Joaquín Jesús Sánchez: “La crítica mai no és objectiva, perquè és una opinió”

PalmaQuan acabà la llicenciatura de Filosofia, Joaquín Jesús Sánchez decidí que una de les branques que més l’atreien era l’estètica. Cursant el màster en Història de l’Art Contemporani al Reina Sofia, escollí la crítica com a llenguatge d’expressió. Diu que està agraït per l’espontaneïtat i generositat dels amics que l’han ajudat durant el curt camí recorregut fins ara. Escriu en diversos mitjans com ‘ArtForum’, ‘Jot Down’, ‘El Estado Mental’ i ‘The Objetive’. Ha col·laborat amb galeries com Galería Alegría (Madrid), Forsblom (Estocolm) i Maison Louis Carré (París). Mantenim una conversa llarga a l’espai on durant alguns dies ha estat en residència, la galeria L21.

Com vàreu arribar de la filosofia a la crítica d’art?

Quan estudies filosofia saps que t’estàs suïcidant laboralment, però penses: almenys em compensarà quan surti d’aquí, perquè seré Sèneca [riu]. Però al final resulta que no ets Sèneca. Vaig pensar que quedaven poques àrees rescatables de la filosofia en el nostre temps, i de les que quedaven, la que més m’interessava era l’estètica. Vaig deixar Sevilla i vaig fer el màster d’Història de l’Art Contemporani del Reina Sofia. En aquell moment tenia coneixements de teoria de l’art, però no en tenia gaire més idea: ni coneixia artistes, ni galeries, etc. Vaig tenir la sort que molta gent, que no en tenia el perquè, es va prestar a parlar amb mi (Secundino Hernández, per exemple), em va encarregar textos i em va proposar comissariar exposicions. Gairebé sense pretendre-ho, vaig anar construint un perfil professional. Tenc la sort d’haver-me envoltat de gent que és generosa; em sembla la qualitat més elevada que es pot demanar a un ésser humà. Això em fa bastant feliç, la veritat.

Quin pensau que és el llaç d’unió entre la filosofia i l’art?

La necessitat de crear imatges és una cosa fonamentalment humana. La filosofia, que ha volgut sempre conèixer el món, també s’ha preocupat per aquest fenomen; tant és així que hi ha una disciplina de la filosofia que és l’estètica. Per mi, el vincle entre filosofia i art és molt natural, perquè al final mir des d’aquí. No intent passar totes les exposicions que veig pel sedàs de la filosofia, perquè això és ridícul. Si relació significa que hi ha un deute entre les dues pràctiques, et diria que no hi ha llaços, que tots dos s’aproximen a una realitat que és, d’alguna manera, compartida.

Hi ha qualque acte pedagògic darrere d’una crítica d’art?

La crítica d’art és l’emissió d’un judici sobre una obra, una exposició, una producció... que avalua assumptes com la pertinència d’una obra en un context, el display expositiu, la coherència del treball de l’artista pel que fa a aquesta exposició, etc. El meu treball és emetre un judici sobre si allò que es pretén s’aconsegueix. La crítica sorgeix per destriar el gra de la palla. Una exposició pot tenir coses interessants o coses que ja s’han repetit molt, pot tenir un muntatge que dificulti la comprensió de l’obra. Pots avaluar si els objectius que es plantegen s’han complert o no, però la crítica parla als iguals. Un crític parla a uns altres crítics, a galeristes, artistes, col·leccionistes: gent que està interessada en l’art. No crec que la crítica hagi de ser l’explicació d’una exposició, com ho fa el departament pedagògic d’un museu. Un crític emet judicis, això és, anàlisi i opinió a través d’una argumentació.

En un article sobre Arco, en el qual comentàveu la censura de la peça de Santiago Sierra, dèieu: “Els mitjans generalistes realitzen una labor encomiable any rere any, ja que ofereixen als seus espectadors noves excuses per a la mandra intel·lectual”.

Cada any vaig a Arco amb David Morán i jugam a endevinar quina serà la peça que sortirà als telenotícies. És molt més senzill per a un mitjà generalista mostrar de nou l’art contemporani com aquesta beneitura que agrada als nou-rics. És molt fàcil, més que tenir gent a les redaccions que sàpiga d’art contemporani i tingui criteri. Per fer una peça informativa, necessites una persona que sàpiga del tema i dedicar-hi temps. Però és molt més senzill repetir les mateixes fórmules. L’espectador que veu el telenotícies còmodament a casa seva diu de nou: “Veus? Tenia raó, són ximples”. Reafirmar-se en una cosa provoca un goig intern molt evident. “Tenia raó”. Als telenotícies els facilita molt la jugada i als espectadors els dona una tranquil·litat enorme.

No us sembla que de vegades és el mateix llenguatge escrit en l’art contemporani que s’allunya dels lectors per la seva complexitat?

És cert que hi ha gent que quan escriu sobre art ho fa d’una manera confusa. Quan algú escriu així, o bé no sap el que vol dir o el que vol dir no mereix gaire la pena i ho adorna per fer-se l’interessant. Pens que l’habilitat més gran d’un escriptor és ser clar en el que diu: dir les coses bé. Escriure sabent que el que diu no s’entendrà és immoral, perquè és donar mercaderia en mal estat (com és immoral que el fruiter et vengui peres podrides). Desgraciadament, hi ha gent que ho fa i té espai als mitjans de comunicació. És clar que un té dret a escriure de manera complexa quan el que explica no pot dir-se d’una altra manera, però aquest és un altre tema.

Deia Lucy Lippard: “Vaig decidir deixar d’anomenar-me ‘crítica d’art’ per anomenar-me ‘crítica cultural’, així tenia més espai en el qual moure’m”.

Em sembla absolutament legítim escollir el lloc des del qual un parla, i el que em sembla fantàstic és deixar-ho clar. La crítica mai no és objectiva, perquè és una opinió. Crec que un ha de ser franc amb els seus lectors. Quan escric sobre art procur fer-ho com a crític d’art (no cultural), perquè crec que la crítica és necessària en l’ecosistema artístic. Compleix una funció important i genera un discurs que enriqueix el diàleg general dins el circuit. És a dir, si algú a qui tens un respecte, que escriu bé, etc., emet una opinió, a mi m’interessa llegir-la. Evidentment, per ser un bon crític d’art no solament cal saber d’art, un crític ha d’anar al cinema, a l’òpera, a un festival de música, ha de llegir literatura, parlar amb artistes... Ha de saber més coses que del seu camp concret, perquè l’art no és una cosa estanca. Cal tenir una mirada àmplia.

L’exposició col·lectiva A modo de conclusión és un dels vostres darrers treballs com a curador, en el qual els artistes treballen el caràcter misteriós de la repetició i la seva importància en la nostra història. És necessari repetir per no repetir?

És una pregunta enigmàtica, aquesta [somriu]. El text de l’exposició aprofundeix en aquest caràcter misteriós, perquè la repetició uneix, d’alguna manera, els rituals sagrats i la indústria. Vaig trobar llocs en els quals la repetició apareix d’una manera suggeridora, vaig explicar als artistes el que estava pensant i els vaig proposar que les seves obres establissin un diàleg entorn d’aquest tema. Les grans preocupacions són molt limitades i és normal que caiguem amb certa freqüència en la repetició. Per què continuam llegint La Ilíada? O La Divina Comèdia o El Quixot? D’alguna manera ens continuen interpel·lant i ho fan en el que és bàsic, en la part humana que hi ha en nosaltres. Una altra cosa és que tornem al ready made, per exemple, o a obres amb una estètica semblant a les de l’avantguarda... a caure en llocs comuns. A mi em consola que després de 25 segles la gent es continuï preocupant pels mateixos temes. Aquesta idea de Borges que un home és, en un temps infinit, tots els homes em crea un sentiment de fraternitat molt consolador. No em sembla malament que caiguem en aquests mateixos llocs, francament.

Hi ha més preguntes que respostes en l’art contemporani?

No en tenc ni idea. Tampoc no sé si la funció de l’art contemporani és la de fer preguntes. No crec que l’art que no planteja preguntes sigui un mal art. Sí que és veritat que hi ha art que les planteja i art dolent que juga a ser Sòcrates. Moltes vegades cau en argumentacions o propostes que són molt infantils. El gran art sempre és enigmàtic, això sí. Totes aquestes obres mestres tenen alguna cosa atractiva que tal vegada pot ser formulada a manera de pregunta. T’interroguen en certa mesura, sí. Ara bé, estic convençut que aquest tipus de preguntes no tenen una resposta immediata, perquè si el que es pregunta es pot respondre amb una frase feta, qui pregunta és molt maldestre.

Ara mateix estau realitzant una residència a la galeria L21. Què us aporta al vostre treball poder conviure en un espai expositiu? Viure per uns quants dies en una galeria...

Gairebé sempre treball a casa, no puc escriure en biblioteques, cafeteries o llocs públics perquè em distrec amb facilitat, necessit espais domèstics per treballar. Aquest lloc està al costat d’un espai expositiu, és cert. Si en algun moment vull sortir a caminar per l’exposició, puc fer-ho. Estic envoltat d’obres, però això no m’intimida gens. No tenc una visió romàntica de l’art. Estic en un polígon, la qual cosa em dificulta les entrades i les sortides; d’alguna manera m’obliga a passar un moment de reclusió que és útil. És un espai peculiar, interessant, i entenc que l’aïllament per a un artista que ve a produir ha de ser positiu perquè no tens distraccions. Em sembla que si algú ve aquí a escriure un text llarg o a pintar serà fantàstic, perquè estàs aïllat.

Sou editor juntament amb Cristina Elena Pardo i Juan Francisco Gros de la revista Cal·ligrama. Una de les edicions, La vida breve, es publica només a Instagram. Us sembla un bon format expositiu?

Instagram és una plataforma ideal per a La vida breve, que és un martirologi de personatges ridículs. Escric els textos i el dibuixant Julio César Pérez posa cara als personatges. Per a aquest format em sembla perfecte, però en general no és que sigui una plataforma ideal, perquè Instagram és un format normalitzador. Ara et deixa editar les fotos, però no deixa de ser un format d’estandardització, amb filtres que venen predefinits. Es repliquen les mateixes imatges, de manera que es dona la volta al mateix molí. Instagram té molt de perill en aquest sentit; és una eina útil, per exemple, si segueixes el treball de molts artistes que expliquen el que van fent, perquè això em permet estar al dia i tenir accés a aquest artista. Però l’art cal veure’l sense pantalles pel mig.

L’eterna afirmació que solem sentir sobre l’art contemporani és “No s’entén, però...”. No pensau que aprenem més d’allò que no entenem?

Només convertint les coses que no entenem en alguna cosa que entenem podem aprendre alguna cosa. Els problemes cal solucionar-los. L’art contemporani ha trencat amb la figuració, amb un codi de representació que era així des de feia molts segles i que permetia que l’espectador llegís aquest codi i cregués que l’obra anava d’això. És més difícil entendre Las Meninas que entendre un quadre de Kandinski? No, sens dubte. Costa el mateix. Cal tenir interès, aprendre a llegir el codi i prendre’s temps. Estic segur que l’art no és una cosa per a ànimes sofisticades, esperits elevats i ments de primer ordre. Però seria arrogant que algú volgués, en un tancar i obrir d’ulls, saber de què va la pel·lícula. Crec, i això em sembla trist, que hi ha molta gent que està privada de l’art en el seu sentit més ampli perquè han tingut una formació que els ha fet pensar que és un doi i això els priva de gaudir-ne. I aquests formadors em semblen mesquins.

Per acabar... com a crític, jo mir i vós donau sentit al que veig?

No, això seria molt paternalista. Dedicar-me a dir a la gent el que realment ha vist... no. Els espectadors són, en general, prou intel·ligents per saber el que estan veient.