Joe Holles: “Ser crític amb l’excés de turisme no vol dir ser turismofòbic”

El documental Overbooking suma dades i opinions sobre les conseqüències que pateixen les societats excessivament turistitzades. Centrat en Mallorca, des dels primers minuts s’hi adverteix que el que passa a l’illa no n’és exclusiu. S’apunta a Venècia, a la Barceloneta, a Amsterdam, i es deixa amb punts suspensius el nom de tantes ciutats i barriades del món en les quals la saturació ja és una de les principals preocupacions dels residents i, en certa mesura, també dels turistes. En parlam amb Joe Holles, anglès de naixement i mallorquí d’adopció, veí de Valldemossa (localitat que l’estiu del 2018 va registrar 154 turistes per cada 100 habitants), president de l’associació Tramuntana XXI i productor executiu d’Overbooking, un treball d’investigació que, dirigit per Álex Dioscórides i amb guió d’Ernest Riera i Luis Ansorena, reuneix les veus d’economistes, sociòlegs, ecologistes, geògrafs, pagesos, hotelers, treballadors de l’hoteleria, ciutadans i també turistes.

La percepció d’ Overbooking ja no és exclusiva dels sectors crítics?

El que ens hem trobat, en els tres anys de treball per fer el documental, és que la saturació turística està en boca de tothom, és un problema del qual es parla tant en l’àmbit polític com als bars. Durant dècades, el turisme ha estat un acte de fe, era intocable, no se’n permetia el pensament crític. A Overbooking, aportant moltes dades i amb 44 persones entrevistades de tots els sectors, es demostra que l’excés de turistes preocupa tothom, de totes les ideologies. Overbooking apunta a un consens que ja és real, si no en les solucions, sí en la diagnosi.

Com resumiu aquesta diagnosi?

El model turístic que tenim ens ha portat a una situació de massa volum i massa poc valor. Més turisme ha deixat de voler dir millor qualitat de vida. La saturació fa que de cada vegada hi hagi més perdedors. Els economistes, com el catedràtic Antoni Riera, director d’Impulsa, fa temps que alerten que alhora que cada any superam el rècord d’arribada de turistes, baixa la renda per càpita. Si la realitat és que més turistes donen menys poder adquisitiu a la població, és que tenim un problema. Com deim aquí, hem de fer un pensament.

Des que es va estrenar Overbooking, no hem vist que se us hagi acusat de turismofòbics i, en canvi, sí que hem constatat el gran seguiment que ha tingut el documental.

Precisament, una de les majors alegries que tenim tots els de l’equip d’Overbooking és que s’hagi entès la nostra voluntat de fer una crítica constructiva. No som antisistema. No hem llançat un documental per fer tremolar els fonaments del turisme, sinó per revertir la situació. Volem contribuir a promoure un debat plural. Ser crític amb l’excés de turisme no vol dir ser turismofòbic. No se’n pot culpar el turista. Tampoc és qüestió de repartir culpes, sinó d’assumir tots la nostra part i cercar junts les solucions.

Es parla sovint de disminuir la quantitat del turisme i augmentar-ne la qualitat. No és una mesura discriminatòria?

La qualitat no l’ha de donar el turista, l’hem de tenir nosaltres. Però l’elitisme no és en cap cas la solució. Sempre insistesc que la qualitat és un valor, i no passa necessàriament per l’elitisme, ni sempre té a veure amb allò que és inaccessible a una majoria. No podem oblidar que la del turisme és una història d’èxit, del seu desenvolupament ha esdevingut que la majoria de la gent pugui viatjar i descansar. El turisme ven o hauria de vendre experiències bones. Ara bé, quan un territori o una ciutat perden qualitat per als habitants, també la perden per als turistes. Si feim ca nostra invivible, també la feim invisitable.

A Overbooking s’apunten algunes mesures per capgirar la situació de saturació. Quines en destacaríeu?

Jo no en som expert, però al documental incorporam veus molt autoritzades, com la de Bálint Kádár, professor de la Budapest University of Technology and Economics, expert en urbanisme i turisme, que parteix de la premissa que qualsevol activitat s’ha de planificar, i en la turística aquesta planificació ha de tenir dos vessants: les polítiques de desenvolupament i les de control i limitació. No hem fet la doble planificació i en qualque moment s’haurà d’afrontar. Si ens fa por parlar de decreixement, almenys tenim la necessitat de replantejar-nos què entenem per creixement. Hem de créixer en valor, però no en volum. Jo crec molt en els productes turístics que potenciïn el nostre sector primari, el consum de quilòmetre 0, la gastronomia, la cultura.

Us heu centrat en Mallorca, però podríem parlar de milers de llocs d’arreu del món.

Veient com ha avançat la turistització del món, el problema és gairebé global. Ara bé, atès que Mallorca tingué un paper pioner en el turisme de masses i construí una maquinària que semblava perfecta fins que se’ns ha girat en contra, pensam que l’illa, com a espai limitat, podria ser un bon camp de proves per intentar revertir el model de l’excés. Està demostrat que el turisme té un enorme poder transformador, canvia la fesomia del món. Per això, aquest poder s’hauria d’usar per millorar i anar cap a un model més amable per a les persones i la natura.