Jordi Oliveras: “Ens hauríem de sentir insultats quan es diu que s’ha d’apropar la cultura a la gent”

PalmaEl barceloní Jordi Oliveras va ser dimecres a Palma per intervenir en la tercera trobada d’Emergències, un cicle sobre llibres que analitzen les polítiques culturals a l’actualitat, organitzat pels col·lectius Afta Perfecta i Metamòrfiques a Drac Màgic. També el llibre que Oliveras va coordinar i editar a principis d’enguany, Cultura en tensió. Sis propostes per reapropiar-nos de la cultura (Raig Verd Editorial), ho té tot de projecte col·lectiu. Darrere hi ha Indigestió, l’organització que, des del 1995, treballa a Barcelona “per aprofundir en les relacions entre la societat i els artistes, més enllà dels tòpics i estereotips als quals ens acostuma el mercat”, segons es defineixen. Darrere de Cultura en tensió hi ha, sobretot, la revista digital Nativa.cat i algunes de les seves firmes: Marina Garcés, Ramon Faura, Nando Cruz, Lucía Lijtmaer, a més de César Rendueles i Joan Miquel Gual, que s’hi han unit per a l’ocasió. Cadascun signa un text. Jordi Oliveras en fa la introducció.

El subtítol de Cultura en tensió. Sis propostes per reapropiar-nos de la cultura obre el primer interrogant: en quin moment la cultura se’ns va escapar de les mans, si és que alguna vegada l’hi hem tinguda?

Jo no sóc prou historicista per posar-hi data. El que volem emfatitzar és que des de tots els estaments, des dels governs fins al mercat, passant pels crítics, els gestors culturals i els mitjans de comunicació, es tracta i es considera la cultura com una cosa que la gent no tenim i que hauríem de tenir o tenir-ne més. S’estableixen barreres a la cultura, es patrimonialitza, com si les persones en general no en fóssim part, quan, només pel fet de viure en societat, ja som éssers culturals i, com a tals, participam d’un relat social sobre la música, l’audiovisual, la cultura escrita i, fins i tot, el que menjam. Ens hauríem de sentir insultats cada vegada que sentim a dir que s’ha d’apropar la cultura a la gent, que s’han de buscar nous públics, que hem d’assumir que no tenim prou cultura. És més, encara que pugui sonar controvertit, jo diria que patim una sobreabundància cultural i que, de fet, tenim molts problemes per digerir-ne tanta.

¿No deveu advocar per reduir la producció i el consum cultural?

No, en cap cas, però en el plantejament d’aquesta pregunta segurament radica un dels principals problemes. La cultura no pot ser tractada com un mercat de productes en el qual uns produeixen i els altres consumeixen, mentre la majoria en queda al marge. Això ho explica bé Nando Cruz al text que signa a Cultura en tensió. No es poden ignorar els forts lligams de la cultura amb la vida. En canvi, gairebé sempre en parlam en termes de consum, com si fos un espai econòmic, quan resulta que ens trobam amb creadors que fan coses interessants i viuen en la precarietat, mentre d’altres estan valorats molt per sobre del seu interès. Són qüestions d’un mercat bastant fictici.

Denunciau l’apropiació de la cultura per part de diversos estaments. De qui diríeu que és patrimoni?

Si el 1995 vaig impulsar el projecte Indigestió, en principi centrat en la música feta des de Barcelona, va ser per intentar que no hi hagués aquesta patrimonialització i que les persones no especialistes en poguessin parlar. Històricament hi ha hagut una patrimonialització de la cultura. L’Església se l’apropiava per construir l’imaginari que li interessava i eixamplar el seu espai. El mateix que feia i fa el poder polític. També els mecenes es van fer seva la cultura per aconseguir ressò social o pel que sigui. Han fet el mateix els autors, la indústria cultural i els intel·lectuals. Actualment s’incideix en la política cultural des de mirades sectorials, i encara no hem anat més enllà del debat entre creadors i indústria, quan cadascú, el que fa, és reclamar el seu protagonisme, apropiar-se’n. Sembla que tothom vol culturitzar, vol fer pensar la gent. El fet és que la història la cultura és més col·lectiva, no està desvinculada del conjunt de la societat.

Resumit tot aquest marc teòric, com es posa en pràctica?

Ens cal un canvi de consciència, parlar de cultura i entendre-la d’una altra manera, com un relat en el qual tots estam implicats. El mateix periodisme cultural hauria de canviar el seu discurs en aquest sentit. També hauria de canviar la manera d’educar, així com les maneres de gestionar dels governs i la indústria cultural. Personalment, estic molt capficat a pensar la cultura des del cooperativisme. I no parl només de cooperatives de treball, que ja n’hi ha, sinó com a cooperativisme per viure-la més intensament. Crec que seria un debat ric tractar de pensar com la gent, la societat, ens podríem organitzar des de la cultura i des dels mateixos llocs on estam implicats.

Al llibre també desmuntau el tòpic de la cultura com a espai pacífic.

La imatge de la cultura com a oasi de pau és falsa. Es parla de plans de cultura en els quals tots ens posam d’acord; es reclama un espai pacificat que, per descomptat, condueix a centrar-se en els productes culturals. És evident que la cultura no està ni pot tractar-se al marge de les controvèrsies. En la cultura es manifesten les tensions. Això no és en cap cas una denúncia, sinó que llançam una mirada positiva sobre aquest potencial de tensions. A més, jo diria que, per sort, la cultura és un espai de tensió i no un oasi de pau.