Joana Serra de Gayeta: “L’única cosa que ens dona llibertat és la cultura”
L'Escriptora repassa la seva carrera
PalmaNega que abandonàs la literatura després de la publicació de Taules de marbre, un llibre de relats dominats per la pròpia veu interior que li va valer el premi Ciutat de Manacor 1974, i de Nosaltres esperàvem Míster Marshall, amb el qual guanyà el premi Joan Ballester 1976. De fet, Joana Serra de Gayeta (Pollença, 1950) no ha aturat de llavors ençà. Després d’una vida dedicada a l’ensenyament de llengua i literatura a Magisteri i després a la Universitat de les Illes Balears, a més de treballar sempre per la normalització de la llengua catalana a les Illes, no deixa d’escriure al seu blog, Moments, i ha començat una altra novel·la. El 22 d’octubre, la nova editorial Moll presenta a Palma el llibre que reuneix Taules de marbre i Nosaltres esperàvem Míster Marshall, obres de joventut de l’autora, qui, encara que ha passat gairebé mig segle des que les va escriure, no n’ha volgut canviar “ni una coma”.
Al pròleg de Taules de marbre
No ho sé realment, és una qüestió de sensacions quan llegeixes. Només sé que, quan els vaig escriure, que tenia entre 22 i 24 anys i estudiava a Barcelona, jo no era conscient que m’enyorava tant de ca nostra i del meu poble. No ho entenc gaire, perquè la realitat és que vaig ser una estudiant feliç, per mi, que era una oportunitat anar a la universitat a Barcelona, tenia amics i m’hi estava bé. Ara pens que potser jugava a fer literatura de l’enyorança.
Què n’heu corregit quan l’heu revisat, tants d’anys després?
Res, no he volgut canviar-hi res, ni un punt, ni una coma, ni tan sols una petita errata que hi vaig veure. Vaig trobar els relats tristos, però em varen agradar. Vaig trobar que si hi afegia o en llevava qualque cosa era una traïció a mi mateixa.
El nou llibre inclou el relat Nosaltres esperàvem Míster Marshall
No, no ho veig així. Són els records de la infantesa en un poble, Pollença. Entre aquests records, els de la coa que fèiem a l’escola, abans de berenar, perquè els americans ens donaven un trosset petit de formatge i llet en pols. Això, que ara ens sembla molt lluny, ens va quedar gravat, a la nostra generació. Són els fets amb els quals, anys després, Xesca Ensenyat va titular les seves memòries, Quan venia l’esquadra.
Sí, ara sembla molt lluny. També el fet de no poder estudiar al propi poble.
A Pollença no es podia estudiar res. Pensau que, als anys 60, a Palma només hi havia un institut per a nines i un per a nins, i cap als pobles. Les al·lotes de Pollença de la meva generació no estudiaren a la universitat. Només hi havia una dona llicenciada en Farmàcia; jo crec que vaig ser la segona pollencina amb estudis universitaris.
Vós que us heu dedicat a la docència tota la vida, com valorau aquest canvi?
Només puc valorar-lo com un increment d’oportunitats del tot positiu. No fa gaire, vaig llegir que el fet que tanta gent pugui estudiar ha fet baixar molt el nivell. No hi estic gens d’acord, gens. El nivell general ha pujat moltíssim! L’única cosa que ens dona llibertat és la cultura; això és, estudiar. Que ara pràcticament tothom pugui fer-ho ens omple d’oportunitats.
D’ençà de l’època de Taules de marbre,
Mai no he canviat l’actitud perquè sempre se m’ha fet molt mal d’entendre que les persones, dones i homes, no tinguem els mateixos drets reals, ni les mateixes oportunitats, ni igual salari. I com a dona -a mi m’agrada ser dona-, si hi he de lluitar, hi lluitaré, encara que no sé si he de parlar de lluitar, perquè això no va contra els homes, sinó a favor d’una igualtat que no hem assolit.
De la vostra biografia es destaca que, com a professora del departament de Filologia Espanyola, heu estat “una figura fonamental en la batalla per la normalització del català en els estudis de Magisteri”. D’això sí que en diríeu una batalla?
No vaig haver de lluitar-hi, és més encertat dir que hi vaig col·laborar, perquè la gent de Magisteri n’estava ben conscienciada, de la necessitat de fer ús del català de Mallorca i enfortir-lo. I, de fet, diria que a l’escola el tema de la llengua està força solucionat, però no hi està al carrer. Si no ens conscienciam tots del fet que hem de parlar en català, no ho arreglarem. Als pobles, la llengua és molt viva. A Palma em conten que no tant -dic que m’ho conten perquè jo darrerament em moc poc de Pollença-. Potser ens fa falta una Aina Moll per aconseguir una normalització efectiva. O -en broma ho dic!- un José Ramón Bauzá, que aconseguí que tothom li anàs en contra.