Jordi Savall a Venècia, amb imaginació i volada lírica
Una molt reeixida interpretació de les obres de Vivaldi amb una concertino senzillament sensacional, Alfia Bakieva.
- Jordi Savall (direcció), Le Concert des Nations Féminin, Vivaldi Acadèmia 2023, Alfia Bakieva (concertino) i Laura Aubert (recitadora)
Jordi Savall té una gran capacitat per reinventar-se explorant de nou territoris que ja coneix o descobrint-ne de nous. I, com sempre, amb l’habilitat del bon músic d’envoltar-se de primeres espases. En el cas que ens ocupa, Savall va presentar-nos el músic venecià per excel·lència, el prete rosso Antonio Vivaldi. Dic presentar-nos perquè a aquestes altures sembla com si l’autor de Les quatre estacions no tingués res més a dir-nos. Doncs sí, perquè la versió dirigida per Savall dels quatre concerts per a violí més cèlebres de la història va tenir la imaginació i la volada lírica suficient per constatar, complaguts, que els clàssics ho són per, com deia Borges, ser rellegits.
Al llarg de la vetllada, Jordi Savall va tenir la gran fortuna de comptar amb una formació com Le Concert des Nations Féminin i la Vivaldi Acadèmia 2023. I sobretot amb una concertino senzillament sensacional, Alfia Bakieva.
El programa, atractiu, estava estructurat en dues parts. La primera, amb peces vivaldianes poc prodigades com Il Proteo ò sia Il mondo al rovescio (o sigui, el concert per a violí, violoncel, cordes i baix continu en Fa, RV 544) o el concert amb quatre violins i violoncel obligat RV 580, a més de La tempesta di mare (és a dir, el concert per a violí, cordes i baix continu RV 253).
Finalment, la segona part, molt més llarga, la integrava Le quattro stagioni. Que una peça de la qual ens separen tres-cents anys justos (és de 1723), tan celebèrrima, tingui encara tantes coses a dir-nos, és senyal que la interpretació va molt més enllà de les rutines mecanicistes. Efectivament, les intèrprets i la solista, davant de la direcció de Savall, van oferir una versió en què el discurs era eficaç, la narrativitat clara, l’elegància una evidència i el resultat final un èxit, ben valorat i aplaudit pels espectadors que quasi omplien L’Auditori. Esclar que concerts d’aquestes característiques demanen sales més petites, en què la proximitat solistes-públic generi la complicitat necessària per al gaudi complet de l’obra i de la seva interpretació, sobretot si, i aquest és el cas del concert de dijous, és tan reeixida.