Josep Fontana, el noi tímid que es va transformar en gegant

BarcelonaAquell noi tímid d’una família molt humil de llibreters de vell que es va transformar en un gegant. Aquest Josep Fontana és el que va recordar el seu amic, l’editor de Pasado & Presente, Gonzalo Pontón. “De jove era molt tímid. De vegades, extraordinàriament tancat en si mateix -recordava Pontón en un discurs trencat per l’emoció al Tanatori de les Corts-. Sempre he admirat els qui saben superar-se, i Fontana es va transformar en un gegant, convertint la timidesa en comprensió cap als altres”. L’historiador, que va morir dimarts al matí, sempre estava atent al seu interlocutor. La timidesa no el feia distant ni va impedir-li ser una veu crítica. “Va entrar al PSUC com a intel·lectual i activista, arriscant la llibertat i qui sap què més”, va dir Pontón. Fontana, com recordava l’editor, tampoc es va encongir quan va denunciar -el van expulsar- el rector corrupte de la universitat franquista.

Ahir familiars, companys i deixebles, com ara Jaume Claret, Carles Santacana, Ana Sallés, Jordi Casassas, Francesc Vilanova i Núria Sales, entre molts altres, van voler dir adeu a Fontana en una cerimònia íntima i discreta. L’historiador ho hauria preferit així, no li agradava gaire que es parlés d’ell, ni les multituds ni les grans cerimònies. Hi havia pocs polítics, amb algunes excepcions com ara l’alcaldessa Ada Colau, l’historiador Xavier Domènech (Podem) i David Fernàndez (CUP). I representació del teixit cultural i associatiu com ara Josep Cruanyes (Comissió per la Dignitat), Carles Duarte (president del CoNCA), la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, i el vicepresident d’Òmnium Joan Vallvé.

La majoria dels qui es van congregar al tanatori eren amics íntims que van compartir amb l’historiador llargs trajectes i un munt de carreteres plenes de giragonses. Pontón rememorava els temps a Ariel i Crítica, i la fina ironia de Fontana: “Quan va revisar el treball d’un catedràtic emèrit i llumenera del nacionalisme espanyol, va dir que adjuntar-hi un val per al sorteig d’una Vespa seria l’única manera de vendre’l”.

L’historiador Joaquim Albareda, deixeble de Fontana, recordava la seva excepcional capacitat d’anàlisi dels fenòmens socials, culturals, polítics i econòmics. “Sempre amb una especial atenció cap als vençuts -explicava Albareda-. Tots, encara que alguns no ho reconeguin, en som deutors”. Fontana era inequívocament d’esquerres, i els últims anys va analitzar sobretot l’impacte i les seqüeles d’un capitalisme cada vegada més agressiu que havia deixat enrere l’estat de benestar. “El seu catalanisme no necessitava etiquetes per identificar-se”, va dir Albareda.

L’historiador Borja de Riquer va destacar l’impacte de l’obra de Fontana traduïda a moltes llengües -“La història era la seva gran passió i, en el seu cas, ho era en tots els sentits etimològics”- i sobretot la confiança en què tard o d’hora homes i dones aconseguirien redreçar una situació injusta: “Persistia en el seu optimisme gramscià”.

Fins a l’últim moment

Els qui el coneixien insisteixen en la capacitat de treball de Fontana. La seva producció va ser ingent: llibres, pròlegs -les últimes setmanes en va entregar, com a mínim, un parell-, monogràfics, articles d’opinió i d’assaig... El seu ordinador no es va apagar pràcticament mai, ni tan sols dimarts al matí. Els últims dies havia acabat un nou llibre sobre la història d’Europa entre finals del segle XVIII i la revolució liberal de segle XIX. Retornava a l’obra que va representar un abans i un després en com es veia la història: La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820). “S’estava revisant a si mateix, matisant i incorporant les últimes publicacions”, explica Albareda. L’Ajuntament de Barcelona li volia entregar la Medalla d’Or de la Ciutat al setembre. Colau va dir ahir que com que ja no serà possible se li retrà homenatge a l’octubre.

Quan el senzill i nu taüt de Fontana va abandonar la sala, tothom es va aixecar i el va acomiadar en silenci. Queda el seu llegat: “Fontana és tan viu com sempre, els seus llibres contenen una potència de vida que és additiva”, va dir Pontón abans d’abandonar la tarima.