Jonah Hill i els amics que fem als tretze anys

BERLÍNQuan Jonah Hill va rodar 'El llop de Wall Street', pel qual van nominar-lo a l’Oscar al millor actor secundari, va cobrar 50.000 euros, un sou ridícul pels estàndards de Hollywood. A ell tant li feia: només volia tenir l’oportunitat de treballar amb Martin Scorsese i observar-lo mentre dirigia. A més de l’actor còmic de 'Supersortits' o de l’intèrpret amb matisos de 'Moneyball' o 'No et preocupis, no arribarà lluny a peu', dins de Hill també hi ha un director que per fi surt a la llum a 'Mid 90s', un debut ple d’encant en què un adolescent s’esforça per encaixar en una colla de 'skaters' més espavilats i llenguallargs però en el fons tan carregats de traumes i problemes com ell.

'Mid 90s' podria semblar a primera vista una nova versió de la història del nen ingenu a qui un grup de nois més grans fa perdre la seva innocència portant-lo pel mal camí, però no ho és, perquè l’Stevie ja ha perdut bona part de la seva innocència a cops de puny del seu germà. De fet, és l’Stevie qui busca els nous amics, enamorat de la seva insolència i llibertat, de la camaraderia i la seguretat que desprenen. Si tots els relats iniciàtics són en el fons històries d’amor, aquesta és la d’un noi i el seu grup d’amics, en qui troba una família i una identitat. I també una porta oberta al món de l’'skate', les drogues i fins i tot el sexe.

El cameo de Harmony Korine

A 'Mid 90s', que abans de la Berlinale va passar pel Festival de Toronto, se l’ha comparat amb 'Kids', de Larry Clark, amb la qual comparteix escenari, època i tipus de personatges. Fins i tot hi apareix fent un petit cameo Harmony Korine, guionista de 'Kids'. “Sabia que qualsevol amb mig cervell diria “Ei, sembla 'Kids'!”, així que vaig posar Korine perquè almenys la gent s’adonés que en soc ben conscient”, explicava amb humor Hill a la roda de premsa. “I pel que fa al seu personatge, vaig pensar: «Quina és l’última persona que voldries que fes sexe amb la teva mare? Harmony Korine». I a ell li va semblar divertidíssim”. Hill entén les comparacions amb el film de Clark, però subratlla –amb raó– que 'Kids' “és una pel·lícula sobre el nihilisme que parlava del present, mentre que jo vull recrear el que passava fa 20 anys i parlar de connexió i esperança sense sonar cursi”.

Tot i el viatge en el temps a mitjans dels 90, subratllat per temes infal·libles de Pixies, Nirvana o A Tribe Called Quest, la pel·lícula no explota la nostàlgia generacional que suggereix el seu títol i prefereix posar el focus en la complexitat de fer-se gran. No és estrany que a Toronto es promocionés com la versió masculina de 'Ladybird': el seu retrat de l’amistat adolescent té més a veure amb la calidesa de 'Compta amb mi' que amb els universos sòrdids de Larry Clark o Gus van Sant, tot i que Hill també tira de cruesa quan recrea la violenta i frustrant relació entre el protagonista i el seu germà gran, que interpreta Lucas Hedges.

Com a director, Hill apunta bones maneres. 'Mid 90s' és una pel·lícula petita, però desprèn autenticitat i melancolia. Captura molt bé les dinàmiques internes dels grups d’amics, els seus codis de lleialtat i les regles de conducta no escrites. “Hi ha una raó per mostrar la forma tan masclista, ofensiva i homòfoba en què aquests nois parlen entre ells –explicava Hill–. En aquella època, la masculinitat tradicional consistia en no mostrar mai sentiments ni vulnerabilitat, perquè això et feia femení o, Déu nos en guard, gai! I això porta molts problemes i trenca amistats, tot per no poder dir que les coses et fan mal”.