La seqüela de 'Joker' es nega a ser el que els fans n'esperaven

Fora dubtes. Joker: folie à deux és una de les aproximacions més insòlites i estimulants al musical dutes a terme des del cinema contemporani. Dos anys després dels esdeveniments de la primera entrega, retrobem Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) tancat a la presó tot esperant el judici. Quan el protagonista coneix la Lee (Lady Gaga), una Harley Quinn molt allunyada, com a fan fatal, de les representacions més típiques del personatge, comença a evadir-se de la realitat que l'envolta a través de sobris números a partir de grans estàndards del repertori musical nord-americà. Com tants d'altres abans que ell, el Joker troba en el musical un espai on expressar els seus sentiments reprimits i alhora una forma d'entreteniment en què també se sent com a casa.

Però en la segona part, el film fa un tomb quan el judici esdevé el context en què cristal·litza la crisi d'identitat del protagonista. Ja no es tracta de saber si el Joker és culpable, sinó de decidir qui és en realitat Arthur Fleck. En una seqüela que no surt a penes d'aquests dos escenaris tancats, el protagonista, escindit entre les diferents percepcions que d'ell tenen al seu voltant, acaba esdevenint presoner d'allò que esperen els seus fans. La pel·lícula de Phillips resulta una constatació tràgica sobre la impossibilitat de Fleck d'esdevenir un Joker lliure i amb vida pròpia un cop el fandom més radical s'ha apoderat del seu personatge. El cineasta sembla tenir al cap tants altres exemples de masculinitats tòxiques, del cinema de Martin Scorsese a El club de la lluita, idolatrades pels espectadors a qui haurien de servir de revulsius. Per evitar-ho, imagina un desenllaç radical que allunya definitivament el seu Joker de qualsevol possibilitat de mitificació i converteix Joker: folie à deux en una de les propostes més devastadores i agosarades que ens han arribat de Hollywood els últims anys.