Joana Serrat: "Quan estava gravant el disc vaig adonar-me que m'havia de separar"

BarcelonaJoana Serrat (Vic, 1983) transitava els camins del folk-rock nord-americà fa una dècada, i a poc a poc s'ha endinsat en paratges més misteriosos (i sorollosos). Així ha construït una discografia molt sòlida, sacsejada per trasbalsos emocionals que no amaga, i que de moment culmina en un díptic enregistrat a Texas que va obrir Hardcore from the heart (2021) i que ara té un segon capítol, el disc Big wave (Great Canyon Records, 2024), una esgarrapada emprenyada que presagiava la fi d'una relació i la necessitat de canviar un món que no funciona. Aquest divendres el presenta a la sala Aclam de Barcelona.

Has explicat que quan vas enfrontar l'enregistrament de Big wave tenies una necessitat de canvi musical, tot i que el disc anterior, Hardcore from the heart (2021), ja anava per aquest camí. Ja hi havia molt dream-pop, molt Lana Del Rey...

— Lana Del Rey ha sigut una inspiració des de fa molts anys. Però sí que és cert que Hardcore from heart va ser un primer pas. I ara volia fer un disc que representés el moment meu, tant vital com artístic i de com veig el món, un món que pot ser molt bonic, però també molt incòmode. Hi havia tot aquest soroll, que és bastant agressiu. Per això Big wave és més agressiu, i volia que la primera part fos una sacsejada, una clatellada, que quedés clar que és una altra història, tot i que després la cara B s'assembla més al Hardcore from the heart.

El canvi és més evident al principi del disc, sí.

— Encara penso els discos com un conjunt, i el títol embolcalla tot el que estic intentant explicar amb onze cançons diferents. Volia que la cara A de Big wave fos com una gran onada que et sorprèn, que una mica és el que a mi em va passar quan vaig sentir uns sentiments que em van agafar desprevinguda. I la cara B té un to més reposat, com quan l'aigua torna mar endins.

Hardcore from the heart semblava un disc escrit l'endemà d'una separació, pel to de decepció que hi dominava, tot i que no era ben bé sobre la fi d'una relació, sinó d'una etapa.

— Totalment.

A Big wave, en canvi, i connectat amb això de l'agressivitat, no hi ha decepció sinó ira. A la cançó Tight to you dius que la ira et farà lliure.

— Amb Hardcore from the heart tothom deia que era un disc sobre una separació, però no ho era. Era una crisi personal que òbviament va tenir uns efectes en la meva relació de parella. Una cosa que trobo fascinant d'escriure cançons és que a vegades el que explico és com una mena de presagi. Hardcore from the heart es va anticipar a una ruptura. I tres anys després, quan estava a l'estudi gravant Big wave vaig adonar-me que m'havia de separar. Mentre escrivia Big wave, encara estava en la mateixa relació del Hardcore from the heart, una relació de deu anys, i vaig començar a fer les cançons seguint una part molt intuïtiva, i hi apareix aquesta ira de quan et sents impotent i veus que no hi ha res a fer.

Hi ha un salt, pel que fa als sentiments que mouen les cançons entre un disc i l'altre.

— La gran diferència és que a Hardcore from the heart hi havia un desequilibri al veure que volia una vida que no podia tenir, i això em provoca una melancolia o una tristesa resignada, com de dir: què hi farem, si la vida és això... En canvi, a Big wave tinc la sensació que és tot molt més visceral, com una esgarrapada a l'ànima molt profunda. Estic emprenyada i decebuda amb el món, perquè les coses no canvien en aquest sistema que cal que s'acabi perquè és vell i està obsolet. Estava en un moment molt fosc, tot i que en aquell moment no n'era tan conscient.

Un oient que no coneix la teva història íntima, sí que pot seguir una evolució en el disc, i això és molt interessant. La persona que està cantant Tight to you amb aquella ira i que es demana si renaixerà en l'enfonsament de l'altre, en el col·lapse, és la mateixa que acaba el disc cantant The ocean, que suggereix una solució molt funesta: desaparèixer a l’oceà.

— Tight to you és una cançó amb dues capes de significat. Una és la reflexió sobre si ens podem despendre realment d'allò que ens ha format, que pot ser la família o una parella. Però també hi ha la part més estructural i social, perquè l'entorn també ens modela. Jo, com a dona, puc pensar que cal que el teu sistema, el patriarcat, s'enfonsi perquè jo pugui renéixer? Fins a quin punt podem ser com som, lliures, i fins a quin punt ens podem desprendre o no del sistema en el qual hem nascut? I The ocean té aquest punt d’esgotament. Només tenim una vida, i el que hauríem de fer és crear, estimar i viure, perquè és l'única feina que hauríem de tenir en aquest món, i no fer res més que això. També hi ha una reflexió més personal i artística: no sé quina petja deixo o de quina manera se'm valora; o si això que estic fent pot tenir una continuïtat o ja de seguida se'm diu que soc caduca, perquè visc en un món, a més a més, que és totalment frenètic.

Per a la producció del disc anterior vas fer una llista de reproducció amb cançons com a guia per descriure el to que cercaves. Has fet el mateix ara?

— No, però sí que he tingut presents referents com Oneohtrix Point Never, per tot el tema de les emocions, i el disc Hey what del grup Low per tota la part més agressiva. Però, com sempre, se sumen totes les referències que cadascú porta a la motxilla, perquè jo m'havia passat el 2021 escoltant el Loveless de My Bloody Valentine. Hi estava tan obsessionada que per al disc següent volia soroll, a la meva manera, però soroll. I el Matt Pence, el productor, és força experimental i coneix molt bé l'escena slowcore de Texas, cosa que a mi també em venia com anell al dit.

Les revistes britàniques Uncut i Mojo han elogiat Big wave, i consideren que és el disc més audaç que has fet. Com entomes aquestes lloances?

— Em fa molta il·lusió, és evident. I és un reconeixement a la feina que hem fet tot l'equip implicat en el disc. Ho veig com una victòria perquè a vegades l'ofici de músic pot ser bastant desagraït.

I aquestes crítiques tan positives han tingut repercussió pel que fa a les contractacions?

— Això és una cosa que passava als 2000. Quan vaig començar en aquest ofici ja era un moment de crisi, ja no estava tan ferma la indústria com ho havia estat als 2000, i res a veure amb els 90, almenys a Catalunya i a Espanya. Aquestes ressenyes són per a la meva autoestima. Quan sigui gran, si arribo a velleta, tot això em farà encara més il·lusió. Però les tendències de la indústria han canviat molt. Ara pots tenir molt bones crítiques, però això no vol dir que tinguis més concerts que no pas que si no tinguessis aquestes crítiques, perquè els canals de difusió van per una altra banda. Continuo tocant el mateix que tocava abans. No hi veig diferència. Per a mala sort meva.

Has estat treballant amb la psicòloga Rosana Corbacho, que està especialitzada en la indústria musical, oi?

— Sí, és la meva psicòloga. Hi vaig anar ben bé per fer teràpia, perquè la gravació de Big wave va ser molt intensa i m'ho vaig passar molt malament. Vaig tenir un bloqueig molt fort a l'estudi i se'm va encendre una alarma. Necessitava un terapeuta que entengués les coses que passen en el món de la música. I investigant una mica vaig trobar la Rosana. Vam començar teràpia i és de les millors coses que he pogut fer a la vida, perquè a més és una professional de bandera. Evidentment, hi ha una part de psicologia clínica, que no té res a veure amb la música, però hi ha totes les altres qüestions que sí que hi van lligades i que són intrínseques a la professió que tinc. És el mateix que els esportistes.

Quan els periodistes diem que un artista que ha fet "un disc de teràpia", no sé fins a quin punt estem frivolitzant.

— Una cosa és fer teràpia i l'altra és fer art. Fer un disc pot ser terapèutic, com pot ser-ho anar-te'n un dia de festa i ballar-ho tot, o pujar una muntanya. Però una altra cosa és fer una teràpia, enfrontar-te a coses que són fundacionals sobre com et relaciones amb tu mateix i amb els altres. I això vol dir saber quines eines tens i com les fas servir per navegar per la vida.