Josep Maria Lari: “Trobo a faltar la formació gradual del mag”

BarcelonaHan passat 25 anys des d’aquell 14 de desembre del 1992 en què Josep Maria Lari (Barcelona, 1973) va entrar a l’Asil Hospital de la Garriga disposat a sorprendre un públic sexagenari. Tot i que ja feia temps que corria pels escenaris, aquell era el seu primer espectacle professional. Des d’aleshores el Mag Lari ha trepitjat milers de teatres i s’ha consolidat com un dels mags de referència del país.

Com ha evolucionat en 25 anys?

El personatge del Mag Lari s’ha fet a còpia d’anys. Em vaig passar quinze anys buscant-lo i, funció a funció, el vaig anar trobant. Ara ja el tinc, és aquest personatge que fa riure i alhora és una mica incisiu. M’agrada portar el sentit de l’humor al límit. També ha evolucionat el tipus d’espectacles que faig. Començar a fer televisió em va donar la possibilitat de créixer. Va ser un punt d’inflexió, em va permetre anar a teatres com el Tívoli, on no hi podia portar un espectacle petit.

¿I el tipus de màgia que fa, com ha canviat? Recordo que al principi feia aparèixer animals a l’escenari.

Sí, però un dia vaig decidir deixar de treballar amb animals. No està prohibit fer-ho, la llei permet treballar amb animals de granja, però molta gent es pensa que sí. Com que hi ha aquest corrent d’opinió animalista, amb el qual estic d’acord, vaig pensar que encara que sigui legal no vull contribuir a generar opinions que em siguin desfavorables. M’agraden els animals, en tinc molts i els cuido, però entenc que el seu hàbitat natural no és ni estar tancats ni fer espectacles.

En canvi, des de fa uns anys utilitza moltes caixes. Per què?

Les caixes em donen un respir enmig de l’espectacle. Xerro molt, faig bromes i demano la participació del públic. Les caixes són petits oasis en el discurs. Em permeten parar: faig el truc d’una caixa i em dona molt joc, perquè la vesteixo molt. La meva part artística és tan parlada com visual, m’agrada fer les dues coses.

¿Els números més espectaculars són els més difícils?

Cada joc és una tècnica diferent. N’hi ha de molt complicats tècnicament, amb molts mecanismes i engranatges que, si es trenquen, t’envien el número a fer punyetes. D’altres, en canvi, semblen molt senzills però en realitat són molt difícils. N’hi ha un, per exemple, en què tinc dos bols d’aigua buits, faig aparèixer aigua, me la bec i tornen a estar plens d’aigua. No s’assembla gens a les caixes o a un joc de cartes, però també és molt difícil.

¿Hi ha algun tipus de número que li cridi l’atenció i que no hagi fet?

Crec que no. Les àrees que no he tocat no m’interessen. El mentalisme, la hipnosi i l’ocultisme, per exemple, no quadren amb el meu personatge. Tampoc em veig fent tecnomàgia, que és això de jugar amb iPads. Quan era més jovenet m’hauria agradat volar, com David Copperfield, però ara no ho trobo a faltar.

Què troba a faltar d’anys enrere?

Veig molta gent jove que aprèn màgia gràcies a internet. A la meva època n’aprenies amb llibres i anant a associacions de mags per fer-te amic d’ells i perquè t’ajudessin. Crec que jo vaig pujar les escales graó rere graó. No vaig començar la casa per la teulada. Ara molta gent que n’aprèn vol anar de pressa. Potser saben fer un número d’una caixa però en canvi no saben fer un joc de cartes o no manipulen bé. Això em sap greu, trobo a faltar la formació gradual del mag. Per això ara he obert una escola de màgia.

Ha treballat molt a la televisió. ¿Creu que juga en contra dels mags, perquè el públic pot pensar que s’han manipulat les imatges?

No soc un mag que dona molta importància a l’efecte màgic. M’interessa més la situació que es crea, les bromes, poder fer una mica el pallasso, riure junts. El públic es relaxa veient-me, no crec que sospitin que hem fet trampa. Quan estava a El gran dictat, el més divertit era la broma que feia amb l’Òscar Dalmau més que si quan ell em lligava amb unes manilles i la càmera no m’enfocava jo obria el cadenat. Ara surto al programa del Javier Cárdenas. Ell té clar que hem de fer un pla seqüència amb una sola càmera perquè el públic no em perdi de vista. L’hi agraeixo molt, perquè normalment soc jo qui ha de convèncer el realitzador perquè no talli el número.

¿És un entorn més segur per vostè a l’hora de treballar?

És el mateix. A la tele, si l’espifies, no ho arregla ningú, i al teatre igual, perquè el públic es queda fred, garratibat. La meva sort és que faig màgia còmica. Moltes vegades el públic creu que un error està fet expressament.

25 anys condensats al Teatre Condal

“És l’espectacle més cansat que he fet mai”, afirma el Mag Lari. Lluny de ser una queixa, la frase serveix per entendre la magnitud de 25 il·lusions, que arriba el 30 de novembre al Teatre Condal. A diferència dels anteriors espectacles, en què el mag normalment feia una dotzena de números, ara n’ha escollit 25 i els durà a terme al llarg de 90 minuts.

“No hem ajuntat trossos d’espectacles anteriors, sinó que hem escollit grans èxits i els hem reformulat per encaixar-los en un muntatge nou”, explica el director de 25 il·lusions, David Pintó. El muntatge, que incorpora deu nous números, inclou màgia amb aparells, aparicions i desaparicions, jocs amb la participació del públic i, fins i tot, algun truc romàntic.

“En aquest espectacle no es podrà dir que hi ha més teatre que màgia”, diu Lari. Per al mag, 25 il·lusions és una manera de “tancar una etapa” i “una manera d’entendre la màgia”.