Jordi Savall, com peix a l'aigua amb el 'Llibre vermell de Montserrat'

Les produccions de Jordi Savall sempre tenen el valor de grans esdeveniments culturals. Faci el que faci, agradi més o menys o l’encerti o no amb el repertori que aborda en cada concert. I és que el carisma i la capacitat d’aglutinar un públic devot i fervent admirador del mestre igualadí acostumen a generar veritables fenòmens artístics de primer ordre.

I això es va repetir la tarda de dijous com a concert cloenda del cicle Antiga de L’Auditori. Era el torn d’una obra tan nostrada com el Llibre vermell de Montserrat, que fa trenta-cinc anys Savall ja va interpretar al mateix recinte que ara ens aplegava: la basílica de Santa Maria del Mar. La problemàtica acústica del recinte sacre es va resoldre en part disposant l’escenari a un lateral de la nau central, tot i que tan sols els privilegiats que ocupàvem els seients propers a la tarima vam gaudir al cent per cent dels mil matisos que La Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XX van oferir al servei del cèlebre còdex montserratí. Tanmateix, les ovacions finals i amb el públic a peu dret palesaven que el gaudi havia estat total al llarg de vuitanta minuts de bon concert.

Jordi Savall es mou com peix a l’aigua en un repertori que mai ha deixat i que mai hauria de deixar, per molt que darrerament s’embranqui en el simfonisme romàntic. Aquell eufemisme de música antiga li escau com anell al dit. I si a això hi sumem els fantàstics músics que l’acompanyen, el resultat acostuma a ser referencial. Cants i danses van poblar Santa Maria del Mar amb un desplegament de colors, timbres i textures que demostraven el treball acurat sobre unes partitures de les quals ens separen gairebé set segles i que revivien la seva llum gràcies a La Capella Reial i a Hespèrion XX.

L’equip vocal que forma i prepara Lluís Vilamajó va demostrar una vegada més la qualitat i el rigor interpretatiu dels diferents cants que integren el Llibre vermell, amb el preludi i el postludi en gregorià i amb els cantaires avançant pel passadís fins a l’escenari. I els instrumentistes van desplegar un devessall d’imaginació que brollava a banda i banda de l’escenari, amb la direcció pulcra i matisada de Savall, veritable mestre de cerimònies d’una litúrgia encisadora i que ens aïllava momentàniament de la ferum turística del Born.