Jorge Drexler deixa petit el Liceu en l'estrena del Guitar Bcn

BarcelonaJorge Drexler va encetar aquest dissabte al Liceu una nova edició del Guitar Bcn amb motius per a la celebració: un 'sold out' aconseguit sense despentinar-se, la Pua d'Or del festival (comprensible, en vista de la llarga i celebrada trajectòria de l'uruguaià i la fructuosa relació que sempre ha mantingut amb els promotors del festival) i la presentació del seu nou disc, 'Salvavidas de hielo'. Establert a Madrid i amb una vida aparentment feliç –casat de fa anys amb l'actriu Leonor Watling, amb qui té dos fills–, la carrera d'aquest cantautor amb estudis de medicina avança sense sobresalts després del seu lustre gloriós, viscut entre els anys 2000 i 2005, quan va publicar dos discos d'èxit ('Sea' i el magnífic 'Eco') i va endur-se l'Oscar per 'El otro lado del río'.

Drexler s'havia afanyat a assegurar, en entrevistes prèvies, que aquest últim és el seu elapé amb més percussions. 'Movimiento', la cançó que l'inicia i amb què va començar el xou d'aquest dissabte, n'és una prova, demanant bateria i cops a caixes de guitarra intercalats amb els habituals 'speeches' recitats marca de la casa. En un concert sense gaires concessions al fan no militant (no va interpretar ni 'Nada se transforma', ni 'Guitarra y vos' ni 'El otro lado del río'), Drexler, que ha passat llargues temporades a Barcelona, va recordar l'accidentat espectacle del Grec del 2016, cancel·lat a mig concert per la pluja. Sent com és un dels millors exponents de la renovació de la cançó llatinoamericana de finals dels 90, la clau de l'uruguaià segueix sent la facilitat amb què navega entre estils i estats emocionals amb un molt bon domini del llenguatge: del tribalisme ('Bolivia') a la poètica pura ('Abracadabras'), a la balada d'intensitat alta ('12 segundos de oscuridad) i al pop quasi festiu d''Universos paralelos' i 'Estalactita'. Una cançó que enllaça amb el concepte del seu últim disc, de com el temps, igual que passa amb el gel, se t'escapa de les mans, i no val la pena aferrar-s'hi gaire. Com va cantar Drexler poc després a 'Despedir a los glaciares': "El temps que tot ho cura, tot ho fon".

Una sorpresa agradable: Sílvia Pérez Cruz

Amb una part del concert nua –veu i guitarra– i records als voluntaris que treballen amb els refugiats –a qui va dedicar 'Polvo de estrellas', com a única aproximació a 'Eco'–, Drexler va encarar la part final del concert una mica atabalat per les constants (i pesades) peticions de cançons que arribaven de platea. Hi hauria una sorpresa agradable, la presència de Sílvia Pérez Cruz per interpretar 'Soledad' (d'ell) i 'Currucucú paloma' (d'ella) en format duet. La regressió amb 'Antes' ('hit' seminal del 1998) –amb un fragment de 'Free fallin' de Tom Petty inclòs– i 'La trama i el desenlace' serien el preludi de l'adeu, amb 'Silencio', del seu recent disc.

L'uruguaià tornaria poc després per fer els bisos, accentuant la sensació d'haver fet un concert en línia recta –tot i haver fet ballar el Liceu amb 'Bailar en la cueva–, com ha passat, en general, amb la seva carrera: movent-se entre la crítica innòcua, el romanticisme, l'empatia, l'atractiu personal i cert tocs de genialitat que ressalten amb alguns versos memorables. Després de tants anys, és això el que el manté allà dalt del tot justificadament.