El que passa quan un actor sense feina perd el senderi

Els actors i les actrius són éssers fràgils confrontats de per vida a un esdevenir on l’únic segur és la incertesa. Són mentiders professionals a qui més s’admira com més ens enganyen. Sempre navegant entre la ficció escènica que els permet fer allò que està prohibit, com per exemple matar, però sempre pendents d’un esquerp reconeixement, i amb una realitat personal que tot sovint es bamboleja a la corda fluixa. I tot això també li passa al protagonista d’aquesta història escrita per un actor i director, Josep Julien, i que en les mans de Santi Ricart esdevé un viatge emocional, i en cotxe, per realitats imaginades. El viatge (segurament que una mica massa llarg) vital d’un actor català sense feina que es guanya les garrofes sobre una grua municipal que, posseït per moments d’insensatesa, es complicarà d’allò més la vida. És una confessió a cau d’orella que exigeix a Ricart desplegar una gamma de recursos que van des de la constricció fins a l’alienació tot passant per la tristesa, la ironia sobre un mateix i la solidaritat altruista. I ho fa en una Sala Flyhard que redueix a la mínima expressió l’espai escènic (sí, és possible) no gaire ben moblat, tot sigui dit, amb un gran televisor que fa més nosa que servei.

El text d’alguna manera està emparentat formalment amb Bonobo, aquella obra del mateix autor guanyador que va guanyar el premi Massó i es va estrenar fa uns mesos al Teatre Nacional. És un paral·lelisme de recorregut, però d’ambició diferent, perquè Bonobo circulava al voltant d’uns fets tan dramàtics com els atemptats de la Rambla de l’agost de 2017, mentre que La nit del peix kiwi es nodreix d’ironia, imaginació i comèdia. Força comèdia.

És una nit llarga on el protagonista descobrirà que, quan es traspassen certes línies, el futur només pot ser un embolic de mil parells i que les mentides, al món real, tenen conseqüències diferents que sobre l’escenari. I tot plegat amb el retrat de fons de Barcelona. Des del Paral·lel fins al passeig de Gràcia tot passant per la carretera de les Aigües i amb simpàtiques picades d’ullet a companys de professió dels qui s’anomena només el nom de pila.