Jorge Rossy, un dels imprescindibles del jazz d’aquí i d’arreu

BarcelonaA vegades una anècdota ajuda a copsar la magnitud de la importància d’un artista. Jorge Rossy (Barcelona, 1964), un dels músics catalans de jazz més internacionals, vivia a Nova York a principis dels anys 90. Un dia li va trucar Joshua Redman, el saxofonista cridat a fer història: “Em va explicar que volia convidar el Brad Mehldau a tocar en el seu grup. N'estava segur, que tocava molt bé, però volia saber si realment tenia swing –recorda Rossy–. Jo tenia una gravació tocant amb el Brad, i li vaig dir al Joshua que vingués a casa a escoltar-la. Va venir, va escoltar deu minuts i va dir: «D'acord, li truco». Estic segur que s’hauria adonat igualment que el Brad era molt bo, no vull penjar-me cap medalla, però l’anècdota va anar així”.

El pianista Brad Mehldau va acabar formant part del llegendari quartet de Redman que va enregistrar el disc MoodSwing (1994), i va formar un trio també llegendari amb Larry Grenadier al baix i Rossy a la bateria. “En aquell moment era molt important tocar amb gent de la meva generació per desenvolupar un llenguatge propi. Però en els últims deu anys he començat a valorar tocar tant amb músics més grans com amb més joves, perquè la música no només és internacional i intercultural, sinó també intergeneracional. A més, amb la música passa que no només estàs tocant amb la gent que hi ha a l’escenari, sinó també amb els fantasmes del passat, perquè cadascú té els ídols del passat”, diu Rossy, que aquest dimecres ofereix al Conservatori del Liceu el primer dels quatre concerts en què tindrà presència dins del Festival de Jazz de Barcelona.

Piano, marimba, vibràfon i bateria

Cada actuació mostra una faceta diferent d’aquest prodigi. La primera és “una cosa bastant curiosa”: “Serà la primera vegada que actuaré sol, i a l’escenari tindré un vibràfon, una marimba, una bateria i un piano”, detalla. En el mateix concert també farà un duo amb el seu fill Félix (trompeta), i un altre amb el saxofonista Bill McHenry, “molt improvisat”. I la segona part la compartirà amb un grup d’alumnes del Conservatori de Liceu. “Ben variat”, avança. El 3 de novembre serà el torn del Vibes Trio que lidera des del vibràfon i en què toca amb el bateria Jeff Ballard i el contrabaixista Robert Landfermann. I el 7 de novembre acompanyarà la cantant Carme Canela i el guitarrista Jaume Llombart a propòsit del disc Lost in the stars. “Són dos músics increïbles. Amb la veu, la guitarra i el vibràfon hem trobat un so molt cohesionat. En soc molt fan, de tots dos”, admet Rossy.

La quarta presència al festival serà el 30 de novembre com a bateria a la presentació a Barcelona de The Chopin project, el treball de Jean-Paul Brodbeck amb Kurt Rosenwinkel i Lukas Traxel. “Mira que els híbrids a vegades poden ser molt perillosos, com el calimotxo, però això està molt ben parit. Reconeixes Chopin, però tot sona molt a jazz, i hi ha swing i una harmonia que et permet improvisar amb solidesa. És una barreja que funciona, que no és forçada”, diu Rossy.

Alguns dels músics que apareixen en aquest article, i d'altres que han tocat amb Rossy al llarg dels anys, coincideixen amb el músic barceloní a l'Acadèmia de Música de Basilea. Formen part d'un professorat envejable. Rossy fa anys que viu a la ciutat suïssa. "N'estic molt content. Basilea és una ciutat bastant petita, tot és molt accessible i molt fàcil, no has de fer grans desplaçaments per a res. Tanmateix, té una vida cultural enorme, de música clàssica i antiga i també de jazz, perquè hi ha una escola brutal", explica. A més, "ets al cor d’Europa": "Agafes el tren i al cap de tres hores ets a París, de dues a Milà, de cinc a Amsterdam. Alemanya la tens al costat... És a dir, pel que fa a la feina, és fantàstic. Tinc molta més feina i tot és més fàcil. No he de volar tant, i tot és més sostenible".