Joel Joan: "Quan algú és molt famós i s’ho creu molt es converteix en un 'capullo', és inevitable”

BarcelonaEl gran comediant és la nova comèdia que Joel Joan protagonitza, dirigeix i coescriu amb Héctor Claramunt després de l’èxit d’Escape room, que acaba funcions de la seva última temporada al Teatre Borràs. El nou espectacle s’estrena aquest cap de setmana a Girona dins el festival Temporada Alta i comença una gira que acabarà el 3 de desembre, quan aterrin al Teatre Goya de Barcelona. La gira d’aquest divo tronat i envejós passarà per Badalona.

Amb la polèmica d’aquest estiu pel veto del PP de Badalona a l’obra, heu aconseguit que l’estrena sigui un esdeveniment.

— El PP ens ha fet la campanya i no li estarem mai prou agraïts. Ja estem pensant de contractar-los per a les campanyes dels pròxims projectes perquè realment no ho podien fer millor.

Dos mesos després, aquell accident el veus com una censura a la teva ideologia o a la teva persona?

— És el mateix. Quan una persona té una ideologia determinada, crea anticossos a una sèrie de gent i una fília a una altra gent. El PP, com Vox i la dreta espanyola, voldria tenir-nos callats i atemorits perquè no fem coses. Però aquest és, en principi, un país democràtic on la llibertat d’expressió està garantida i a les xarxes tu et representes a tu mateix i pots fer el que vulguis. Van pixar fora de test i els va sortir malament. 

Crec que a vegades la gent dubta de si els teus personatges són realment literals o són una paròdia. I també de si a la teva vida real ets com veiem a les xarxes o és broma.

— A tot arreu soc jo. A Plats bruts no deixava de fer una paròdia del Joel Joan jovenet que estudiava a l’Institut del Teatre i que volia guanyar l’Oscar. És el mateix que li passava a El crac, on directament em dic Joel Joan. No és que sempre faci els mateixos personatges, perquè l’Edu d'Escape room era un acollonit, el pactista i el pacificador, mentre que a El gran comediant faig una exageració de la majoria de divos del nostre món, no només de mi. Quan algú és molt famós i s’ho creu molt, perquè la gent l'hi fa creure, es converteix en un capullo, és inevitable. 

Això és el que et va passar a tu? Vas començar la teva carrera ja tenint èxit amb Kràmpack i Poblenou.

— Sí, sí. És el que deia el Lluís Gavaldà en una entrevista: “La fama només aconsegueix fer-te més imbècil del que ja ets”. Jo vaig tenir èxit molt jove, em vaig convertir en una estrella de manera molt ràpida, i això m’ha comportat que fa 17 anys que vaig al psiquiatre amb tota la tranquil·litat del món. Perquè l’èxit sempre és de mal pair. Quan et va molt bé et creus Déu Nostre Senyor i levites per sobre dels altres. I quan et deixa d’anar bé... perquè l’èxit és cada vegada més efímer, hi ha molt pocs Michael Caine...

I a ell tampoc no li arriben papers!

— He sentit que es retira.

No, no, després ha rectificat.

— Què dius! Al·lucinant! Amb 88 anys! Doncs és un molt bon exemple. És una droga. L'èxit, sortir, mostrar-te, gallejar amb el teu art és una patologia. Jo soc actor no per vocació sinó per necessitat de pujar a l’escenari i fer-me veure.  

Tu has fet teràpia i el gran comediant no. En què ho notarem?

— Que jo puc escriure la paròdia d’aquest personatge. De divos, de Ristos Mejide, n’hi ha al teatre i en totes les professions. Tots patim un dels set pecats capitals, que és el de la gelosia. És molt difícil passar per aquest món sense haver sentit el cuquet de “Mira que bé que li va a aquest i a mi no”, i amb gent més propera, pitjor.

Perquè pots comparar més.

— Esclar, és algú que va estudiar amb tu i estava al mateix nivell, i de sobte ell despunta i tu no. A l’obra el Llorenç Tortosa té un amic de l’ànima que s’estima molt però a qui les coses li van fatal, i en un moment donat pensa que li ha de dir que ho deixi estar i que pot ser feliç d’una altra manera. Que la felicitat no rau en aconseguir les metes que t’havies posat de petit, com uns deures que t’imposes, de ser actor, periodista, empresari o propietari... Relaxa’t perquè acabaràs sent el que entre la vida i tu pugueu fer! Però no té valor de dir-li a l’amic que es retiri. Perquè nosaltres no som els terapeutes dels nostres amics, si no, no en tindríem ni un. Si anéssim dient la veritat pel món ens quedaríem més sols que la una.

Dius que parles del que coneixes

— Veus les pel·lícules del Woody Allen i no només sempre fa el mateix, sinó que sempre parla del mateix, de les seves neures. En la majoria de les coses que he fet en televisió i teatre, hi ha un personatge en lluita amb el seu ego, això està en el meu ADN, però és la manera com ho expliques que pot ser absolutament nova.

Quins perills o avantatges té crear uns personatges que es poden assemblar tant a l’autor?

— És que no m’hi assemblo tant. Ni tinc l’èxit del Llorenç Tortosa, ni ell va a teràpia, ni és capaç d’escriure una línia enfotent-se’n d’ell mateix. Jo sé que soc un gelós, però només el fet de saber-ho i lluitar-hi i buscar fórmules de ser més feliç i no tan capullo, ja em diferencia clarament. No pots fer paròdia d’una cosa sense l’autoconeixement. El Llorenç Tortosa és un divo que es pensa el rei del món, que jo no m’ho penso. Potser m’ho vaig pensar als 27 o 29, quan la meva carrera era explosiva i era un descerebrat, ara als 50 anys t’asseguro que no.

Ara que dius això dels 50 anys... Com els portes?

— De meravella, no tiraria ni un segon de la meva vida enrere. Soc més feliç i estic més en pau amb mi que als 25 anys, que era un tio que feia moltes bajanades. Ara estic més tranquil i a punt d’estrenar al Temporada Alta un espectacle ambiciós. Ho porto amb una certa elegància. La maduresa sempre ajuda a viure, a no patir tant, a portar una vida més fàcil.

Als 20 vas tenir un moment d’èxit estatal amb Periodistas i pel·lícules amb Trueba, Monzón, Herrero... Però vas avortar aquell camí. 

— No vaig avortar-lo voluntàriament, perquè tota aquesta gent m’encanta. Sí que al cinema espanyol hi ha un desnivell grotesc, i hi ha molt bones pel·lícules i de molt dolentes. Allà hi ha indústria de veritat, i cada any de 5 a 10 pel·lícules fan més de 5 milions de taquilla, mentre que aquí totes són molt petites. Em fa molta enveja, m’agradaria que al meu país tinguéssim un cinema propi que ho petés a la taquilla i que creéssim èxits com fem amb el teatre, que portem Escape room a Madrid i ho farem a Mèxic, Buenos Aires, Xile i l'Uruguai. Però no t’he respost.

Et demanava per què no vas seguir aquell camí a Madrid.

— Feia molts molts càstings i estava a Periodistas, però em va sortir l’oportunitat de fer Plats bruts, que ens va costar quatre anys. L’èxit va ser tan descomunal que va ser molt difícil el camí enrere.

Has fet algunes de les sèries més icòniques de la ficció en català (Plats bruts, Porca Misèria, El crac) i comèdies populars al teatre. Creus que l’humor, en canvi, està menys valorat a l’escenari?

— L’humor està menys valorat en tot. Però totes les grans sèries dramàtiques estan plenes d’humor, de Breaking bad a The white lotus. O Paràsits. Em sembla que no podem plantejar coses a l’espectador on no hi hagi humor. En general, l’humor no guanya premis, perquè queda poc seriós. Veure un actor plorar i moquejar a l’escenari té més impacte perquè hi veus implicació emocional, però a la vida el que fem en general és amagar els sentiments. Quan tens ganes de plorar, et tanques al lavabo i plores, no fas un drama al mig de l’oficina. Com a humans volem aparentar sempre la nostra millor part, som uns grans mentiders, uns grans actors per fer creure als altres que tens un dia estupendo i per dins estàs destrossada. Per tant, a mi m’interessa molt més aquest espectacle on el que passa a dalt de l’escenari és una tragèdia per als personatges però el públic s’ho passa teta. Nosaltres no fem teatre per ser naturalistes, per explicar històries mínimes o fer metàfores de personatges que són en un no-lloc i un no-temps. No fem teatre per passar a la història de la dramatúrgia, no som Beckett ni Pinter: nosaltres volem que la gent s’ho passi bé i si els has fet pensar en el preu de la gelosia, molt millor, però zero pretensions. 

TV3 us ha tombat una nova sèrie. Què era?

— Un projecte brutal, ambiciós, de 7 episodis. Jo em pensava que en 20 anys havent fet només tres sèries a TV3, de les quals han tret suc fins a l’última gota, i fent 3 anys que vam presentar el projecte, crèiem que ens tocava i ens ha sorprès que no apostin per nosaltres. És una llàstima, perquè D.R.A.M. Última generació és una sèrie adulta que planteja dilemes a l’espectador d’una certa alçada. Em té francament sorprès que al prime time de TV3 sempre els adolescents siguin els protagonistes, a Polseres vermelles, Moebius, Merlí, Les de l’hoquei. D.R.A.M. és una història sobre la intel·ligència artificial i com ens canviarà quan els humans siguin carcasses de les decisions que prenen les màquines. Hi ha un personatge que li passa una cosa única que el converteix en un ésser superior; què passa quan té aquest poder? Són dilemes que ja ens trobem: el mòbil tria la ruta, la nòvia i l’hotel. Estem en un punt molt interessant on, com deia Stephen Hawking, la intel·ligència artificial serà el millor per a la humanitat o el pitjor, encara no ho sabem.

Tindrà sortida en plataformes?

— Sí, però a mi m’agrada fer audiovisual en català, penso que no el podem abandonar, ha d’existir perquè és el mitjà més majoritari, que crea imaginari col·lectiu, nacional i catalanocèntric. Això ens ho posa més difícil, que no vol dir impossible. Som molt tenaços i torracollons quan toca. Crec que hem de perdre la por a ser pioners i arriscar, no anar a remolc de les modes, aquest és el valor afegit que una nació petita com la nostra pot donar a la humanitat. 

Tu que t’has posicionat abans, com veus aquest període del Procés?

— Jo cada dia tinc menys opinió i estic més desconnectat del món. Ha arribat a un punt en què tot plegat em provoca molta angoixa, sento que em menteixen, em menyspreen i em prenen per idiota, tots. He decidit que si em queden 30 anys de vida els viuré al marge d’aquest soroll. Em sembla que la meva vida és més important que malviure amb aquesta gent que ens fan patir, ens fan ballar el cap i ens traeixen.

El teu posicionament polític t’ha tancat portes?

— Moltíssimes. Però ser sincer i dir el que penso té una part positiva, i és ser una persona autèntica, que no juga a la puta i la Ramoneta. Jo volia ser actor i triomfar molt i anar a festivals, però quan surto de l’armari i dic el que penso començo a fer por perquè no volen gent tan posicionada. Ei, que si et posiciones cap a l’altra banda no tindràs tants problemes. Dient el que penso el que he aconseguit és haver de treballar una mica més que els meus companys, perquè m’he hagut d’esprémer el cervell per fer projectes, però m’han omplert molt. No hi ha mal que per bé no vingui.