Joan Santacana: "Hi va haver intermediaris catalans en el saqueig d'art europeu"

BarcelonaFins al 1933, quan Hitler va accedir al poder, Alemanya havia estat el centre de nous corrents d'art d'avantguarda com l'expressionisme. Tot va fer un tomb amb el triomf dels nazis. Hi va haver artistes crítics, però també d'altres que van col·laborar amb els nazis a Alemanya, Àustria i la França ocupada. A Europa es va produir una gran transferència d'obres d'art que pertanyien a col·leccionistes privats d'origen jueu a jerarques del Tercer Reich i galeristes i col·leccionistes sense gaires escrúpols. Joan Santacana (Calafell, 1948) i Imma Socias (Barcelona, 1945) segueixen el rastre d'aquestes obres a L'art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reig (L'Avenç). Un rastre que també els duu fins a Catalunya, Espanya i la col·lecció d'art de Cambó. Els dos autors denuncien amb noms i cognoms molts dels marxants i historiadors de l'art que van lucrar-se i beneficiar-se del saqueig. "Els que van causar tant de mal i dolor no van pagar mai en proporció al mal causat. Van sobreviure amb certa tranquil·litat a partir de 1950 i es van retirar plàcidament a la nova Alemanya", denuncia Santacana.

En el transcurs de la Segona Guerra Mundial, i també de la immediata postguerra, moltes obres d'art van canviar de mans. Amb qui es van aliar els jerarques nazis per fer possible un saqueig a gran escala?

— Una operació així no es pot dissenyar només des del poder. Hi van col·laborar estudiosos de l'art, directors de museus, marxants, galeristes... Es va crear un entramat jurídic i policial que va permetre la confiscació o transferència d'innombrables obres d'art no només de ciutadans d'origen jueu sinó també de persones amb idees polítiques diferents de les del Reich. La confiscació es va estendre amb les conquestes militars del Reich a França, Bèlgica, els Països Baixos, Noruega, Dinamarca, Grècia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i els territoris de l'est d'Europa, amb l'agreujant que en aquests països també va afectar les grans col·leccions públiques.

Eren una minoria?

— No, hi va col·laborar gairebé tothom. Es va crear un context en què s'havia deshumanitzat els jueus. Alguns d'aquests col·leccionistes d'origen jueu havien dinat, sopat, havien tingut agradables converses amb els que després els ho van prendre tot. Molts col·leccionistes i marxants d'art van col·laborar de manera entusiasta perquè van poder comerciar amb obres d'art que fins aquell moment era impensable que fossin al mercat artístic.

És fàcil seguir el rastre d'aquestes obres d'art robades?

— Durant la Segona Guerra Mundial als Estats Units es va crear la Comissió Roberts. Detecten molts casos, els documenten, investiguen totes les connexions... No era gaire complicat perquè tots els que comercien amb l'art robat no se n'amaguen, perquè ho fan en un marc legal. I tota aquesta informació consta als arxius. Quan la guerra ja arribava al final i es va començar a entreveure que els nazis la perdien i que els demanarien comptes, molts d'aquests traficants van fer una operació molt astuta: van enviar moltes obres amb valisa diplomàtica als col·leccionistes i galeristes suïssos, i aquests van vendre les obres als mateixos que les havien robat. Per tant, els traficants van tenir rebuts legals de galeries suïsses segons els quals havien comprat legalment les obres que en realitat havien saquejat. Algunes de les galeries que van participar en aquestes operacions avui són famoses i pròsperes. D'altra banda, quan es va acabar la guerra i els països van recuperar la sobirania, es van crear comissions nacionals. Evidentment, França volia recuperar l'art robat, però també hi va haver molts francesos que van col·laborar amb el règim de Vichy. Per sort, hi va haver una dona, Rose Valland, historiadora d'art i conservadora de museus, que va enregistrar secretament detalls del saqueig nazi d'obres d'art a França. Després de la guerra va tenir un paper decisiu en el rescat i la recuperació de més de 60.000 obres d'art i diversos objectes que els nazis van saquejar de les institucions públiques i de les famílies jueves durant l'ocupació. Alemanya es va mirar tot aquest saqueig amb certa tolerància i molts casos es van intentar tapar.

I quin paper hi va jugar l'Estat espanyol?

— A l'Estat espanyol no es va crear cap comissió perquè no havia entrat en guerra, però es va convertir en el refugi ideal. Tenia molts avantatges: hi havia el port de Barcelona, que era un port franc, i la frontera estava controlada pel règim de Vichy i per Franco. Per tant, passar les obres era fàcil. Hi va haver intermediaris catalans en el saqueig d'art europeu. En podríem fer un altre llibre, d'això. Jo en tenia documentats alguns al carrer Comerç, prop de l'estació de França. Les obres després eren reenviades a Lisboa i d'allà sortien cap a Amèrica.

Al llibre també esmenteu Francesc Cambó.

Cambó era un dels empresaris més rics d'Espanya el 1936. Al llarg de la seva vida, va reunir una col·lecció de pintura excepcional que va donar als museus. Tot i que se sol dir que Cambó, per diverses raons, va donar per acabada la seva col·lecció entorn de 1936, la veritat és que al llarg dels anys d'exili va continuar comprant objectes d'art. Un dels marxants amb qui tenia contacte era el suïs Theodor Fischer, el qual figurava en una llista negra des de 1943, després que es comprovés que va ser un dels agents més actius en la compra i venda d'art robat pels nazis i distribuït per Europa, els Estats Units i l'Amèrica Llatina.