José Sacristán: "El rebuig a Berlanga venia sempre dels mateixos: imbècils, cretins i necis"

BarcelonaLa vaquilla i Todos a la cárcel són les dues pel·lícules que José Sacristán (Chinchón, 1937) va rodar a les ordres de Luis García Berlanga. Suficient perquè el veterà actor parli del "mestre" amb reverència, afecte i lucidesa a l'hora de valorar l'evolució del seu cinema.

Vostè sempre ha reivindicat la comèdia popular dels 60 i 70 pel retrat antropològic que feia de la societat espanyola. En aquest sentit, Berlanga va ser un dels seus precursors.

— No, ell va ser el mestre. Amb pel·lícules com Esa pareja feliz, Novio a la vista o Bienvenido, Mister Marshall ens va retratar de forma magnífica. En el gènere que jo transitava llavors hi havia productes més o menys interessants, alguns francament bons, però qui tenia més talent era sens dubte ell.

Què va representar que el mestre l'escollís per ser un dels protagonistes de La vaquilla?

— L'orgull de prendre el relleu de la irrepetible galeria de còmics que actuaven a les seves pel·lícules, uns actors de repartiment que per a mi sempre havien sigut uns genis absoluts, els més moderns i els més bons: Pepe Isbert, Juan Calvo, Luis Escobar...

Va ser un gran repte.

— Sens dubte. I el Luis no sempre ho posava fàcil. Després del primer dia de rodatge, el malvat Luis García Berlanga va donar-li el paper de Santiago Ramos a Guillermo Montesinos i el de Guillermo Montesinos a Santiago Ramos, que es va enfadar molt amb la decisió i volia abandonar el rodatge. Però entre tots el vam convèncer que tan bon paper era l'un com l'altre i al final tot va anar bé.

I per a Berlanga com va ser acomiadar-se de la seva troupe de sempre i adaptar el seu univers a una època i uns intèrprets diferents?

— Quan jo començo a treballar amb ell, l'univers de Berlanga ha canviat i ja no és el de Plácido o El verdugo. Hi ha un abans i un després de Tamaño natural. La seva mirada canvia i no sent la mateixa pietat pels seus personatges. Quan el públic no va acceptar aquella obra tan personal seva, va decidir venjar-se'n castigant-nos a tots amb un tipus de comèdia més inclement. Jo només puc dir meravelles d'ell i celebrar el que va representar per a mi La vaquilla i Todos a la cárcel. Però crec que la seva relació amb nosaltres no era la mateixa. Ell estava més a gust amb els Isbert, Calvo i companyia. I jo hauria estat més a gust amb ells, també.

¿I vostè com es va adaptar al seu estil de direcció? Sempre es diu que a Berlanga no li agradava donar indicacions als actors però també que era molt perfeccionista. ¿Com encaixaven aquestes dues actituds, aparentment contradictòries, a l'hora de planificar les coreografies dels seus plans seqüència?

— No és tan contradictori, perquè la complicació no deixava de ser una qüestió tècnica. Per a ell, un cop que t'escollia ja havies de saber com era el personatge. No li agradaven els psicologismes i les punyetes. El que sí que calia tenir després era la disciplina d'encaixar en aquells ballets formidables que es desplegaven en els plans seqüència.

Com era la vostra relació?, ¿anava més enllà del vincle professional?

— Sí, xerràvem de la vida. De la fascinació i el pànic que ens provocaven les senyores, del cinema i de tot plegat. Luis no era la mare Teresa de Calcuta, però era un home amb una intel·ligència en estat químicament pur. Al seu costat no hi havia impostura que valgués, havies d'espavilar-te. No era un home que es deixés anar gaire en la tendresa però era respectuós i cordial.

Durant el rodatge de La vaquilla vas viure un episodi que has definit com un dels més durs de la teva carrera. Com va ser?

— Terrible. Jo tinc una por atroç als toros i el Luis volia rodar amb una vaca brava. Per fer-ho calia posar-li una injecció perquè s'adormís una mica, però unes vegades funcionava i d'altres no li feia efecte. Una de les vaquetes es va escapar per on no s'havia d'escapar i em va entrar un pànic terrible i durant dos dies no vaig ser capaç de moure'm del Parador. Els meus companys anaven a rodar i jo em quedava allà, sentint-me com un imbècil, un covard. Afortunadament Berlanga ho va entendre. I al final vam acabar rodant amb una vaca mansa i jo em vaig reincorporar. Però va ser fotut per a mi.

La vaquilla va ser un èxit però hi va haver qui la va criticar perquè era massa “tova” en el retrat del bàndol sublevat. Avui dia potser l'haurien qualificat d'equidistant. ¿Molestava a tothom, Berlanga?

— No, jo crec que molestava sobretot a qui havia de molestar. En general, el rebuig a Luis García Berlanga venia sempre dels mateixos: els imbècils, els cretins i els necis.

El final de La vaquilla és un dels millors del cinema de Berlanga amb el d'El verdugo.

— És una metàfora claríssima: l'objecte de la disputa se l'acaben cruspint els voltors. De tota manera, el final de Plácido i el de Vivan los novios no estan gens malament.