Johnny Depp a Barcelona, «la ciutat del 'Guernica'»

BarcelonaJa se sap que les estrelles de Hollywood tenen els seus ritmes i una manera d'entendre el temps que relativitza fins i tot la teoria d'Einstein. Johnny Depp ha demostrat a Barcelona que és una estrella de Hollywood arribant amb 95 minuts de retard i un somriure despistat a la seva trobada amb la premsa al BCN Film Fest, on és la gran estrella d'aquesta edició. No s'ha d'entendre com un gest de descortesia, al contrari: Depp practica la mateixa estratègia de reestructuració temporal en les seves rodes de premsa en festivals com el de Canes, Sant Sebastià o la Berlinale. En el fons, arribar tard és la seva manera de tractar el BCN Film Fest amb la deferència deguda a un gran festival internacional. Quina humiliació si s'hagués presentat puntual! Així ho ha entès també la premsa convocada que, a l'acabar l'acte, s'ha llançat a demanar autògrafs i selfies a l'actor.

L'excusa per a la visita de Depp a Barcelona ha sigut la presentació d'El fotògrafo de Minamata, que recrea el viatge del fotògraf Eugene Smith a un poblet pesquer japonès on l'abocament de residus químics havia multiplicat els naixements de criatures amb malalties congènites. Depp interpreta el fotògraf amb una energia febril, la d'un home trencat i arrasat per alcohol que s'amaga sota una barba bruta i el seu cinisme, però que encara conserva la capacitat per enfocar la bellesa i capturar la humanitat i el dolor en un gest. “Era una gran responsabilitat interpretar l'Eugene, tant per la seva vida com pel seu llegat –ha explicat l'actor–. Feia anys que admirava el seu treball i havia parlat amb gent que l'havia conegut. I preparar aquest personatge ha sigut com excavar a la recerca d'un tresor, i finalment el trobes i entens el sentit de la teva feina”.

Deep s'ha presentat amb el seu aire característic de beatnik acabat d'aixecar del llit. Extremadament educat, es mou amb parsimònia, gairebé a càmera lenta. I contesta les preguntes igual, madurant les paraules i llançant idees que no sempre acaben lligant. Es disculpa amb la traductora per xerrar més del compte, elogia el seu castellà (“Molt bonic”, li diu). Entre frase i frase sobre la pel·lícula que presenta, és fàcil intuir el cansament d'un actor fart de contemplar el món a través del vel de la fama. “La meva experiència al Japó per rodar el film no va ser gaire diferent de la meva visita a Barcelona, allà on vaig sempre estic en una habitació d'hotel i veig les ciutats a través d'una finestra. Sempre faig visites massa ràpides, així que he decidit quedar-me a viure a Barcelona per sempre, en aquest hotel”. Això ho ha dit amb un somriure, però abans ha dit sense cap ironia que està molt content d'haver vingut "a la ciutat on hi ha el Guernica". Revisant hemeroteques, per cert, comprovem que l'actor va visitar el Reina Sofía el 2010 per veure l'obra de Picasso durant la promoció a Madrid de The tourist.

L'ànima del fotògraf

Després del moment “Viva Honduras!”, hàbilment dissimulat per la traductora del festival, Depp s'ha posat seriós per parlar de Smith i de com “amb cada fotografia s'escapa un tros d'ànima” del fotògraf. “Amb cada instantània captures alguna cosa i en perds una altra, és com una dansa. Cada fotografia que va fer l'Eugene en una guerra el matava a ell una mica i el va anar endurint i convertint en un home sense temps per collonades. Per retratar certes coses, n'has de sacrificar alguna altra”. La veu de baríton de Depp s'arrossega per les paraules a poc a poc, convertida en un xiuxiueig profund i greu, però s'alça per destacar la feina dels actors japonesos. “El més normal en un rodatge com aquest és que al cridar “acció!” tres extres mirin directament a càmera, però aquí estàvem envoltats de gent que va fer un treball excepcional –ha diu l'actor–. Ja m'ho deia Marlon Brandon, que qualsevol pot ser actor. I la gent de Minamata eren grans actors”.

A El fotógrafo de Minamata Depp també exerceix de productor, un paper que ja havia fet en altres projectes com l'adaptació de Hunter S. Thompson Els diaris del rom o el documental acabat d'estrenar Crock of gold: bebiendo con Shane McGowan. No costa gaire detectar la pauta: tots estan protagonitzats per persones amb un talent increïble però consumides per les seves addiccions a l'alcohol o les drogues. Sembla que a l'actor li atreguin el xoc entre el geni i els excessos, entre la creació i l'autodestrucció del costat més salvatge de la vida: "Ha sigut sempre així, des que pintàvem a les cavernes. Artistes, escriptors, molta gent admirada no va ser feliç. Van Gogh era terriblement infeliç i apagava el foc que li cremava dins automedicant-se. Charles Baudelaire feia servir opi i haixix per eliminar el dolor. Molts dels còmics que ens fan riure són persones profundament desgraciades i el seu art ve precisament del seu dolor. I l'Eugene no hauria arribat a ser qui va ser sense tot el seu dolor".

Però Depp alerta sobre l'equívoc adolescent d'entendre el dolor com un peatge obligatori per al talent. "No és que cregui que s'ha de patir per fer art, és una idea ridícula –afirma–. Però sí que penso que si un es compromet amb el que fa, amb el seu mitjà d'expressió, és convenient preparar-se per patir per mantenir la teva visió, per defensar la teva passió". Per alleugerir la gravetat dels seus pensaments –i potser perquè no torni a confondre Madrid amb Barcelona– la directora del BCN Film Fest, Conxita Casanovas, va concloure l'acte regalant-li un llibre de l'historiador Daniel Venteo amb fotografies de Barcelona des del 1844 fins al 1986. "Demà al matí et diré què m'ha semblat", ha promès l'actor. Johnny Depp ja té el seu llibre. A veure a qui li regala ara la rosa.