"Hi ha una invasió de ficció anglosaxona, sembla que només sapiguem mirar cap a Londres"

BarcelonaPocs dies abans que es proclamés la Segona República Espanyola, la companyia de l'actriu Maria Vila va estrenar una adaptació d'Els criminals de l'austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958) al Teatre Romea de Barcelona. "És una obra lliure, valenta, forta, intensa. Teatre de debò, i no de nata i pasta de tortell com el que, a indicacions dels empresaris, ens serveixen els nostres autors", deia una crítica anònima publicada a L'Esquella de la Torratxa el 10 d'abril del 1931. El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) la recupera ara convençut que el teatre de Bruckner "fa ressonar alguns moments de la nostra història del segle XX" i "il·lumina el present sense que sigui evident". Del 18 d'abril al 26 de maig en dirigirà una nova versió a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) amb música de Dani Espasa i un repartiment coral que inclou Joan Carreras, Cristina Plazas, Lluís Soler, Maria Rodríguez i Kathy Sey, entre d'altres.

Prenent un bloc de pisos com a element unificador, Els criminals ressegueix la història d'una sèrie de veïns que es troben immersos en problemes amb la justícia, encarnada sobretot per Lluís Soler, que interpreta "un jutge obsedit amb les lleis". "Bruckner inventa una mena de Rue del Percebe, un edifici on passen coses", diu Prat. "Costa molt trobar una obra en què tanta gent pugui lluir; tots els personatges tenen moments per brillar i per aconseguir que el públic hi empatitzi, i mira que fan coses que no s'han de fer", afegeix. Com a Els Jocs Florals de Canprosa i La Rambla de les floristes, Prat ha prioritzat que sigui "una obra entretinguda" i amb moltes escenes musicals, encapçalades pel pianista Jordi Cornudella, el saxofonista Jordi Santanach i el contrabaixista Dick Them. "Cantarem La cançó violeta de Mischa Spoliansky, que es considera el primer himne gai de la història, i convertirem l'escenari en un cabaret", diu el dramaturg. Al mateix temps, adverteix que no es tracta d'una comèdia: "La tesi de Bruckner és que tothom pot ser criminal si es donen certes circumstàncies. Riureu, però és una obra terrible. Tot i que sigui còmic, el final és molt poc esperançador, perquè és com jo estic en aquest moment. Hem de parlar alt i clar, les mitges tintes no funcionen".

"Dir 'democràcia' no vol dir que existeixi una democràcia"

"Quan l'expressionisme alemany va arribar al clímax, Bruckner va plantejar un nou moviment teatral, la nova objectivitat, que pretenia portar a escena el que estava passant al carrer, retratar una societat berlinesa que vivia un moment d'eufòria col·lectiva –diu Prat–. Havent passat la Primera Guerra Mundial, la gent es va adonar que la vida era molt curta i van començar a fruir de la sexualitat, els cabarets i el nudisme. Les dones van començar a tallar-se els cabells i escurçar-se les faldilles". La República de Weimar, que va ser vigent des del final de la Primera Guerra Mundial fins que Adolf Hitler va arribar al poder el 1933, va ser "una època de molta llibertat creativa", segons Prat. Ara bé, el retrat que en fa Bruckner a Els criminals no és precisament complaent. "Se'n deia «república», però el nom no fa la cosa –explica–. És una obra que demostra que dir «llei» no fa que les lleis funcionin, que dir «justícia» no vol dir que la justícia funcioni, i que dir «democràcia» no vol dir que existeixi una democràcia".

Segons el director, la República de Weimar té certes equivalències amb la Segona República Espanyola: "Durant aquells anys va haver-hi una eclosió de llibertat; es va intentar culturitzar un poble analfabet, es va fer arribar el teatre a tot arreu, van obrir-se noves biblioteques, les dones van començar a participar de manera activa en tots els àmbits de la societat... Però això posava nerviosa tota una classe social, que va inventar-se la manera que això no anés més enllà". En aquest sentit, Prat també hi troba connexions amb la Transició espanyola: "Que en una transició el tercer poder continuï en el poder vol dir que alguna cosa grinyola".

Tot i que, de manera implícita, aquesta nova versió d'Els criminals evidencia algunes mancances del nostre sistema cultural: "Quan pensem en teatre alemany, només ens ve al cap Bertolt Brecht –diu Prat–. Hi ha una invasió de ficció anglosaxona, sembla que només sapiguem mirar cap a Londres. Quin és el perill? ¿Ells ens han de dir com hem d'estimar, com hem d'odiar, a què hem de donar valor? ¿Donald Trump ens ha de dir què és justícia i què no? Potser que mirem més cap a França, Portugal, Alemanya, que són països més propers a la vella idea d'Europa, que té coses bones i dolentes, però al final és casa meva".