José Morella: "La nostra por dels brots psicòtics fa que medicalitzem molta gent que potser no ho necessita tant"

PalmaA José Morella (Eivissa, 1972), mai no li van explicar de petit quina era la malaltia que tenia el seu padrí, amb una fràgil salut mental. I és per aquest motiu que des que té consciència, ha volgut indagar en aquesta història familiar envoltada de silenci, una cerca que ha transformat en autoficció a West End (Siruela, 2019), guardonada amb el premi de novel·la Cafè Gijón. Hi narra la història de Nicomedes Miranda, un home amb problemes de salut mental que ha passat els primers cinquanta anys de la seva vida sense sortir del seu poble de l'interior d'Espanya, fins que emigra amb la família a una Eivissa que comença a transformar-se en una de les destinacions turístiques més importants de la Mediterrània. Llicenciat en Teoria Literària i Literatura Comparada, l'escriptor eivissenc establert a Barcelona va ser semifinalista del premi Herralde amb Asuntos propios (Anagrama, 2008). Aquest dimecres presenta West End a la llibreria Rata Corner de Palma.

Què volíeu plasmar a West End

West End és una novel·la fragmentària que, resumint-ho molt, intenta donar veu a aquelles persones medicalitzades a les quals la institució mèdica franquista els va prendre la veu.

Avui dia continuam girant l'esquena a les persones que tenen problemes de salut mental. Ens incomoden.

Ens molesten, sí. Crec que la gent no medicalitzada tenim uns privilegis dels quals no som conscients. Quan no et mediques perquè ets assenyat, quan no estàs etiquetat com a malalt mental, és un privilegi. Però a la novel·la surten altres discriminacions: la pobresa, la classe social humil, el fet de ser dona...

És una autoficció?

Sí, hi ha personatges de ficció i no-ficció barrejats. I també hi ha personatges que van existir, però jo no en sé gaire i gairebé semblen de ficció. Com ara la meva besàvia, que jo no conec, només en tenc quatre traços i amb això crei un personatge. Jo no veig gaire diferència entre ficció i realitat, i per mi ficció no significa mentida, o alguna cosa negativa. De vegades vol dir una veritat més sofisticada i genuïna.

El personatge central és el vostre padrí. En quin moment us entren les ganes d'indagar en aquesta història familiar?

Com a persona, d'ençà que tinc consciència. D'ençà que som petit tenc curiositat per saber quina era la malaltia del meu avi perquè ningú no m'ho deia. I com a escriptor, fa deu anys que se'm va acudir la idea de portar-ho a novel·la.

En la vida del vostre padrí hi ha un punt d'inflexió que agreuja la seva malaltia, que és quan migra a Eivissa. Què passa en aquell moment?

Que Eivissa no només és un lloc totalment diferent del seu poble natal, sinó que ell al seu poble té més rutines que l'ajuden amb la seva salut mental. Coneix tothom i tothom el coneix. Té una vida molt establerta i no té crisis. A Eivissa és més difícil i coincideix més o menys en el temps de la medicalització d'ell –i molta altra gent– amb una nova medicina que treuen en aquells anys: l'haloperidol. Això el deixava gairebé immòbil, gairebé no parlava. Jo no vaig conèixer el meu avi sense aquesta droga i no podíem tenir converses normals.

En una de les presentacions del llibre, dèieu que, en realitat, el medicament que donam a les persones amb problemes de salut mental també ens el donam a nosaltres.

Sí, perquè la por nostra dels brots psicòtics fa que medicalitzem molta gent que potser no ho necessita tant. És més forta la nostra por del brot psicòtic que la perillositat del brot.

Com ha estat crear l'obra? Imagín que heu hagut de parlar amb la família.

Sí, ha estat molt emocionant parlar amb la meva família. Era com una mena de ball emocional. Jo intentava cuidar-los i fer preguntes però no gaire incisives, però alhora era difícil perquè jo volia explicar la història. I ells han fet un esforç molt gran i generós d'obrir-se emocionalment. Ha estat molt maco.

Terapèutic?

Jo crec que sí, però la teràpia o la sanació és una cosa de recorregut molt llarg i jo no gosaria dir que gràcies a la meva novel·la s'ha solucionat tot, però esper que sí que hi hagi ajudat. De fet, s'han parlat de coses que no s'havien parlat des de feia molts anys i això segur que no és dolent. Posar fi als silencis imposats pel mandat social, polític i mèdic sempre és bo.

De rerefons hi ha el nacionalcatolicisme del franquisme. Quina era la relació amb la psiquiatria?

En realitat eren pseudopsiquiatres, gent molt poc preparada. Però el nacionalcatolicisme intenta monopolitzar el seny; el que és normal. I així, relacionen bogeria i ideologia, i qualsevol desviació de la norma social, política o de comportament és sospitosa. Però no s'adonen de la seva paranoia. Tenen paranoia total i absoluta que tot el que surti de la norma s'ha de callar. I això existeix encara avui, perquè hi ha partits polítics com Vox, que és la veu de la paranoia.

És evident que parlau d'Eivissa, i d'aquell moment de transformació que arriba amb el turisme de masses, però no donau noms reals. Per què preneu aquesta decisió?

Perquè volia que se sentissin representades en la novel·la totes aquelles persones que van immigrar en els anys 60 i 70 des dels pobles de l'interior d'Espanya fins a la costa, on el turisme estava començant a ser una font d'ingressos important. I això va passar a Eivissa, però també a Magaluf i Lloret de Mar.

És curiosa com aquesta migració, que és la força de treball d'aquell creixement econòmic, no ha estat gaire visibilitzada. Per què creis que passa?

Perquè, perquè es parli d'alguna cosa, les persones que formen part d'aquest grup han d'assolir llocs de poder com l'escriptura i la publicació de llibres. I no és tan fàcil per a gent que té menys recursos econòmics. Si estàs treballant tot el dia de cambrer, és difícil escriure i llegir. Per exemple, jo som la primera persona de la meva família que ha anat a la universitat.