Jordi Bernadó al MNAC: esquenes fotografiades per explicar el món

BarcelonaJordi Bernadó (Lleida, 1966) està considerat un gran fotògraf d’arquitectura. També és conegut per unes imatges molt personals en les quals un detall irònic o atzarós trenca amb la neutralitat del gènere documental. I a partir d’ara també ho serà per l’aproximació igualment personal al retrat. Aquesta faceta es pot veure a la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), en l'exposició de retrats de catorze referents mundials dels drets humans, el feminisme, l'ecologia, la ciència i les arts: Jimmy Wales (cofundador de la Wikipedia); l’astrofísic Stephen Hawking; el cuiner Ferran Adrià; les activistes Rosario Quispe i Nada al-Ahdal; el missioner Pedro Opeka; els escriptors Gao Xingjian, Chimamanda Ngozi Adichie i Vivian Gornick; la biològa i biogeògrafa Gretchen C. Daily; el cineasta Woody Allen; l’economista i premi Nobel de la pau Muhammad Yunus; el psicòleg cognitiu Steven Pinker, i l’advocat Reed Brody, conegut com el caçador de dictadors. 

“El projecte neix del repte de com m’enfrontaria al retrat, un gènere que no havia treballat d’una manera gaire òbvia”, afirma Jordi Bernadó. Porta per títol ID Project, va començar el 2015 i a Bernadó li agradaria que pogués continuar creixent. La singularitat d’aquests retrats es troba en les condicions que Bernadó va posar-los quan els va comunicar que els volia fer un retrat: que sortissin d’esquena i allunyats i que triessin el lloc on volien ser retratats, que adquireix un protagonisme insòlit. “La decisió de posar-los d’esquena té a veure amb preguntar-se què és un retrat: la primera idea que ens ve al cap és una fotografia, però en realitat és una aproximació artística a la identitat d’una persona: aquestes fotografies són el retrat d’una decisió”, explica.

El primer retrat que va fer Bernadó va ser el de Woody Allen al Metropolitan de Nova York. “Havia de ser un lloc que els definís, i això no és fàcil –explica l’artista–, perquè t’obliga a pensar en la teva vida. Si el més important és el passat o si ho és el present, l’àmbit professional o el personal, un bon record o un mal record, alguna cosa que no has explicat mai a ningú...” Però al mateix temps Bernadó creu que les raons per les quals van triar el lloc no és “rellevant” per a l’espectador. Un altre tret distintiu de les obres és que en la majoria dels casos Bernadó només va disparar una vegada.

Una altra de les claus a l’hora de mirar aquestes fotografies és que l’espectador ha de confiar en aquesta història que explica Bernadó. “En aquestes fotografies també hi ha un acte de fe, perquè t’has de creure que són personatges com Woody Allen i Muhammad Yunus”. I aquesta confiança és el punt de partida de la implicació del públic que vol aconseguir: “M’agradaria que més enllà que aquests personatges puguin ser interessants, perquè d’alguna manera representen problemàtiques i qüestions molt importants com el clima, la llibertat, la creativitat i el feminisme, cadascun dels espectadors es pregunti quin lloc triaria. És aleshores quan el projecte comença a funcionar”, diu Bernadó, que no revela els noms que no van acceptar les seves condicions. “En el fons aquest projecte no deixa de ser una excusa per conèixer aquests personatges”, explica. Totes les fotografies exposades, que no són les úniques fetes per Bernadó, són propietat de la Col·lecció d’Art Banc Sabadell, cosa que li va permetre desenvolupar el projecte.

ID Project, que estarà oberta fins al 4 de setembre, és la primera exposició que presenten al MNAC després de l’anunci de l’ampliació del Pavelló Victòria Eugènia i la renovació de Pepe Serra com a director. Està previst que entre enguany i l’any vinent es defineixin les bases del concurs arquitectònic, una feina que costarà entre tres i quatre milions d’euros, i que l’ampliació, que en podria costar uns 100, com va recordar Serra, estigui enllestida cap a l’any 2029, coincidint amb el centenari de l’Exposició Universal del 1929.