Jordi Savall: "Reivindico simfonies fora de norma"

BarcelonaJordi Savall (Igualada, 1941) inaugura aquest dimecres, 16 d'octubre, el cicle El So Original a L'Auditori de Barcelona (19 h), amb un repertori romàntic que dona continuïtat la projecte simfònic que va engegar fa uns anys. El programa de Savall i Le Concert des Nations inclou la Simfonia núm. 8, la Inacabada (1822), de Franz Schubert; la Simfonia en sol menor, Zwickauer (1832-33), de Robert Schumann; i la Simfonia en re menor, Nullte (1869), d'Anton Bruckner.

Pot ser que Bruckner sigui el compositor més contemporani que ha interpretat amb Le Concert des Nations?

— Bé, el més recent no, perquè he interpretat obres de compositors posteriors a Bruckner com Arvo Pärt, i aquest any també he fet músiques de Ravel, com la Pavana per a una infanta difunta, les cançons gregues, La flauta encantada amb veus i instruments d’època... Vaig fer una instrumentació meva amb viola de gamba, violí, flauta, arpa, guitarra, i va anar molt bé, perquè Ravel també s'inspirava en aquests colors antics. Ara, en l’àmbit simfònic, Bruckner sí que és el més recent que he fet fins ara.

El programa és una reivindicació d’unes simfonies que en el seu moment no van acabar de convèncer ni Schumann ni Bruckner.

— En general, és una reivindicació de simfonies fora de norma. Perquè la Inacabada la gent es pensa que Schubert no va voler acabar-la o que se li va acabar la inspiració. I no és veritat. Començo per reivindicar, i no en soc l'únic, que Schubert va compondre aquests dos moviments i amb això ja va aconseguir el que volia. A més, coincideix que uns mesos abans, el juliol de 1822, compon aquell text tan bonic que és el Mein traum (El meu somni), que també és un llibre poètic en dues parts, que encaixa perfectament com a idea musical i idea literària; són com un mirall. En aquell text fa aquella definició tan bonica que diu que quan volia cantar l'amor es transformava en dolor i quan volia cantar el dolor aconseguia l'amor. I això és una mica el que jo sento en aquesta simfonia inacabada de Schubert.

I amb la Simfonia Zwickauer, de Schumann?

— La de Schumann sempre m'havia interessat. Trobo que, tot i que només tenia 22 anys quan la va compondre, és una simfonia plena d'idees bellíssimes i amb un discurs, una passió i uns acords i una intensitat que ja deixa entreveure tot el que vindrà després. Per tant, no és simplement un assaig, sinó que té una consistència i és una pena que no es conegui més. Per això em va fer il·lusió mesclar en aquest programa tres simfonies que partien de situacions especials. En el cas de la Nullte de Bruckner encara és més evident, perquè era un home molt insegur i molt pendent del que li deien altres. Va considerar que era una simfonia nul·la, que no era el que ell esperava. Però quan la treballes veus que és una meravella. És una de les més boniques perquè està encara dintre d'una dimensió raonablement llarga i té efectes potents, melodies absolutament divines amb les cordes... És a dir, té tots els ingredients que caracteritzen Bruckner. Crec que és una de les simfonies més boniques que va fer.

En el cas de Bruckner, com en altres compositors d'aquella època, pot ser que el pes de Wagner fos aclaparador i que això reforcés la seva inseguretat?

— Potser sí, tot i que ell i Wagner tenien una relativament bona relació. Bruckner li va dedicar la Simfonia núm. 3, i Wagner li va escriure una carta i estava molt impressionat per la seva forma de fer música. En l'escriptura de Bruckner notes efectes wagnerians, clarament. Però Wagner també es va inspirar en música de Bruckner, com s'havia inspirat en la de Mendelssohn i en altres compositors que havia negat que fossin capaços de ser creatius.

La versió de la simfonia de Schumann que interpretarà és la del manuscrit trobat a Leipzig el 1972, oi?

— Sí, però com que està incompleta, n'hem completat parts de trombons, que probablement no va tenir temps d'instrumentar-los. Hem incorporat els trombons perquè el so sigui correcte en aquest sentit.

El concert es presenta com "Schubert, Schumann i Bruckner tal com van sonar a la seva època". En el cas de Bruckner, la peça la va compondre el 1869, però no es va interpretar per primera vegada fins al 1924. Llavors, com quina època sona?

— No parteixo de l'època que s'interpreta la música sinó de l'època que es concep. Fins i tot hem aconseguit els instruments exactes, els de fusta, els trombons, els corns... Hem fet un treball molt profund, també en la disposició dels músics, perquè hem estudiat la posició que tenia l'orquestra de Bruckner a Viena en el moment que va crear aquesta simfonia. Veuràs que tots els contrabaixos estan darrere de les trompetes, els corns i els timbals, tots en fila. I això li dona un altre so a l'orquestra. Hi ha tota una sèrie de condicions que fan que l'obra soni diferent de com es toca avui en dia.

Per cert, no sé si ha pogut visitar L’Auditori i comprovar-ne la nova acústica.

— Encara no, perquè estava fora. Em fa molta il·lusió veure com és la millora que s'ha fet.

Continua treballant amb la violinista Lina Tur Bonet, fent-li la confiança que mereix com a concertino.

— La Lina està fent una carrera sensacional. És molt bona música i fa el paper de concertino d'una manera molt bella i interessant. És un element fort de l'orquestra, perquè té una gran tècnica i una musicalitat molt bonica, i ens entenem molt bé, que són qualitats fonamentals per fer un treball d'equip. Ara que he dit la paraula d'equip, això és una de les coses importants de la nostra orquestra. Portem uns anys fent aquests projectes simfònics. Vam començar amb les tres últimes simfonies de Mozart, i després hem anat passant per totes les simfonies de Beethoven, Schubert, Mendelssohn... Jo dirigeixo el projecte, però em recolzo molt en el treball de cada concertino, treballant plegats. I el meu assistent, el Luca Guglielmi, m'ajuda amb els vents quan jo estic treballant amb les cordes. Amb tots els concerts i les activitats que faig com a solista, tot sol no podria tirar endavant aquests projectes. Per tant, és un projecte d'equip en què jo estic molt receptiu i la gent s'hi implica molt. Això dona un ambient extraordinari.

Quina continuïtat tindrà aquest projecte simfònic?

— Bé, tindrà la continuïtat que tingui la continuïtat econòmica, com totes les coses de la vida, perquè jo mentre visqui intentaré donar-li el suport que es mereix aquesta orquestra. Serem gairebé 60 músics i més de la meitat que són joves, que són magnífics i poden experimentar i desenvolupar la seva carrera així. Fins ara hem tingut recursos de la Unió Europea i de la Generalitat, però encara ens en falten perquè cada projecte l'assagem dues setmanes, sis hores cada dia. Això té un cost molt elevat, però és la clau de la qualitat. La clau d'arribar al fons de les coses és tenir temps per agafar el manuscrit, comparar i treballar en detalls, treballar per grups i dedicar el temps que calgui a cada moviment. Malauradament avui, inclús quan dirigeixo orquestres, em donen tres dies d'assajos, màxim tres hores per dia i així pots anar molt poc al fons de les coses.

La tardor es presenta bastant intensa: d'aquí a dues setmanes està a Tolosa, amb els ballets de Gluck.

— Sí, és un projecte que m'ha interessat molt perquè el vam començar gravant els discos i després hem pogut crear els ballets corresponents. Al març els portarem al Liceu. I al gener començarem el projecte de la Missa en do menor de Mozart [a Barcelona, el 5 de febrer a L'Auditori].

Mirant l’agenda, realment la té molt atapeïda: Hongria, Àustria, Romania, Alemany, Itàlia, Geòrgia, Irlanda, Anglaterra...

— Quan tens una certa edat no pots baixar de la bicicleta. Si t’atures, caus. Si funciona bé i mantens bé l'equilibri, és perfecte. Gràcies a Déu, estic bé de salut i tinc prou energia per a tot.