BarcelonaL'endemà de l'estrena i amb els estralls de la celebració encara a la veu, Joel Joan atén l'ARA per parlar d'Escape room. La pel·lícula, adaptació al cinema d'un èxit teatral que ja suma 200.000 espectadors. La trama no canvia: dues parelles queden per jugar en un escape room que sembla dissenyat per un psicòpata i que porta els personatges al límit i més enllà. Joan no dirigeix l'adaptació –ho fa Hèctor Claramunt, el seu soci habitual– però n'és el coguionista, un dels productors i reprèn el paper d'equidistant pusil·lànime i covard que ja va interpretar al teatre.
El que funciona al teatre no sempre ho fa al cinema. Què et va decidir a convertir Escape room en pel·lícula?
— Quan hi ha una bona història quasi sempre és possible adaptar-la al cinema. De fet, hi ha obres de teatre que de vegades penso: «Volien fer una pel·lícula i, com que no han pogut, han fet l'obra». Escape room estava cridada a ser una pel·lícula. És més, els primers que van llegir el text van dir: «Però si això és una pel·lícula!», perquè toca gèneres com el thriller, el terror i el gore que en el cinema es poden tractar millor.
Llavors, ha sigut més fàcil explicar-la en cinema que al teatre?
— Crear moments de thriller o tensió és molt més difícil al teatre. Tens els actors allà i saps que tot és mentida. Adaptar-la al cinema era el pas natural perquè tots aquests gèneres llueixin i perquè funcioni tant el terror i el gore com la comèdia.
¿Haver interpretat l'obra al teatre o ser-ne l'autor és un avantatge a l'hora d'adaptar-la? ¿O és més fàcil amb una obra aliena com va fer amb El nom?
— És igual de difícil una cosa que l'altra. El que passa és que al construir un personatge per al teatre penses en l'espectador de la fila 17 o 25 i això requereix una determinada energia a l'escenari. Sense energia no hi ha màgia, has d'estar endollat. És com fer un concert en viu, tot s'ha d'explicar i subratllar més. I aquest és el veritable problema amb el cinema, que has construït el personatge amb uns paràmetres que van en contra de l'autenticitat i la veracitat del llenguatge cinematogràfic.
Has d'abaixar el volum de la interpretació, doncs?
— Sí, exacte. Tant el volum de la veu com el volum energètic. És com Catalunya en Miniatura, has de fer el mateix que al teatre però en petit. Al cinema t'adones que no és tan important que riguin del gag com que es creguin la història i s'hi fiquin dins.
Des de Fènix 11·23 no havies tornat a fer cinema, només televisió o teatre. Per què has trigat tant?
— Perquè el cinema val molts quartos. Escape room l'hem pogut fer perquè l'Hèctor, Focus i jo havíem estalviat uns diners, però passa poc sovint tenir aquests estalvis. Al pòster hi diu: «La comèdia catalana de l'any». Però a sota diu: «Bé, potser l'única». Qui fa comèdies en cinema avui dia? Ningú.
I Cesc Gay?
— Sí, però ell les fa en espanyol. No es fan comèdies en català i catalanocèntriques, que parlin del teu món i en la teva llengua i que t'hi puguis sentir reflectit en els personatges. Les comèdies no reben ajuts institucionals, és molt més fàcil si fas un drama, i no diguem ja si és un drama rural. No donaran mai un Oscar al millor actor a un paio que fa comèdia, sempre serà vista com un gènere menor. I, en canvi, és el gènere que connecta millor amb el públic. El riure és com la música, va a la vena. I quan el públic riu, és com un bàlsam que fa que el temps desaparegui.
Un dels personatges d'Escape room és un director de cinema força cretí que fa “pel·lícules pretensioses que no entén ningú”. ¿És una petita venjança contra el món del cinema?
— Cap venjança, al contrari. Aquí ens enfotem de tothom, del mort i de qui el vetlla. Ens enfotem també del feminisme, l'independentisme, l'equidistància, la frivolitat i del que va de superfeminista. Escape room és radical i no pretén agradar a tothom, perquè quan intentes agradar a tothom no agrades a ningú. És una pel·lícula per riure'ns de tots nosaltres i de les nostres misèries. I sí, hi ha cinema pretensiós que fent-ho tot més complicat i estrany es pensa que és més profund. L'Héctor i jo sempre escrivim pensant en el públic, perquè la gent se senti satisfeta al final i hagi entès la història. Quantes vegades vas al teatre o al cinema i et quedes pensant: «No he entès res»? Et sents idiota perquè al teu voltant tothom fa cara d'haver-ho entès i penses: «No diré res, no penso ser l'únic idiota». Riure's de les coses és alliberador. Jo estic molt orgullós que la Carla Simón hagi guanyat la Berlinale. Però això no vol dir que no pugui fer-ne un acudit.
Què creu que pot significar l'èxit d'Alcarràs per al cinema català?
— Res, no significarà res. No farà que es produeixi més en català ni que s'expliquin més les nostres històries. El món el mouen els diners i fins que les pel·lícules en català i catalanocèntriques no tinguin públic i facin diners els productors no diran: «Que la faci en català!» Amb el teatre va passar així, fins que el Pitarra no va fer una obra en català que va estar sis mesos en cartell tot es feia en castellà. Amb el cinema igual: fins que no fem pel·lícules atractives per al públic, tant si són comèdies com si són drames, els productors seguiran amagant qui som i mirant que no es noti l'accent ni que rodem a Mollerussa. No entenem que fer pel·lícules en la nostra llengua i des del nostre punt de vista ens fa especials i únics. Amb el volum de continguts audiovisuals que hi ha, això ens fa ser més atractius i deixar de flotar en el magma del cinema espanyol. I em sap molt de greu veure com, després de molts anys de fundar l'Acadèmia del Cinema, estem exactament igual. Els productors no creuen ni confien en la pròpia llengua ni en la nostra realitat i ens en anem a explicar les històries dels altres.
I què s'hauria de fer per portar públic al cinema en català, doncs?
— Fer-ho molt bé, treballant molt el guió i arriscant la pròpia pasta. Quan arrisques els teus diners, treballes diferent, ni que sigui per no tenir pèrdues. El cinema europeu en general té la mala sort de confiar massa en les institucions, que cobreixen tota la inversió de la pel·lícula. I això ens fa mal a l'hora de fer coses bones i ens fa ser poc competitius, perquè si va bé de públic, genial, però si no, també, perquè total, ja tenim la pel·lícula pagada. I aquest és el drama.
Vas criticar el discurs que va fer Judith Colell, la presidenta de l'Acadèmia, als Gaudí en què demanava poder triar la llengua en què es fa cinema a Catalunya. ¿No fa prou pel català, l'Acadèmia?
— L'Acadèmia no deixa de ser la punta de l'iceberg del cinema català i pot fer molt poc. Però les institucions sí que podrien fer més i TV3 també. Així com es prioritza les dones a l'hora de fer cinema perquè és el que toca i em sembla bé, el mateix hauríem de fer amb el cinema català. No és cinema català el que es fa a Madrid pagat per productores catalanes, això és cinema espanyol pagat des de Barcelona. I d'això ja en sabem molt, de pagar perquè els altres facin el que volen des de la seva identitat. Jo seria molt radical: si vols triar la llengua italiana, ves a buscar subvencions italianes, i si vols triar l'espanyola, busca subvencions espanyoles. Actualment, a Catalunya se subvenciona amb el doble de diners el cinema fet en espanyol que el cinema en català. I, per a mi, els quatre quartos que tenim haurien de ser per al cinema fet en català.
Després d'haver estudiat els escape rooms, tens alguna idea per sortir del del Procés?
— [Riu] Jo soc molt dolent fent escape room, no tinc la intel·ligència per resoldre enigmes i faig el rol del graciós. A la vida tinc el mateix rol, soc un comediant, així que em puc riure del Procés però no tinc cap solució. Però intueixo quina és: creure en nosaltres mateixos, anar tots junts i organitzats, carrer, institucions i polítics. Perquè llavors som invencibles. Però és un canvi de xip molt gran per a una societat massacrada constantment a base de guerres des de fa molts segles.