'John Wick 4': l'assassinat com una de les belles arts segons Keanu Reeves

La quarta entrega de John Wick està presidida per un gris boirós i tristoi. I Keanu Reeves s'hi passeja amb aire d'home cansat més que no pas com un antiheroi tràgic ple de fúria. Un to coherent amb una saga que ha decidit cloure amb aquest film l'arc narratiu centrat en el protagonista que li dona nom. Wick sembla assumir, com li retreu un personatge, que massa gent mor perquè ell segueixi viu. Però no perd el tremp a l'hora d'executar la seva última venjança amb tota la precisió, ni traeix el codi d'honor entre assassins que marca fins a l'últim segon de la pel·lícula. Millor que el tercer episodi, el nou film de Chad Stahelski redunda en els valors que han convertit aquesta saga en obra de culte: el conreu d'una acció de la vella escola a escala humana, on preval la coreografia dels cossos i la cinètica de la violència per sobre dels efectes espectaculars.

Hi ha set pieces per a tots els gustos: la que reconeix el deute amb la tradició oriental, la que emula un videojoc i les que converteixen dos escenaris parisencs tan emblemàtics com l'Arc de Triomf i les escales que pugen al Sagrat Cor en localitzacions que conformen les respectives cadències de dues escenes trepidants. Entre les incorporacions, destaquen l'assassí cec i impecable de Donnie Yen i el malvat afrancesat a qui dona vida un Bill Skarsgård que sembla esprémer tota l'arrogància repel·lent d'un nepo baby. I commou l'última i fugaç aparició del recentment traspassat Lance Reddick, el record del qual plana sobre tot el film en més d'un sentit.