poder econòmic? Sí. Però l’eina més forta dins una societat democràtica és la comunicació.