Jordi Savall celebra un Mozart (in)acabat

¿És legítim acabar obres que un artista ha deixat incompletes, no per l’adveniment de la mort sinó perquè les circumstàncies professionals o d’inspiració així ho han disposat? ¿Caldria acabar les últimes escultures de Miquel Àngel? Aquestes són algunes de les preguntes que es plantejava qui signa aquestes ratlles dijous a la tarda de camí cap a L’Auditori. El cicle El So Original acollia una nova vetllada amb Jordi Savall, aquest cop davant d’una partitura de perfectes inacabats com és la Missa en do menor de Mozart, escrita per donar gràcies pel seu casament amb la seva esposa Constanze. Inacabada per raons desconegudes o amb parts escrites i que s’han perdut, la missa és, juntament amb el Rèquiem i amb el conegut com a Kyrie de Múnic, l’obra més gran del repertori mozartià en matèria sacra: el contrapunt d’herència bachiana comparteix espai amb àries d’inspiració italiana com el Kyrie inicial, el Laudamus te o, sobretot, l’Et incarnatus est.

Normalment, s’interpreta d’aquesta obra la música escrita per Mozart —que és molta— sense afegits. Però en aquesta ocasió, se’ns convidava a escoltar les parts incorporades per Luca Guglielmi, musicòleg i col·laborador habitual de Savall. S’hi han afegit músiques procedents d’esbossos del catàleg mozartià o de peces com l’oratori Davidde pentitente —amb música precisament aprofitada de la missa—. El resultat convenç a mitges, amb fragments que funcionen i amb d’altres que resulten sobrers. I la pregunta formulada a l’entrada de L’Auditori era la mateixa amb la qual en sortíem, de manera que no tenim resposta unívoca al respecte.

Qui sí que, en canvi, va respondre amb excel·lència a la proposta va ser el conjunt coral, una gloriosa Capella Nacional de Catalunya, reduïda a 26 cantants i ben greixada per Lluís Vilamajó. I també la corda, integrada en Le Concert des Nations amb una trentena d’instrumentistes: Savall i Gugliemi han optat per una versió continguda, cambrística i recollida. Això també funciona en part, perquè els passatges més esclatants, com l’inici i el final fugat del Gloria o l’arrencada del Credo van quedar lleugerament opaques. En canvi, els moments de contenció i recolliment van anar molt millor. Correctes (i prou) les veus solistes en les àries i els números concertants.