Jordi Galceran estrena la seva comèdia més radical
Dirigida per Sergi Belbel, 'Fitzroy' posa quatre escaladores al límit al Teatre Borràs
BarcelonaJordi Galceran va començar a escriure teatre per traslladar a l'escenari la fascinació de l'autor per les històries d'aventures. Seguidor d'Emilio Salgari i Jules Verne, Galceran va llegir Shakespeare i va adonar-se que fer teatre d'aventures no era tan fàcil com podia semblar. El dramaturg va virar cap a la comèdia amb obres com Paraules encadenades (1995), la popularíssima i exitosa El mètode Grönholm (2003) –que Empúries acaba de reeditar coincidint amb el 20è aniversari– i El crèdit (2014). Gairebé 30 anys després del seu debut com a autor teatral, el dramaturg ha recuperat ara aquell anhel que l'empenyia a escriure teatre i ha construït un espectacle sobre quatre escaladores a punt d'ascendir una de les vies més difícils del planeta. Fitzroy, que s'estrena el 2 de febrer al Teatre Borràs, se situa entre el drama i la comèdia i posa contra la paret un equip de dones aventureres amb una fita en comú: arribar al cim d'aquesta muntanya de la Patagònia i convertir-se així en la primera cordada femenina que l'assoleix des de la via iugoslava.
Galceran forma de nou equip amb el director Sergi Belbel en el cinquè espectacle que aixequen junts, després de Paraules encadenades, El mètode Grönholm, Carnaval (2005) i El crèdit. "Estrenar un nou text de teatre català és un privilegi. Sobretot si és d'en Jordi, perquè ell escriu obres de llarg recorregut", assenyala Belbel, que defineix Fitzroy com "l'obra més radical" de Galceran. Míriam Iscla, Sílvia Bel, Sara Espígul i Natalia Sánchez interpreten les quatre protagonistes que s'ompliran de dubtes i algunes discrepàncies mentre esperen que el temps amaini per poder fer el cim. Un dels reptes interpretatius de Fitzroy ve marcat perquè és una obra d'una única escena, sense entrades ni sortides de les actrius: totes quatre són a l'escenari durant l'hora i mitja que dura l'espectacle i que coincideix amb la temporalitat de la història. Al llarg d'aquesta estona, les escaladores mostraran els seus secrets i preocupacions i la competitivitat que les ha portat fins al Fitzroy.
El personatge de Míriam Iscla lidera l'expedició. És una esportista veterana, apassionada per la muntanya i aficionada a escriure llibres d'autoajuda. Sílvia Bel interpreta una lletraferida aficionada a la llengua i les històries, Sara Espígul és "una dona en un moment de transició" i Natalia Sánchez encarna una jove que s'incorpora tard a l'equip i que el farà trontollar. "El que els passa mentre esperen els podria passar també en un bar o al menjador de casa. Però el fet d'estar a 2.800 metres d'altitud converteix aquella situació en absolutament anòmala i carregada de tensió", subratlla Iscla. L'espectacle reflexiona sobre el fet de fixar-se fites vitals –"pujar una muntanya no canviarà el món, l'única satisfacció és haver-ho aconseguit", diu Galceran– i de necessitar els altres per aconseguir-les. "Hi ha un trànsit entre la lluita per la individualitat i per la col·lectivitat. Els personatges passen d’un lloc a l’altre constantment", apunta Iscla.
L'eco d''El mètode Grönholm'
Les escaladores esperen en un replà del Fitzroy conegut com la Cadira dels Francesos, un lloc estret on pràcticament no es poden ni moure. Galceran explica que l'espectacle "té similituds formals amb El mètode Grönholm", en el sentit que aquí també hi ha quatre personatges atrapats en un únic espai. Com a El mètode Grönholm, el muntatge inclou un cinquè personatge que no apareix físicament i les protagonistes reben informacions de fora que les fan avançar.
Més enllà d'aquests elements, però, el dramaturg ha volgut explorar un terreny que no havia trepitjat fins ara, el dels personatges aventurers. "Són dones valentes, audaces, que es juguen la vida per aconseguir una cosa tremendament difícil. Aquests personatges els he vist molt poc en teatre", destaca Galceran. El dramaturg compra cada any el Llibre Guinness dels rècords i se sorprèn de "la gent que ha deixat temps i diners per aconseguir coses que en el fons no serveixen per a res". En el fons, però, està convençut que aquestes persones "que s'atreveixen a fer coses que els altres no s'atreveixen són la gent que obre camins per a la resta".