El gran any de Joan Yago: "Estrenar en un teatre públic acaba sent un premi per haver aguantat deu anys en sales alternatives"

BarcelonaEl dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987), un dels fundadors de La Calòrica, recupera dues obres que va escriure pels volts del 2017. "Ja les donava per perdudes", diu. Del 29 de febrer al 31 de març, el Teatre Nacional de Catalunya presenta Entrevistes breus amb dones excepcionals, dirigida per Mònica Bofill i amb Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara com a protagonistes. I a final de temporada, la Sala FlyHard oferirà Breu introducció al western, sota la direcció de Llàtzer Garcia. Per a Yago, també serà un any de reestrenes, sobretot d'espectacles de La Calòrica: l’Espai Texas programa Fairfly fins al 28 d’abril; del 19 d’abril al 26 de maig es podrà veure Breve historia del ferrocarril español al Teatro María Guerrero de Madrid, i Le Congrès ne marche pas tornarà per Nadal al Teatre Poliorama.

¿Serà un bon any per a Joan Yago?

— Poc m’imaginava que s’acabarien estrenant tres obres meves amb la paraula breu al títol! És casualitat, perquè en el seu moment aquests textos van quedar guardats en un calaix. Una companyia francesa va estrenar Entrevistes breus amb dones excepcionals a París i Montreal, però no s’havia fet mai a Catalunya. Jo crec que serà un bon any, tot i que relacionar-te amb textos escrits en el passat sempre genera dificultats. 

Què vols dir?

— La negociació amb el teu jo del passat és fotuda. Rellegeixes els textos i penses que ara prendries decisions diferents. Però has de tenir un cert respecte cap al teu jo de fa set anys. He intentat ser valent i no filtrar gairebé res. 

Arola Editors va reunir en un volum alguns textos que vas escriure entre el 2010 i el 2021. ¿Sents que ja comences a tenir un corpus literari consistent?

— Jo em relaciono superincòmodament amb les meves obres. Em costa rellegir-me-les, perquè em semblen dolentes i plenes de faltes d’ortografia. Em considero molt poc escriptor. No crec que els meus textos tinguin valor com a material textual. Escric per estrenar i prou. Per això les revisions sempre em fan una mica de por.

“La meva generació està farta de ser la dels emergents”, deies el 2015 en una entrevista a l’ARA. ¿Ha canviat la situació?

— Sí, sí. Ja no som emergents. Estic millor laboralment que fa deu anys. Però hi ha molta gent de la meva edat que no té la sort ni el privilegi de poder viure del teatre. A més, que no ens sentim emergents no vol dir necessàriament que estiguem al punt en què ens tocaria estar. Encara és massa estrany que un autor de menys de quaranta anys estreni una obra a les sales grans. Hem construït el sistema cultural de tal manera que estrenar en un teatre públic s’acaba tornant una mena de premi per haver arribat a algun lloc, per haver aguantat deu anys deixant-te la pell en sales alternatives. Hauria de ser exactament al revés. Els teatres públics haurien de ser laboratoris de proves. 

Aquests últims anys La Calòrica s’ha posicionat com una de les companyies de teatre catalanes més sòlides. 

— Tenim una mica d’al·lèrgia a dir que som una companyia establerta. Sí que hem crescut, en el sentit que ja no ens hem de treure diners de la butxaca per llogar una furgoneta per a un bolo. Però no hem volgut tenir una estructura gaire gran ni complexa. En el punt en què estem, potser ens hauríem de convertir en una productora i tenir un teatre propi. Però realment ho volem? Fa falta que ens flipem? Potser podem seguir fent un espectacle a l’any. Ens passem el dia fent obres que posen en dubte la idea del creixement… Doncs posem en dubte la idea del creixement de manera interna!

El grup de música mallorquí Fades ha publicat la cançó Mai neva a ciutat, que porta el mateix títol que la sèrie de televisió que vau crear amb Joan Fullana per a IB3. ¿Podríem dir que ets un referent per a les generacions més joves?

— Sempre costa de creure. Costa una mica entendre el que signifiques per als artistes més joves que estan intentant fer-se un lloc. Però és preciós que Fades hagi fet això. Ens fa sentir superagraïts. 

El 29 de febrer estrenes Entrevistes breus amb dones excepcionals al TNC. ¿El títol de l’obra és un homenatge a Entrevistes breus amb homes repulsius (1999) de David Foster Wallace?

— Sí! Quan vaig decidir fer un text en forma d’entrevistes, de seguida vaig pensar en aquest llibre. Em sap una mica de greu pensar que potser vindrà a veure l’obra un fan de Foster Wallace creient que hi trobarà l’autor. Però sí, indirectament hi ha l’univers de Foster Wallace: l’hiperrealisme, el pastitx, els personatges propers i a la vegada molt estranys. 

¿Diries que les cinc protagonistes són víctimes del sistema neoliberal?

— Són filles sanes del neoliberalisme. L’espectacle representa una societat terrorífica, però també una societat aterrida. En el fons, són personatges lògics. Excepcionals, però lògics. El món en què vivim està ple de duresa, conflictes i obsessions que generen pors. I les pors generen respostes. No em sembla il·lògic que un personatge vulgui allargar la vida humana fins a la immortalitat. Potser jo, com a individu, no és el que vull. Però és lògic que aquesta dona tingui por a la pèrdua i desitgi que els seus éssers estimats puguin estar vius per sempre. És una resposta lògica a una por real, no? 

De fet, t’inspires en alguns personatges amb nom i cognoms: Valeria Lukyanova, Michele Ann Fiore, Bina Rothblatt, Stefonknee Wolscht, Paul Karason…

— I també en personatges del programa televisiu americà My strange addiction. Alguns personatges generen rimes inesperades amb l’actualitat. Pots veure el personatge d’Anna Barrachina i pensar que és Isabel Díaz Ayuso. Però no ho és, perquè quan vaig escriure el text no sabia qui era Ayuso. O pots veure el personatge d’Elisabet Casanovas i pensar en l’influencer Amadeo Lladós, que defensa la idea de la perfecció física. Són vincles fortuïts, però a la vegada molt normals. Al final, tot és cíclic: el 2016 apareix una idea, el 2020 cau en desús i el 2024 se’n torna a parlar.

Amb aquesta obra, mires molt cap als Estats Units. 

— Sí, perquè jo arribo a aquests personatges a través d’uns formats televisius molt ianquis. L’espectacle abraça la cultura mainstream. Per tant, la tele. Per tant, els Estats Units. 

Com t’enfrontes a personatges ideològicament tan allunyats de tu?

— M’hi enfronto des d’una fascinació incòmoda. Una fascinació morbosa, que cou una mica. M’interessa el que diuen, però a la vegada em fa molta mandra. Després, d’alguna manera, el que faig amb cadascuna de les entrevistes de l'obra és treure el petit feixista que porto dintre i m'hi relaciono. Els personatges em resulten francament desafiants, tan desafiants que crido: “No, no, prou, això no ho vull”. Per què no ho vull? Què m’està fent, a mi, aquest personatge? Per què no puc deixar que visqui la vida com ella vulgui? 

¿Hem de poder representar tota mena de personatges?

— Esclar que es pot fer, no hi ha res prohibit. Però si fas una proposta artística, has de saber que tothom té dret a respondre't. És possible que algú s’ofengui i decideixi contestar amb contundència. Tu pots dir el que vulguis, i jo tinc tot el dret del món a dir que el que estàs dient em sembla una puta merda. L’obra no té una tesi i, per tant, pot tenir moltes lectures. Potser algunes s’allunyaran molt del que jo realment estava intentant dir. És un risc que assumeixo.

¿Et fa por que els espectadors pensin que subscrius les idees dels personatges?

— Sí. Com a moltes persones que fem comèdia, ens preocupa que les nostres històries no facin mal a ningú ni reforcin imaginaris opressius. Com a dramaturg, tinc la responsabilitat de potenciar imaginaris que facin millor la vida de la gent. Però a la vegada això pot ser molt paralitzant. No pots estar sempre dubtant. A alguns espectadors els ha semblat malament el que diu Le Congrès ne marche pas, però què hi podem fer? No era la nostra intenció generar-li un conflicte, però, esclar, tothom té els seus criteris i valors. 

El repartiment de l’obra és exclusivament femení. ¿És una decisió intencionada?

— Sincerament, és una decisió arbitrària. Potser és una resposta que insatisfarà molta gent, però simplement em vaig obsessionar per un personatge que era una dona. I després per un altre, que també era una dona. I com que en el llibre de Foster Wallace eren tot homes, se’m va acudir fer-ho al revés. Vaig pensar: "¿Semblarà que vull generar un discurs sobre la feminitat?" Però ¿quantes vegades s’ha parlat en un masculí genèric que engloba personatges masculins i femenins per acabar parlant de la humanitat en general? Per què no podem fer el mateix? Soc conscient que el títol genera malentesos, però a mi m’agrada. He decidit abraçar aquests malentesos, i a veure què passa.