Jordi Pericot, l’artista que va enviar a la 'MeRdA' el mercat de l’art

BarcelonaDesprés de les grans exposicions dedicades a tòtems de l’art de tots els temps, com Monet, Klimt i Frida Kahlo, el Centre de les Arts Digitals Ideal duu a terme una operació de rescat, homenatge i rellançament d’un artista català de l’avantguarda, Jordi Pericot (el Masnou, 1931), que es pot considerar “precursor de l’art digital amb recursos analògics”, segons Artur Duart, fundador de l’Ideal.

Si el seu nom fins ara no és més conegut per al gran públic, pot ser perquè es va dedicar a un camp tan concret com l’art cinètic, un art que busca el moviment i que l’espectador ha de completar amb la seva participació; és a dir, que cal moure’s per veure l’efecte òptic que crea l’artista. Però també pot ser perquè, després de vint anys de trajectòria, va deixar de produir art amb una obra ben explícita, titulada MeRdA (1984), on se’l veu en primer pla en una seqüència lletrejant aquesta paraula, dedicada al mercat de l’art. Pericot va tenir una altra faceta potent com a docent i catedràtic, primer a Elisava i després a la Universitat Pompeu Fabra.

Mentre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) no completa la seva col·lecció d’art de postguerra i avantguarda, és un centre d'art privat el que ha decidit recuperar amb Pericot. Art expandit “un protagonista rellevant del relat del país en uns anys difícils però sorprenentment plens de creativitat, risc i llibertat”, segons el director del MNAC, Pepe Serra, que recorda que l'artista va fundar el 1968 el grup Mente amb personalitats d'avantguarda com Joan Mas, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Ricard Salvat, Mestres Quadreny i Daniel Giralt-Miracle.

L’Ideal exposarà fins a mitjans de setembre 25 obres originals, provinents de l’Espai d'Art Cinètic Jordi Pericot del Masnou, que són un repàs de les diferents etapes de la seva obra, amb els jocs visuals geomètrics que va anar sofisticant, jugant amb planxes d’acer, cartró o metacrilat. Però hi afegeix dues perles de collita pròpia: la creació d'una peça immersiva a partir de l'obra de Pericot –on cal posar-se aquelles ulleres 3D vermelles i blaves tan retro– i la reconstrucció d’una obra que havia d’exposar-se a la Rambla de Catalunya i al Saló de l’Automòbil de París i que li van requisar el 1974: un Seat 133 que emula una patrulla dels grisos ple d’un material que sembla vòmit i que li surt per tots els orificis. “Això sí que em fa il·lusió”, comentava aquest dilluns l’artista, veient el cotxe que va dissenyar. L’art visual no va anar deslligat del compromís polític i social. De fet, quan recorda que va participar en la Biennal d’Art de Venècia del 1972, després de Tàpies, diu que els van triar perquè el que feia “valia la pena” però també perquè els van "utilitzar per donar una imatge de modernitat".

“No s’ha de tenir por del canvi”

Jordi Pericot va estudiar filosofia perquè li “permetia adquirir uns coneixements sense comprometre’s a cap professió per a tota la vida”. Va formar-se artísticament a París, on va viure una dècada, i d’on va tornar per participar en la tancada de Montserrat el 1970. “La Caputxinada me la vaig perdre i vaig pensar que seria la manera de reintroduir-me al país fent alguna cosa que tingués sentit”. Això va fer que el fitxés la Policia Nacional, que hagués d’anar a Via Laietana sovint i que li retiressin el passaport. Ell fa broma dient que es va quedar gràcies als grisos.

Pericot va deixar l’art amb la intuïció que "s'havia de canviar de xip": "L'etapa artesanal de l'art havia de donar pas a un altre món, el digital. Jo tenia la intuïció que vindria un món on cadascú seria el seu propi artista i viuria l'art a la seva manera". “Heu completat la meva obra”, confessava als directors de l’Ideal. Ell defensa que “les coses no s’acaben mai, es construeixen permanentment”, deia el professor Jordi Balló. I Pericot ho certifica encara avui, als 90 anys: “Tot canvia invariablement. No s’ha de tenir por del canvi”. “No he sigut mai nostàlgic, sempre he sigut futuràlgic”, sentencia.