Música

Jorge Pardo: “La majoria de festivals s'han tornat molt conservadors”

El músic madrileny actua aquest dimarts a la Sala Apolo, dins el festival Ciutat Flamenco

Jorge Pardo en una imatge promocional
Xavier Cervantes
22/05/2018
8 min

BarcelonaJorge Pardo (Madrid, 1956) és més que una llegenda. Saxofonista i flautista, és per damunt de tot una personalitat inquieta que en quatre dècades de trajectòria ha firmat capítols fonamentals de la música a Espanya, primer amb el grup Dolores, després compartint glòria amb Paco de Lucía, participant en 'La leyenda del tiempo' de Camarón i protagonitzant la revolta dels joves flamencs al segell Nuevos Medios. Amb Carles Benavent i Tino di Geraldo ha constituït una societat exemplar per eixamplar els llenguatges del jazz i el flamenc, i encara avui continua fent del risc una manera de viure la música.

Millor músic europeu de jazz (2013) i Premio Nacional de músiques actuals (2015), Jorge Pardo actua aquest dimarts (21 h) a la Sala Apolo de Barcelona, al festival Ciutat Flamenco, per expandir en directe el repertori de discos com 'Djinn' (2016), una exultant mutació de flamenc, jazz, funk, sons electrònics i noves lectures de clàssics com 'Entre dos aguas'.

Amb Carles Benavent us coneixeu pràcticament des de fa quaranta anys.

Doncs sí. Som com germans, ens ha passat de tot plegats.

Sou músics amb molt prestigi, amb carreres llarguíssimes, però potser amb poc reconeixement popular.

Un mai sap si té massa fama, entre cometes, o massa poca. Depèn d'on bufi el vent. Sí que és veritat, i ens ho diu gent de fora, que en un altre país potser músics com nosaltres tindríem un suport més decidit. Sí que sento el suport de la gent en aquest país, i en tots els llocs de la geografia, perquè he fet experiments i he arribat a fer bretolades amb el públic, i m'ho han aguantat. Per tant, n'estic agraït, però és veritat que el suport dels mitjans i de les institucions ha sigut sempre –per ser generós– més aviat tebi. Per exemple, no entenc que aquí a Catalunya un monument nacional com Carles Benavent hagi de lluitar per aconseguir un contracte al Festival de Jazz de Barcelona. Això en quin país s'ha vist?

Ja fa temps que vas publicar 'Djinn'. Com està evolucionant el repertori en directe?

Tots els discos neixen a l'estudi com si fos un laboratori, i després el nen va creixent, es va desenvolupant, es va ajuntant amb músics i amb públics. 'Djinn' ha crescut en directe, sí.

El disc flueix molt bé, fins i tot vas enllaçant temes com si fossin un de sol.

En directe també passa. Més que una resposta a un tema en concret, busco una resposta a diferents ambients. El nom del disc ja té aquest enfocament, és com un encanteri en què intentem submergir l'oient i a nosaltres mateixos com un trànsit durant el qual vas passant d'una 'soleá' a un 'taranto', a una 'seguiriya'... i sembla que està sonant el mateix tema durant una hora.

És com en les dinàmiques de la música simfònica, que tot va fluint i fins al final no arriba la reacció del públic.

Amb la banda ho hem comentat, que de vegades trobes a faltar aquell caliu del públic que reps quan acabes un tema, però a mi també m'encanta el contrari: notar que el públic està pendent, que no sap ni quan aplaudir ni quan arribarà un tall, i de cop i volta ha passat una hora i mitja i la gent està entusiasmada i no sap ben bé per què ni què ha passat. Aquesta cerimònia de la confusió m'agrada.

És una estructura de directe que recorda la del jazz dels anys 70 i 80.

Vaig participar en aquella generació i he après d'aquells mestres, tant del rock simfònic com de les bandes de jazz d'aquella època.

Paco de Lucía comentava que havia après a improvisar amb Chick Corea i John McLaughlin. Tu, en canvi, hi vas arribar abans.

He mantingut contacte amb el món de la improvisació des que vaig agafar un instrument. És molt diferent el meu acostament a l'instrument i a la música que el del Paco, que venia d'una altra disciplina. Quan vam treballar plegats per primera vegada, per fer el disc dedicat a Manuel de Falla, el 1978, recordo que amb Pedro Ruy-Blas, que també era a la banda, li posàvem música de gent que després el Paco va arribar a conèixer, com John McLaughlin, Chick Corea, Miles Davis... Vam ser els primers que en aquella època li vam obrir tot aquest món de la improvisació.

Tornant a 'Djinn'. No seria el que és sense el disc anterior, 'Historias de Radna y Krishna' (2014).

Sens dubte.

I com serà el següent?

Ah, això dels discos ja és un exercici de fe més que una altra cosa. Ara mateix no sé si el CD és una eina eficaç o no. De fet, tinc un material preparat de vídeo que ara sembla que és el que més reclama el personal, que no només vol sentir, sinó que també vol veure què és el que passa i com ho toques. Hem fet un vídeo precisament amb la banda amb què toquem a Barcelona, que espero que es publiqui d'alguna manera. Tornant a la pregunta anterior, sí, 'Djinn' és la continuació d''Historias de Radna y Krishna'. Hi ha joves que em comenten que després de fer 'Huellas' (2012), tan acústic i flamenc, he canviat molt. Però en realitat no és tan nou. Fa més de trenta anys estàvem fent coses semblants amb Dolores.

A 'Djinn' hi incorpores les anomenades músiques urbanes, especialment als temes 'El gallo de Pedro' i 'Djinn', que és on les veus són més soul.

Sí, és obvi. Tenia uns textos de Rumi, de Lorca, d'algun altre poeta i també meus, i no pensava en una sola veu, sinó en diferents 'cantaores', perquè la majoria són flamencs, encara que no tots, perquè poguessin interpretar una cosa semblant al gòspel, però amb el deix flamenc. Aquesta va ser una mica la idea.

I com se't va acudir transformar 'Bulerías de la Perla', que cantava Camarón, amb electrònica i funk?

Com moltes coses, és producte de la casualitat. La música amb ordinador sempre m'ha sigut molt familiar, per la influència del meu germà Jesús. De fet, gairebé tots els discos els he maquetat amb ordinador; el primer germen sempre era una improvisació sobre una base d'ordinador. I sempre m'ha fascinat que el flamenc és el regne del 3/4, sempre són ritmes a tres, que no tenen la gran tirada popular del ritme a quatre. Si no, que l'hi preguntin a Tomasito, un gran artista el regne del qual és la 'bulería', que no triomfa a escala popular ni tan sols a Andalusia. Bé, al final vaig trobar una manera diferent de treballar els ritmes a tres. Tres i tres són sis, i si divideixes sis per tres tens tres dosos. I ja ho tenim. Així, un 'groover' de carrer podia mantenir el peu i el pols a l'u-dos, u-dos, un ritme binari, i no obstant això estar tocant un compàs de 'bulería'. La 'soleá' també l'he fet així. Em va semblar màgic!

Quan et diuen que la teva música té un aire africà, ¿no creus que és una simplificació? L'Àfrica són moltes coses diferents.

Sí, l'Àfrica es diu molt de pressa, i no t'imagines tot el que hi arriba a haver! Precisament ara vinc de Mali. Vam anar amb el Carles i el Tino a un festival amb Toumani Diabaté. És veritat que l'Àfrica té una aroma general, però també moltes peculiaritats. Per a mi l'Àfrica, dit així a l'engròs, musicalment representa el regne del tres i el dos, de la polirítmia del tres i el dos, que és la mateixa que la del flamenc, el jazz i la música caribenya, el binari contra el ternari. Aquesta herència de l'Àfrica la tenim tots, i encara més si t'endinses en una cultura més pròxima a l'Àfrica com el flamenc. D'això tracta també 'Djinn'.

Per cert, 'La taranta in blue' la portes gairebé al terreny de Gershwin.

Sí, la veritat és que hi ha unes harmonies aquí... Traiem la 'taranta' de la mina. Sense que ningú s'ofengui, la 'taranta' no deixa de ser un blues. Així com el blues no es canta avui com ho feia John Lee Hooker, doncs el mateix amb la 'taranta', que és un cant ancestral que admet altres colors. Un dels grans avantatges del flamenc és que té els girs orientals i alhora ha nascut com a música occidental. Per tant, qualsevol acord de la guitarra pot ser flamenc. Paco de Lucía ja es va encarregar de revelar que el la-sol-fa-mi, la famosa cadència flamenca, era una anècdota com ho és el subdominant i el dominant del blues, i que pel mig pot haver-hi tants acords com Stravinsky hi vulgui posar.

Vas viure de ple l'època dels nous flamencs. Creus que els joves flamencs d'avui comparteixen el mateix esperit?

És curiós... L'altre dia llegint les prèvies del festival Ciutat Flamenco em sorprenia que, tot i ser pràcticament el més veterà del cartell, hi sortia com el més innovador. Soc el més vell i el que més s'arrisca. Podria estar assegut al meu sofà de 'La leyenda del tiempo' i 'Sólo quiero caminar', dels discos de Nuevos Medios, de 'Huellas'... podria estar tocant temes de Chick Corea i Camarón, anunciar un espectacle com una mena d''Els meus mestres' i començar a guanyar diners al marge de crítiques i de menyspreus que potser puc tenir amb 'Djinn'... Però aquí em tens, sent el més vell i el que més s'arrisca. Em va fer gràcia llegir-ho.

És veritat que 'La leyenda del tiempo' no va tenir èxit comercial quan es va publicar l'any 1979, ¿però no creus que a vegades s'exageren les crítiques negatives que suposadament va rebre?

Va ser dur, perquè hi ha una cosa més dura que el fet que et diguin que és una merda: que t'ignorin. Pensa que l'únic concert que es va fer de 'La leyenda del tiempo' va ser a Barcelona. En principi va néixer amb la vocació de Ricardo Pachón i de Camarón d'arribar a altres públics. I ni el flamenc va arribar a altres públics ni el volia ningú, aquest espectacle. Ja hi estic acostumat, a això. No vull anar d'artista maleït, perquè la gent m'ha permès fer les meves bogeries i pago les meves factures, però és veritat que alguna mena de 'maleïdisme' m'ha acompanyat en aquest sentit. Ara tothom s'omple la boca amb el Sexteto de Paco de Lucía, tot i que en realitat una de les consignes del Paco era que amb el sextet només es feien tres concerts a Espanya: Madrid, Barcelona i Sevilla, i res més. No volia tocar a Espanya perquè li feien mal les crítiques, sobretot als anys 80. En la meva trajectòria, els meus discos sempre s'han mogut al llindar entre l'èxit i el fracàs; hem tingut bones crítiques però també se'ns ha ignorat. I també cal dir que els discos sempre han funcionat millor vint anys després. Les fórmules que feia servir en els meus primers discos a Nuevos Medios, aquests grups barrejats amb baix elèctric i pianos més la instrumentació flamenca tradicional, ara són habituals als festivals. Ara no hi ha banda flamenca que no es presenti d'aquesta manera, mentre que fa 25 anys introduir una banda així en un festival flamenc era tot un èxit.

I la sortida internacional en festivals de jazz?

Tèbia, perquè a l'estranger passa com amb el jazz quan surt de la caldera dels Estats Units. A Europa compren els espectacles de jazz que surten d'allà, però els que són prestigiosos. És com intentar vendre a l'estranger una banda de flamenc que no sigui gaire exitosa a Espanya, que també és difícil. Si ets Estrella Morente o el Cigala, viatges amb el segell del flamenc, però si ets Jorge Pardo... Per exemple, qui munta un festival de flamenc a Rotterdam, el que vol és veure un gitano vestit amb un trajo d'alpaca i un mocador de seda a la solapa, encara que després canti un bolero. Vol aquesta imatge, no vol un paio amb saxòfon encara que el toqui per 'seguiriya'. La majoria dels festivals lamentablement s'han tornat molt conservadors. El concepte del festival com a espai on la gent pot conèixer coses noves i interessants s'ha perdut.

stats