Un tresor d'inèdits de Josep Carner que s'ha fet esperar
El segon tom de l'edició crítica reuneix més de 500 poemes dispersos de l'autor, la major part dels quals no s'havien recollit en volum mai abans
BarcelonaFa dècades que la ingent producció literària de Josep Carner (1884-1970) torna a les llibreries en comptagotes. Entre les últimes notícies editorials hi ha hagut la recuperació de La creació d'Eva i altres contes (Edicions 62, 2021), l'edició bilingüe del Pickwick de Charles Dickens, una de les traduccions més celebrades de la seva trajectòria (Univers, 2020), i el rescat d'un dels primers llibres de maduresa, El cor quiet (Edicions 62, 2018). En paral·lel a aquesta labor, Jaume Coll Llinàs, filòleg i marmessor de l'obra carneriana des de mitjans dels anys 80, ha anat treballant en una fastuosa i exemplar edició crítica que va quedar inaugurada el 2016 amb el tom inicial del primer volum, que incloïa la producció en vers publicada entre 1904 i 1924, amb llibres com Els fruits saborosos (1906), Auques i ventalls (1914) i Bella terra bella gent (2018).
Edicions 62 acaba de posar en circulació aquesta setmana el segon tom d'aquell primer volum, que ronda les 1.400 pàgines i que inclou més de 500 poemes dispersos de l'autor i gairebé 200 traduccions d'autors com Dante Alighieri, Lafontaine i Trilussa. "He anat localitzant els poemes un per un en publicacions molt diverses. La gran majoria no havien aparegut abans en format llibre", avança Coll. "De fet, es podria dir que són desconeguts per part de tots els lectors menys nosaltres dos", puntualitza Jordi Cornudella, editor que acompanya el projecte "des de fa més de vint anys". Poesia dispersa pròpia i traduïda. 1896-1924 ressegueix la prolífica trajectòria carneriana d'una manera diferent de la del tom precedent. Si allà es tractava de presentar les variants de l'època de centenars de poemes canònics, aquí es planteja un recorregut cronològic que arrenca amb els poemes que enviava "un infant de dotze anys (...) d'amagat dels pares i parapetat amb una pila de pseudònims (...) a L'Aureneta". En un d'ells, Avaricia extremada (1896), sintetitza la gasiveria d'un ric senyor de Montpeller en quatre versos: "A n'aquesta tomba jau / el senyor de Fontenay. / No feu pas soroll de cuartos, / si no ressucitará".
Aprendre a llegir abans de saber parlar
"Tots aquests poemes confegeixen un dietari líric que comença quan Carner té només 12 anys i no s'interromp fins a la Guerra Civil", recorda Coll Llinàs. El tom arriba fins al 1924, quan l'autor fa 40 anys i acaba de publicar La inútil ofrena. Examinant-lo s'assisteix a una "doble evolució", segons el filòleg i especialista en Carner: "Ortogràficament, l'autor comença en un campi qui pugui, però acaba influint en la normativa de Pompeu Fabra. Carner representa també un cas únic de revisió constant de la seva obra, amb poemes que tenen diverses variants i que mostren el vocabulari fabulós que gastava l'autor". Pel que fa al vocabulari, Cançó del daler conhortat per un arbre, poema del 1918 enviat als Jocs Florals de Vilanova i la Geltrú, comença així: "Qui encara l'amor no esguarda / i li reca ser-ne franc, / que se'n vagi a mitja tarda / a esperar sota un pollanc; / que somrigui a les pruïges / de l'oratge, nu d'esment; / que es recolzi entre les tiges, / i l'esguard vagi cloent".
Poesia dispersa pròpia i traduïda. 1896-1924 es complementa amb un tom suplementari de gairebé 900 pàgines que reconstrueix la vida de Carner a partir de materials molt diversos. El lector hi retrobarà aquell "patufet saberut que semblava un savi adult", que, "no sentint-se gens atret per les joguines, jugava a desxifrar les lletres, aprenia a llegir abans de saber parlar i, al balcó del pis, un pis alt, contemplava l'espectacle del cel". També descobreix la relació epistolar amb una de les poetes amb qui més amistat va tenir, Maria Antònia Salvà (1869-1958). I assisteix a la picabaralla entre l'editor i bibliòfil Ramon Miquel i Planas (1874-1950) i el poeta: si el primer va publicar el dia dels Innocents de 1914 "vuit pàgines anònimes plenes d'articolets d'escarni" sota el títol d'El Noucentista, Carner responia amb un article a La Veu de Catalunya passat festes, descrivint el libel·lista com "una trista cosa pàl·lida, llisquívola, insignificant (...), el nyicris de les fotocòpies".
Cap a la nova edició de 'Poesia 1957'
Quan es va anunciar el 2016 amb la publicació del primer tom, el projecte de l'edició crítica de l'obra de Carner havia d'incloure com a mínim set volums més, destinats a la resta de l'obra en vers, a la prosa –de ficció i periodística, de part de la qual se n'ocupa Marcel Ortín– i a les traduccions. Jaume Coll Llinàs ha avançat que el segon volum arribarà fins al 1936 i inclourà 14 llibres de poesia més, entre els quals hi ha Sons de lira i flabiol (1927) i El veire encantat (1933). De moment, però, el filòleg treballa en una nova edició de Poesia 1957. "Serà diferent de la que vaig fer per a Quaderns Crema el 1992 –avança Coll–. Mentre preparava el volum, que inclou 896 poemes, l'editor que portava Selecta després de la mort de Josep Maria Cruzet em va negar que existissin els mecanoscrits que Carner enviava des de Brussel·les. Més endavant, Dolors Lamarca, llavors directora de la Biblioteca de Catalunya, em va telefonar per dir-me que havia rebut una proposta de compra per part dels hereus de Cruzet. Volia que hi fes un cop d'ull. Va ser llavors que vaig localitzar tots els mecanoscrits".
Tot i que fa un parell de mesos, arran de l'aparició d'un llibre satíric sobre Carner, Coll va assegurar que "l'edició divulgativa de Poesia 1957" es publicaria "a finals del 2025", ara refusa comprometre's a donar-ne cap data. La qualitat de la feina que ha portat a terme amb l'obra de Carner és innegable. L'únic dubte és saber si arribarà a completar el projecte, tenint en compte que ara mateix, degut a l'extinció de la Càtedra Carner de la Universitat de Barcelona, hi torna a treballar sol.
