Jorge Herralde: "Anagrama sempre ha publicat dones, no hem esperat el #MeToo per posar-nos-hi"

PalmaLa vida de Jorge Herralde ha transcorregut entre llibres. Va fundar Anagrama fa cinquanta anys i, en el mig segle de vida, publica 'Un día en la vida de un editor', una obra en què descriu de manera minuciosa les tasques i vicis d'aquest ofici i en la qual inclou també articles, discursos, entrevistes, etc. que expliquen la història d'una de les editorials més importants. Aquest dijous serà a la Biblioteca Babel de Palma per presentar-lo, acompanyat de Carme Riera i Pedro de Montaner.

'Un día en la vida de un editor' és un homenatge a l'ofici?

És un homenatge a la lectura, als lectors i als llibreters, i una reconstrucció o una mirada a la història d'Anagrama pels 50 anys. També hi ha els meus nombrosos viatges a Amèrica Llatina.

Segurament no hi ha cap lector sense un Anagrama a la prestatgeria. Com es fa per tenir aquesta presència i mantenir la independència?

La tasca fonamental d'un editor és la construcció d'un catàleg fiable. Anagrama sempre ha tingut en compte exclusivament la qualitat i no ha seguit modes ni ha anat a cercar els 'best-sellers' obvis. En tot cas, alguns escriptors d'Anagrama s'han posat de moda. Això, al llarg de cinquanta anys, vol dir que hi ha gent que es refia d'Anagrama. La gent se'n refia perquè sap que els llibres d'autors desconeguts que han llegit li han donat satisfaccions lectores. Llavors, quan es troba amb un autor absolutament desconegut, ho torna a provar. Per dir-ho d'una manera grandiloqüent, el més important és la construcció de la fiabilitat d'un catàleg.

Parlau molt de l'amor de països d'Amèrica Llatina, com Mèxic i l'Argentina, per Anagrama.

Aquests són els dos països principals. Vaig viatjar a Mèxic per primera vegada l'any 1973, després l'any 1975 i des de llavors una o dues vegades l'any anava amb la meva dona, Lali Gubern, a les fires d'allà, com la de Guadalajara. I hi tinc moltíssims amics escriptors, periodistes, i feim molt de turisme. Conec millor Mèxic que Espanya segurament.

Dèieu que Anagrama ocupava un espai molt important a les llibreries mexicanes.

Sí. Per nosaltres anar a les llibreries de Mèxic és un esclat d'eufòria, perquè la presència d'Anagrama era i és fortíssima. La gran quantitat de lectors joves, molt joves, que són fans totals dels autors d'Anagrama. Per una qüestió de bon preu, trobaven autors com els de la generació Beat.

Anomenau l'Argentina com el país més culte de parla espanyola.

Sí, i amb diferència. Molt més que Mèxic i que Espanya, però ha anat patint les seves inestabilitats polítiques. Quan jo vaig començar l'editorial, hi va haver el cop militar que va provocar que tantíssims intel·lectuals fossin perseguits i que anassin a Espanya o Mèxic. Molts llibres d'Anagrama en aquella època quedaven prohibits. Amb la democràcia també hem viatjat allà amb molta freqüència.

Quins autors han estat clau, sense els quals Anagrama no seria qui és?

Al final del meu llibre faig un homenatge a cinc autors que ja no hi són, que han estat fonamentals per Anagrama: Carmen Martín Gaite, Ricardo Piglia, Rafael Chirbes, Sergio Pitol i, naturalment, Roberto Bolaño. N'hi ha molts més, però per referir-me a cinc dels més grans que no hi són per a nosaltres.

També hi ha hagut obres clau, com 'La conjura de los necios', de John Kennedy Toole.

La primera època d'Anagrama, als anys setanta, va ser molt excitant però també molt fotuda per la censura i els segrestaments de llibres. En canvi, a començament dels anys vuitanta, amb la col·lecció 'Panorama de Narrativas', que va començar amb autors molt bons i molt desconeguts, com Patricia Highsmith, de qui vam publicar els tres llibres de Tom Ripley d'entrada, en una col·lecció molt literària que va tenir moltíssim èxit durant dècades. Després, 'La conjura de los necios', també va ser tot un descobriment. Un autor mort, publicat pòstumament, que va costar una mica d'engegar, però després ha estat una novel·la que s'ha venut de generació en generació des de l'any 1982, amb un nivell de reedicions anuals. També han estat molt importants els autors de la generació Beat, amb autors com Allen Ginsberg. O autors que han tingut molt bona acollida com Bukowski i Tom Wolfe. La llista és molt llarga.

Afirmau que és molt important la política d'autor. Però com sabeu si s'ha de continuar apostant per un autor encara que l'acollida no sigui tan bona?

Quan creus en aquest autor. De vegades als autors molt bons els pot costar dos, tres o cinc llibres consolidar-se. Però quan és molt bo, nosaltres el publicam. Hi ha autors que han començat a 'triomfar' tard, com per exemple Kapuscinski, Chirbes i Ian McEwan. O els British Dream Team (autors britànics que vam començar a publicar als anys vuitanta) van ser molt ben acollits per la crítica però van trigar deu anys i diversos títols fins que es consolidaren.

Quins creis que són els aspectes més importants a tenir en compte per treballar de la mà d'un autor?

Jo et puc dir que amb la majoria d'autors, els autors bons, no hi ha hagut mai cap problema a l'hora de suggerir correccions o canviar el títol (una cosa a què sóc bastant aficionat), perquè l'autor veu que és bo per al seu llibre, és a dir, per a ell mateix. Alguna vegada, hi ha hagut algun problema, paradoxalment, amb algun jove escriptor que es creia el rei del mambo, i això ja és més delicat, però diria que són excepcions.

Us imaginau una vida amb un altre ofici? El vau triar o us hi vau trobar?

No, no. Jo no estava destinat a ser editor. Vaig estudiar enginyeria industrial sense ganes. Me'n vaig atipar aviat i vaig dir: me'n vaig. Des de molt joves he tingut projectes i fantasies editorials. Vaig triar jo ser editor com, per dir-ho d'una manera una mica cursi, "la terra promesa".

I què diríeu que és el millor i el pitjor que heu afrontat amb l'ofici?

Et diria una cosa paradoxal. Als anys setanta era una època exaltada i exaltant amb tot el del març del seixanta-vuit, la revolució cubana, etc. En aquell moment era una editorial molt política i amb molts problemes amb la censura, però tenia aquella cosa excitant de lluitar contra el mal.

Què pensau de la presència de les dones en el món editorial, més presents però encara minoria?

Començaria dient que als anys 70 Anagrama en va publicar bastantes. Teníem una col·lecció que es deia 'La educación sentimental', dedicada a dones feministes, lesbianes, gais, etc. Després, hem publicat moltíssimes grans escriptores. Fins i tot Llucia Ramis, que va guanyar el nostre premi de novel·la. La darrera és Irene Solà amb un llibre fantàstic, 'Jo canto i la muntanya balla'. Ho hem fet una mica des de sempre. Ara segurament en surten més, però ja fa anys que dues de les nostres estrelles de les noves generacions són Marta Sanz i Sara Mesa, que vam començar a publicar fa dotze anys. No vam esperar el #MeToo per posar-nos-hi [riu].

Ara que hi som, voldria expressar la meva atracció per Mallorca. Vaig començar a venir a Cala d'Or amb els meus pares quan era petit i, després, hi he vingut amb bastanta freqüència. He estat al premi Formentor de les lletres amb autors com Ricardo Piglia i Roberto Calasso i ens ho hem passat molt bé. Per això el llibre s'ha presentat ja a diversos llocs (ja estic una mica fart del llibre), però el comiat el volia fer a Palma.