Joan Subirats: “No crec que la política cultural hagi de produir continguts culturals”

BarcelonaJoan Subirats (Barcelona, 1951) s’estrena com a comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i té menys d’un any i mig per consolidar o redreçar les accions dels seus predecessors, Berta Sureda i Jaume Collboni.

¿Les polítiques culturals públiques han de crear continguts culturals?

No crec que l’administració hagi de produir continguts culturals, sinó que el que han de fer les institucions és, a partir d’uns valors determinats, i això és important perquè no tot val, reforçar les capacitats culturals que existeixen des del punt de vista social. Les política cultural no ha de produir continguts culturals. El que sí que entenc és que ha de partir d’uns valors.

Quins valors?

Autonomia personal, igualtat i diversitat són, per a mi, peces clau. Per tant, les polítiques culturals haurien de contribuir a fer les persones més capaces d’assumir de manera autònoma els reptes que tenen davant, i no haurien de confondre igualtat d’oportunitats amb igualtat de possibilitats, perquè la igualtat d’oportunitats genèrica no existeix. Les condicions de partida de la gent són molt diferents i, per tant, no pots tractar igual situacions que són desiguals d’entrada. Aquesta autonomia vindrà molt condicionada per la teva capacitat de generar també dinàmiques que reforcin les capacitats individuals i col·lectives; ha d’incorporar, des de la lògica dels valors que jo defenso, els aspectes d’interdependència. És que depenem els uns dels altres i hi ha una lògica comunitària. Treballar per l’autonomia individual no vol dir treballar per l’individualisme. I l’aspecte de la diversitat és molt important. Tendim a fer polítiques per a tothom, i aquest tothom cada vegada és menys gent. És molt complicat voler fer polítiques culturals que tendeixin a ser democràtiques i universals i que al mateix temps reconeguin aquesta diversitat.

¿Són valors que s’han aplicar tant a l’òpera com a la música de carrer?

Si t’hi fixes, el reconeixement de la tradició de la rumba que s’ha fet amb els murals al Raval no té per què ser contradictori amb la importància que té el Festival Barcelona Obertura que es vol llançar des del Liceu, L’Auditori i el Palau de la Música com una manera de reforçar una oferta cultural que és molt diferent de la rumba. El que és important és que aquestes institucions de música clàssica tinguin la sensibilitat per entendre que han d’anar més enllà dels seus públics naturals.

Una altra cosa és l’accés a l’oferta artística, perquè al Festival Barcelona Obertura els preus no seran precisament populars.

Aquí és on hem de jugar amb una certa imaginació. Si ve un artista de primer nivell al Festival Obertura i fa un concert al vespre al Palau de la Música, ¿podem incorporar en el seu contracte que faci una masterclass en una escola de música municipal? Potser estarà encantat. Aquest element ens farà generar un valor afegit que anirà més enllà de l’estricte valor que implica que Barcelona tingui una oferta de cultura musical clàssica que sigui comparable a la d’altres ciutats -que és important-, perquè també ens incorporarà aquesta idea de fer més accessible l’alta cultura a altres nivells.

És assenyat que l’Ajuntament destini 300.000 euros al Festival Barcelona Obertura?

No es destina tot en un any, em sembla. Hi ha una fase prèvia que serà menys de la meitat i que aquest any es dedicarà a la promoció prèvia, i després una part va al pressupost de l’edició del 2019. Crec que és raonable si entens que estem fent també un esforç per al conjunt de la ciutat. Hem de pensar una cosa que és bastant òbvia. Quan arribes a l’Icub, t’adones de l’esforç enorme que fan les institucions públiques catalanes, i molt especialment l’Ajuntament, per mantenir un conjunt d’activitats culturals que, en un país en el qual Barcelona fos capital d’un estat, farien també en bona part les institucions estatals. Aquí hi ha estructures museístiques, teatrals i musicals que estan suportades per l’Ajuntament en molt bona part, últimament amb la Generalitat amb molt problemes, com sabem, i amb l’Estat també aportant menys valor del que seria necessari. Que l’Ajuntament es gasti el 5% del pressupost en cultura crec que és una dada significativa, i jo crec que la Generalitat no arriba a l’1%.

Equiparar aquests percentatges és una mica enganyós...

Sí, és una mica enganyós perquè dins del pressupost de la Generalitat hi ha partides com sanitat i educació que representen una part molt important, això és obvi. Però si estiguéssim parlant de la Generalitat com un estat, veuríem que el percentatge és baix. Hi ha estructures com el Museu de Zoologia, que seria el gran museu de ciències naturals, que són municipals i que haurien de tenir una estructura nacional. Aquestes descompensacions fan que el nivell del que ha de suplir l’Ajuntament en molts casos sigui molt elevat. Ens diuen: "Hem de competir amb Madrid". Però les condicions amb què competim amb Madrid des del punt de vista cultural són molt desiguals.

Barcelona perquè ha de competir amb Madrid, París i Londres en comptes de Milà, Lió o Brussel·les?

El 5% de pressupost en cultura és comparable al que tenen aquestes ciutats, que per a nosaltres poden ser referents, com Lió, Milà, Lisboa... Lisboa és capital d’estat, però té una dimensió similar. Moltes vegades hi ha una tendència a voler jugar en una lliga de ciutats amb les quals, en alguns casos, estem jugant perquè som un referent a nivell mundial de certes coses. Per exemple, en equipaments com les biblioteques hem sigut durant molts anys un referent, i m’agradaria que ho seguíssim sent. Curiosament, també som un referent internacional en els mercats municipals. Aquesta idea de voler jugar en aquesta lliga de caràcter global no ve d’ara. Ve de l’època de Pasqual Maragall. A mi em sembla bé, aquesta aspiració ha d’existir, però sense que ens hagi de preocupar en excés.

L’altre dia, a la roda de premsa

I a més amb una tradició colonial. Han estat emportant-se fons de tot el món i ara tenen col·leccions impressionants.

També deia que no era expert en polítiques culturals, però sí en polítiques urbanes. Com a expert en polítiques urbanes, què ha de fer Barcelona perquè la cultura no sigui l’ariet de processos de gentrificació?

Moltes vegades pots intentar establir un nexe de causalitat entre un canvi cultural i un procés de gentrificació, o entre un canvi com la remodelació del Mercat de Sant Antoni i un procés de gentrificació. Això és veritat en part, però el conjunt de variables que intervenen en aquest procés de gentrificació és molt més gran. Evidentment, hi ha intermediaris que compren edificis i intenten fer fora els que hi viuen per després vendre els pisos a un preu més alt; això sí que és un procés que té clares conseqüències, però que moltes vegades no té a veure amb l’ariet cultural que pot generar aquestes dinàmiques. Per exemple, la Fabra i Coats. Podríem pensar: "No hi facis res perquè el que pots provocar és un procés de gentrificació a Sant Andreu". Jo no hi estic d’acord. Si l’alternativa a la gentrificació és deixar deteriorar un barri per manca d’esforç, no és el camí. El que hem de fer és treballar perquè les plusvàlues generades pel canvi de situació que es pot produir allà no acabin anant en contra dels habitants actuals de Sant Andreu. Si ho fem bé, la Fabra i Coats pot ser un prototip excel·lent de transformació cultural i educativa molt important per al barri que potser resulta que fa que hi hagi més gent que vulgui anar a viure a Sant Andreu que abans. Quina és l’alternativa? ¿L’alternativa és la no acció o trobar mecanismes, com ara el que ha fet l’Ajuntament, que no permetrà processos de rehabilitació d’un edifici si n’expulsen els veïns? Hem d’anar trobant fórmules. O suspendre el canvi de llicències durant una època al voltant d’una operació que es vulgui fer, i no dic que ho estiguem fent, per assegurar que això no tingui una repercussió directa.

L’Ajuntament subvenciona iniciatives culturals privades de tota mena, però ¿fiscalitza realment com es gasten aquests diners?

Dimecres vaig tenir una reunió amb els castellers. Totes les colles castelleres de Barcelona reben una subvenció i després han de presentar una justificació. I dintre de la política de subvencions es diu que ells no només han de fer castells, sinó que han de fer activitats vinculades a l’educació, al barri, etc. Quan jo els preguntava si podien treballar més en aquest aspecte, em deien: "Ja ho teniu a les memòries". Sí, fan les memòries, però hauríem de treballar més de manera col·lectiva. El mateix passa amb el Primavera Sound, el Sónar i altres esdeveniments, que incorporen elements d’arrelament a la ciutat. Però crec es fa d’una manera encara excessivament vinculada a una lògica burocràtica de control de legalitat comptable. Això no és ben bé avaluació de polítiques. L’avaluació de polítiques vol dir que tu hi dediques diners sabent quins efectes ha tingut realment això i com es podria millorar. Aquí hi ha un dèficit, que no és només un dèficit de l’Icub sinó un dèficit en general del sistema polític administratiu. Estem parlant molt de reforçar els aspectes d’avaluació perquè tenim la sensació que el que hi ha fins ara és una lògica molt de justificació de despesa i no una anàlisi de continguts. Et dono la raó, cal avançar.

L’Ajuntament ha intervingut econòmicament per salvar projectes com el Tantarantana i l’Arnau. Passarà el mateix amb Tantarantanal’ArnauEl Molino

En aquests moments hi ha una relació entre l’antiga propietària i la institució financera amb la qual té el deute. L’Ajuntament no ha entrat encara en aquesta operació. Tenim pendent un contacte amb la institució financera per saber quina és la situació i poder veure com es pot desbloquejar. Sé que va haver-hi converses per part dels antics responsables de cultura, tant per part de Jaume Collboni com per part de Xavier Marcé, per intentar desbloquejar el tema. Les converses van ser útils i ens estan situant en un bon camí. Per a nosaltres és important.

L’Ajuntament ha d’esmerçar molts esforços a rescatar projectes privats?

En aquest cas no es tractaria tant de rescatar els problemes que ha tingut aquesta persona amb aquesta institució, sinó veure quina utilització en podem fer. És a dir, no hi ha un projecte per comprar El Molino, hi ha un projecte, en tot cas, d’utilització cultural d’El Molino, que és diferent. Si la pregunta és: "Ajudeu a rescatar projectes privats fallits?", la resposta és no. La repregunta seria: "¿A l’Ajuntament li interessa veure les oportunitats que generen aquests projectes fallits, si encaixen en operacions que sí que són importants per a la ciutat, com per exemple la que afecta el Paral·lel, que és un element històric que sempre tenim sobre la taula? Es tracta de veure una mica com es pot revaloritzar i treballar bé aquest aspecte. I això té un sentit musical i popular interessant. Per tant, no tirarem la casa per la finestra per comprar El Molino. No és aquest, el tema.

I què passarà amb l’Hermitage

En el cas de l’Hermitage hi ha tres coses. Primer, saber si el seu projecte encaixa, si cobreix un buit a la ciutat. Segon: ¿és un projecte artístic que té solidesa i continuïtat, és a dir, les peces que venen són de qualitat, s’hi estaran un temps? I tercer, ha de ser un projecte sòlid financerament perquè tenim la sensació que altres vegades aquest tipus d’operacions han acabat trucant a la porta de l’Ajuntament. No diem que no a l’Hermitage, diem que en primer lloc volem estar segurs d’aquests elements.

¿Ha parlat aquests dies amb Pepe Serra, el director del MNAC?

Sí. Hi ha una proposta del MNAC molt clara d’intentar fer servir el pavelló Victòria Eugènia com a ampliació del MNAC. Ells són conscients que són molts metres quadrats i que la inversió és molt elevada, i estarien disposats a veure solucions més complementàries o híbrides per als seus usos, però aquí ens falta la interlocució de la Generalitat. L’acord que hi ha per part de l’Ajuntament és fer la inversió per netejar i consolidar el pavelló, un edifici pensat per no durar i que té unes condicions físiques molt febles. Hem de gastar diners per consolidar-lo, i això ho farem perquè independentment de l’ús que tingui perquè és necessari fer-ho. Des del meu punt de vista, hi ha una voluntat total de col·laboració. Jo entenc que al MNAC necessiten espai, que el palau on estan ubicats és molt maco des de certs punt de vista però que des del punt de vista museístic té problemes, que una part de la col·lecció no poden exposar-la en condicions, que tenen una biblioteca magnífica que valdria la pena que tingués millors condicions d’habitabilitat i que, evidentment, el pavelló els donaria un accés més bo. Tot això apunta que seria positiu arribar a una solució que no hipotequés la possibilitat d’altres usos que també necessitem des del punt de vista de la ciutat. I això és el que també hem de treballar amb la Fira, que de moment és qui gestiona allò.

És més fàcil fer política cultural a Barcelona sense conseller de Cultura?

Per a mi és més difícil. Jo preferiria tenir conseller de Cultura. Perquè si ara parlo amb la secretària general de Cultura, que és la màxima autoritat que hi ha en aquest moment, ella em dirà que està esperant un nou destí perquè el conseller de Cultura anterior és a Brussel·les i no sap qui serà el nou. A mi això em crea unes dificultats enormes. Evidentment, com més aviat tinguem un Govern efectiu millor des del punt de vista de la cultura, perquè als patronats del Macba, del MNAC, del Liceu, del Palau de la Música, de L’Auditori em trobo que no hi ha interlocutor, i si no hi ha interlocutor i hi ha dèficit em diran que sigui jo qui l’assumeixi... Si a més pogués normalitzar la relació amb el ministeri, molt millor. De fet, ja he demanat una reunió amb el ministeri per poder parlar dels temes que ens afecten. Jo prefereixo tenir conseller de Cultura. No em sento més lliure pel fet de no tenir-ne.

I el ministre despenja el telèfon?

Almenys amb l’Ajuntament, sí. Hem demanat hora, encara no tenim dia per anar-hi, però som en el bon camí.

Si Ada Colau surt reelegida, ¿seguiria com a comissionat de Cultura?

Encara m’ho he de pensar. Això té un nivell d’intensitat a la qual no estava acostumat, i haig de veure si a la meva edat, que és ja una edat provecta, puc seguir fent aquesta feina. Al final d’aquest procés, si es donés la situació, ja en parlaríem. No dic ni que sí ni que no.