Jorge Pardo: "Amb Paco de Lucía i Camarón, vàrem ser durament criticats en el seu moment"

PalmaJorge Pardo és considerat un referent d'innovació en el terreny del jazz i el flamenc, encara que ell assegura que això no ha estat cercat, que el destí l'ha col·locat en aquest lloc, on ha pogut observar, en paraules seves, paisatges musicals verges, per encetar. L'any 2013, el compositor, saxofonista i flautista madrileny va ser el primer espanyol a ser guardonat per l'Acadèmia Francesa de Jazz amb el prestigiós premi al Millor Músic de Jazz Europeu (2013). El 2016, el Ministeri de Cultura li va atorgar el Premi Nacional de les Músiques Actuals. A Palma presenta Alma flamenca.

Què ens podeu avançar de l'espectacle Alma flamenca

És una mescla de les meves composicions adaptades per a orquestra. Com una retrospectiva de les coses que he anat fent al llarg de la meva vida. Una novetat és que tocaré la música que he fet per a una pel·lícula francesa que s'estrenarà aviat, i això serà gairebé com una estrena.

El vostre primer LP, Jorge Pardo

Sí! El va produir Xocolat, juntament amb Joan Bibiloni. Tenc molta estima per l'illa per les moltes coses que m'han passat aquí, i aquest disc n'és una.

L'experimentació és la palanca de la vostra carrera?

Quan deis 'experimentació' sembla que vulgui descobrir la pólvora, i no. Però sí que és cert que en la meva carrera sempre m'he vist envoltat en històries que han estat experimentals o innovadores. Les coses que he fet no han funcionat en el moment comercialment, sinó quinze o vint anys després. Però no es pot tenir tot en aquesta vida. I potser de diners no n'he guanyats gaires, però em queda la sensació d'haver vist per primera vegada un paisatge verge i haver estat en mogudes com la Leyenda del tiempo de Camarón i en els primers sextets de Paco de Lucía. I vàrem ser durament criticats per fer això en el seu moment, i amb la consegüènt pèrdua de feina. Els empresaris no apostaven per les coses que fèiem, i vint anys després han estat reconegudes i considerades, quan jo ja estic en altres coses. Ho dic sense que això sigui res pejoratiu, tot el contrari, és fantàstic.

S'entén més avui la fusió que en aquells moments?

Sí, lògicament. Tothom està més obert que tot això passi. Així i tot, la indústria per definició és conservadora i et vol vendre el que es va inventar fa vint anys, no el que has creat avui. Però jo, com que la indústria no l'he tinguda mai al meu costat, el que faig és artesanal. Em dirigesc a un públic més minoritari, però puc assegurar que el pa que venc és el pa fresc que faig cada dia [riu].

El món musical ha canviat molt. La indústria no?

Han canviat moltes coses i la indústria s'hi ha hagut d'adaptar, perquè la gran venda ara no són els discos, sinó les descàrregues digitals. Imagín que ha estat una mica traumàtic per a la indústria i per això sempre es queixen que les coses estan molt malament, però ells continuen sent grans. És el ploriqueig del ric.

Per què el que més es comercialitza massivament és música menys elaborada? No donaria diners apostar per la qualitat?

A mi això em fa molta ràbia, perquè tracten el públic com si fos beneit, i no ho és. Quan tu dones qualitat, bona música, feta amb el cor i amb les entranyes, a la gent li agrada tant com una cançó per ballar. Però hi ha com un complot per donar allò fàcil i barat.

La música que vós feis, com afirmàveu abans, és de públic més reduït, de vegades considerada de culte. El llenguatge també fa que sigui menys massiu?

Sí, té una mica d'això també, perquè no és el mateix cuinar per a deu mil que per a trenta. Quan cuines per a trenta, pots tenir més cura amb els plats; si cuines per a deu mil, ja hem de recórrer al producte industrial. Els xous massius tenen grans llums, espais i ballarins, però és el mateix espectacle avui que demà. I per mi, el concepte de l'art és que cada dia sigui diferent. Si vas a veure un concert meu avui i un altre l'endemà, veuràs que són dos concerts diferents, perquè escull el repertori adequat per a cada lloc, l'ordre, les improvisacions... Molts components que s'adeqüen al moment.

Qui decideix què escoltam? Ara els logaritmes de les xarxes ens duen d'una cançó a una altra...

Sí, tornant a la comparació amb el menjar, el que fan és que si t'agrada la sopa, te'n donen més. I no puc menjar una mica de pernil? Al final, et caves una síquia pròpia. Però jo també ho entenc, perquè és còmode. No has de prendre decisions com a consumidor. De vegades el consumidor no sap si una proposta és bona o dolenta, si l'enganyen o no. I al final es deixa emportar per les tendències generals, per no ser enganyat o per no ser assenyalat com diferent, sobretot en la joventut.

Quin va ser el paisatge sonor de la vostra infància?

Vaig tenir molta sort, perquè els meus pares no tenien res a veure amb la música professional, però eren molt aficionats i a casa s'escoltava de tot. De Mozart a sarsuela, l'orquestra de Woody Herman, Pepe Pinto... De més jovenet, als anys setanta, vaig incorporar The Beatles, Jimi Hendrix. I ja després Loli y Manuel, Enrique Morente i Pepe Habichuela, Paco [de Lucía] i Camarón. En fi, aquest ha estat el meu brou de cultiu. Amb això, la criatura no podia sortir d'una altra manera! [riu]. Quan ets jovenet no ho valores, però de gran, quan tens més perspectiva, t'adones de com d'important és no tenir murs, no fabricar la teva presó cultural, sinó estar obert a escoltar coses diferents, perquè tot el que és bo, ho és. I la qualitat es troba en molts estils de música.