Jonas Kaufmann arriba, canta i triomfa amb la millor companyia

Barcelona'Andrea Chénier', de Giordano. Gran Teatre del Liceu, 9 de març.

L''star system' té les seves servituds. El reclam del tenor més desitjat del món va causar una excitació com feia temps que no experimentava el Liceu, una excitació amanida amb la por, expressada més o menys 'sotto voce', que l'adveniment del nou messies no s'acabés de materialitzar. Temença comprensible, perquè l'astre arribava acompanyat de preus astronòmics. Al final, Jonas Kaufmann va venir, va cantar i va triomfar. Es pot discutir si el model ideal és contractar per a només tres funcions un divo que arriba poc abans de l'estrena, com si caigués en paracaigudes sobre la producció (que, per sort, coneixia), però també cal reconèixer l'habilitat del Liceu per caçar un tenor que limita força les aparicions en escenaris operístics.

Una altra servitud de l''star system' és que, a aquests nivells, els cantants estan sotmesos a un escrutini implacable, pressionats per expectatives sovint poc raonables. El protagonista d''Andrea Chénier' de Giordano escau a la perfecció a les característiques de Jonas Kaufmann, que va debutar en el paper el 2015 en la producció presentada al Liceu. El timbre no té la lluminositat mediterrània dels grans referents del passat, circumstància que el tenor bavarès compensa amb la seducció d'una veu de caire ombrívol que fa justícia a la 'morbidezza' dels arravataments poètics de Chénier. Amb un cant d'una intel·ligència suprema, capaç de trobar infinitud de gradacions en un fraseig presidit per un 'legato' inexhaurible, però també amb la petulància imprescindible de l'agut en els moments climàtics, Kaufmann va emocionar en el cèlebre 'Improvviso' o en un immarcescible 'Come un bel dì di maggio' i va galvanitzar amb un impetuós 'Sì, fui soldato'. Uns decalatges puntuals amb el fossat van ser l'únic indicador que els assajos havien estat mínims. Amb una 'partenaire' com Sondra Radvanovsky potser va quedar més evident per als que no l'havien escoltat abans en directe en una òpera que la veu del tenor, més que voluminosa, està magníficament projectada, però, sense renunciar mai a la iridescència del fraseig, Kaufmann va treure la trompeteria necessària per culminar de manera apoteòsica el duo final. El deliri subsegüent del públic va ser la reacció inevitable.

Una òpera com 'Andrea Chénier' només pot funcionar amb tres protagonistes que vagin a totes sense defallir, i el Liceu va reunir el que no és forassenyat titllar de repartiment insuperable. En el segon debut d'un rol de la temporada, Radvanovsky va ser una Maddalena abrusadora, amb una veu d'inusitada amplitud, revestida d'un metall que l'ajuda a superar sense problemes els envits orquestrals, que la soprano d'Illinois modula amb un control impecable reforçat per les incursions belcantistes. Una assiduïtat més gran aprofundirà sens dubte una interpretació que només en la forçada jovenesa del primer quadre peca de poc convincent. A canvi, l'expressivitat desfermada per Radvanovsky va tenir efectes colpidors tant en els duos amb Kaufmann com en una 'La mamma morta' amb què va ensorrar el teatre. Minuts abans ja ho havia fet Carlos Álvarez en un 'Nemico della patria?!' d'una generositat vocal fora mida, saludat per ovacions inacabables. El baríton malagueny continua lluint un estat de forma pletòric que li permet resseguir amb la màxima fidelitat l'evolució de Carlo Gérard, des de la fúria revolucionària fins a la comprensió cap a l'amor dels protagonistes, passant per la concupiscència eixelebrada que el fa oblidar els seus nobles ideals.

Al voltant d'aquestes tres figures, Giordano i el llibretista Illica creen una àmplia panoràmica de personatges entre els quals cal esmentar el Roucher de Fernando Radó, el Fléville de Toni Marsol, el Mathieu de Manel Esteve i l'apropiadament llefiscós Incredibile de Francisco Vas, mentre que la Madelon d'una il·lustre veterana, Anna Tomowa-Sintow, aportava la nota entranyable. Des del fossat, Pinchas Steinberg va lligar tots els elements de l'efervescent partitura, amb un tremp dramàtic infal·lible, i va treure bon profit d'una orquestra que ha progressat molt des que va dirigir la mateixa obra el 2007. La producció de David McVicar, amb una detallista recreació de l'era de la Revolució Francesa i una acurada direcció que no descuida les escenes de conjunt, va ser una altra aportació decisiva en aquesta representació triomfal.