Josep Maria Boronat: "A Barcelona hi ha obres importants de Coderch que no tenen cap mena de protecció"

BarcelonaL'arquitecte Josep Maria Boronat és des de fa poques setmanes el nou president de l'Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA) del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Hi arriba amb l'afany d'obrir l'associació a la ciutadania i que sigui un agent cabdal en els debats sobre el patrimoni.

Comença a haver-hi disputes en pobles on als propietaris els prohibeixen posar plaques solars als habitatges.

— Un dels reptes patrimonials que tenim és com casem el patrimoni amb la necessitat d'apostar per una energia renovable, que en molts casos és la solar. Això no només afecta l'entorn construït, sinó també el paisatge, tant urbà com rural. Hem de poder fer un debat tranquil, veure on es poden col·locar i on no, perquè el patrimoni desperta moltes passions, tant per un cantó com per l'altre.

Cada vegada tenim una noció més expandida del patrimoni.

— Hauríem de partir de la idea que el més sostenible és aprofitar el que tenim. En altres àmbits crec que tots ho tenim assumit, però amb el tema de la construcció encara queda molta conscienciació a fer. És a dir, la millor manera de ser sostenible és reaprofitar tot allò que tenim, i això passa per no enderrocar. Construir un edifici nou genera una petjada ecològica enorme, i en molts casos el nou no és millor que aquell que hem enderrocat. Els arquitectes hem de ser capaços de millorar i posar en valor els edificis existents amb bones intervencions.

Què fa que una intervenció sigui reeixida?

— Abans que res, crec que ha de partir d'una bona anàlisi dels valors de l'edifici i del lloc, cosa que moltes vegades no fem. Potser hauríem de començar a canviar el xip: no es tracta de si està catalogat o no, sinó d'actuar a partir dels valors que té, que poden ser arquitectònics, immaterials, històrics. Si tenim clars els valors que volem preservar, la intervenció posterior serà respectuosa amb la que portem a terme. Òbviament, la intervenció ha de ser encertada tècnicament, de materials i dels mètodes de restauració que s'han de fer servir. Jo vinc de pagès, i el meu avi sempre em deia que per fer un bon empelt s'havia de tenir un peu i un bon ullet, i amb això el resultat seria molt millor.

Sovint s'associa una intervenció respectuosa amb el fet que sigui discreta o directament mimètica.

— A vegades hi ha un cert desconeixement de com s'ha d'intervenir en el patrimoni. Ja no es contempla fer falsos històrics, sinó que el que fas de nou s'ha de poder diferenciar de l'antic. Ara, dins aquestes intervencions, el nou no s'ha de menjar el vell. No perquè sigui antic, sinó pel valor que té. Pot passar que hi hagi obres que en el seu moment van ser polèmiques, com el Mercat de Santa Caterina, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, i que ara s'han convertit en un element patrimonial.

¿S'hauria de catalogar el llegat d'Enric Miralles? ¿El llegat d'altres arquitectes cabdals de la segona meitat del segle XX està prou protegit?

— El valor de les coses no només és el del pas del temps. Tots som conscients que l'arquitectura del Miralles és patrimoni nacional, i crec que l'hem de posar en valor no només a ell, sinó també a molta gent més. Hi ha un gran buit, també a escala de l'Estat. De les obres de Coderch a Barcelona, els apartaments de la Marina estan catalogats com a BCIN, però altres obres importants com les torres de La Caixa, l'ampliació de l'Etsab i l'Institut Francès no tenen cap mena de protecció. D'altra banda, tenim uns arquitectes que són premi Pritzker, els RCR, i hauríem de poder garantir que obres seves com el Parc de Pedra Tosca es mantinguin més o menys intactes. Ara fa poc, la Biblioteca Gabriel García Márquez va guanyar el premi Mies van der Rohe en la categoria emergent. Òbviament, no està catalogada, perquè acaba de ser premiada, i potser no cal catalogar-la. Però sí que s'hauria de vetllar perquè es mantingui en la seva integritat, com també pot passar amb la Sala Beckett de Ricardo Flores i Eva Prats, al costat de la qual s'està construint un edifici que canvia la perspectiva de com es veu. Quan la societat dona valor a una obra, l'administració hauria de vetllar perquè aquests valors es poguessin preservar, perquè si la gent se l'estima, ja té un valor patrimonial. El primatòleg Jordi Sabater Pi diu que "qui observa coneix, qui coneix estima i qui estima protegeix". Així que primer hem de fer que la gent tingui temps i ganes d'observar el que l'envolta, i quan s'estima el que coneix, acaba lluitant perquè es conservi, com ha passat amb Can Raventós i va passar amb Can Batlló.

A vegades els propietaris d'un edifici veuen la catalogació com una maledicció.

— S'ha de començar a treure la connotació negativa que el patrimoni té per a molta gent. Jo faria una reflexió prèvia: el que no pot ser és que l'administració catalogui i prou, perquè aleshores preserves un edifici, però pot estar caient. Hem de catalogar, però hem d'activar, posar-hi recursos, mirar com ho fem. I quan s'hagi d'intervenir s'ha de poder fer de manera àgil. A vegades, l'administració no és prou àgil a l'hora de donar els permisos. El que més li importa a un promotor, un arquitecte i un propietari és el temps, perquè el temps són diners. Si tu tens uns criteris clars del que pots fer o no, i una finestreta única amb un interlocutor ràpid, la catalogació no té per què ser un problema. Però si a l'altre cantó tens uns equips que van saturats, que no poden tirar les coses endavant, i no hi ha els recursos que toquen, llavors la catalogació acaba sent un tallafoc. El que ha d'entendre la gent és que quan té un bé patrimonial, el que té en veritat és un valor afegit. D'altra banda, hem de poder veure què té valor i què no en té, perquè no s'ha de catalogar tot, i a vegades les fitxes patrimonials no són prou concretes.

La directora general de Patrimoni en funcions, Sònia Hernández Almodóvar, planteja que la nova llei de patrimoni ha d'incloure "l'esporga i l'eliminació d'alguns elements protegits".

— Jo crec que no s'ha d'esporgar el patrimoni, crec que es van malinterpretar les seves paraules. No estem en un moment d'esporga del patrimoni. Sí que crec que hi ha un problema de gestió, i hem de tenir els recursos per poder-lo gestionar com toca. Ens hem de creure que el patrimoni és una prioritat nacional. No només és la nostra història, sinó que el patrimoni també ens dona eines per poder saber com hem d'actuar en el futur. Potser no tot és patrimoni, però hauríem de pensar que tot podria ser patrimonialitzable. Això ens passa amb el patrimoni, però també ens passa amb totes les coses de la vida, quan ens plantegem si llencem alguna cosa o la podrem reaprofitar. ¿Aquella samarreta del Barça de quan era petit té algun valor sentimental, encara que estigui descosida? Potser sí que en té, i la guardes. Doncs amb els edificis passa el mateix, i si algun és susceptible de tenir valor, vol dir que és patrimonialitzable, i per mantenir aquests valors potser no cal catalogar-lo.

En tots aquests casos sembla que es mantingui una cadena de valor al llarg dels segles.

— Quan tu mantens aquesta cadena de valor, al final el valor es multiplica. Si aquesta cadena l'estronques, el valor desapareix, o fins i tot resta.

Un altre problema patrimonial és la destrucció d'establiments emblemàtics, com l'antiga galeria Joan Prats.

— Amb les botigues han passat coses que són atemptats físics, mentre que en uns altres casos hem aconseguit mantenir el mobiliari, la façana, l'aparador, però, així i tot, acaben sense ànima perquè han perdut la funció que tenien. Si passeges per Ciutat Vella, veus que moltes botigues i bars que han tancat han acabat sent botigues cannàbiques o de fundes de mòbils. També ens hem de plantejar si val la pena fer l'esforç de mantenir això, que acaba sent com un decorat, i li treus el que té més valor, que és el seu ús. Protegir els usos, que són un patrimoni immaterial, és un repte que també ha d'assumir la nova llei de patrimoni.