Josep Massot i Muntaner, l’erudit polifacètic

PalmaL’aparença fràgil de Josep Massot i Muntaner contrasta amb la fortalesa física i mental que deu haver necessitat per dur a terme tota la feinada que ha fet com a escriptor, historiador i editor. Tot i que la seva estampa és l’arquetípica del monjo savi -tímid i cordial, un punt malgirbat, el cabell escàs i en desordre, la veu fatigada i suau, la pell d’una pal·lidesa bibliotecària-, el seu dia a dia no encaixa amb l’estàtica introspecció d’un règim monacal.

Quan Massot va visitar per primera vegada el monestir de Montserrat, a principis dels 60, no s’havia plantejat mai abans la possibilitat de consagrar la vida a la fe, tot i que la seva família era profundament catòlica i ell havia estudiat amb els jesuïtes. “Com m’havia de plantejar fer-me capellà, si ni tan sols m’agrada el vi?”, diu amb una rialleta.

A principis dels 60, Montserrat era un símbol de catalanitat i un dels pocs reductes de religiositat no infectada de nacionalcatolicisme que hi havia a l’estat espanyol. Era un lloc, per tant, on un jove mallorquí com Massot, que cursava la carrera universitària a Barcelona, era creient i culte, tenia consciència nacional i una forta antipatia pel règim franquista, podia encaixar. “Quan vàrem venir amb uns amics de Mallorca a passar uns dies aquí de visita, jo no en sabia gaire res, de Montserrat. En aquell grup -recorda-, hi havia en Fèlix Pons, que va pujar amb la idea de quedar-s’hi”. Al cap dels anys, quan Pons i Massot coincidien, solien recordar que qui havia pujat per quedar a Montserrat n’havia baixat i qui hi havia pujat només de visita hi havia fet la vida.

Per què es va fer monjo?

El pare Massot explica d’una manera molt terrenal per què va optar per fer-se monjo. “Com que durant la primera visita m’hi havia sentit còmode, vaig continuar venint i aviat ja vaig pensar que aquí em podria trobar bé”. Preguntat per quines circumstàncies sostenien aquell auguri de benestar, fa més referència a qüestions ideològiques que espirituals: “Montserrat era un lloc especial, s’hi feien les coses en català, hi havia un ambient molt antifranquista...”. Més enllà d’una comunitat de creients amb la mateixa visió oberta i plural del cristianisme, Massot va trobar a Montserrat uns valors i unes inquietuds similars a aquells amb què la seva família l’havia educat.

Una família culta i mallorquinista

Fill d’un metge i d’una al·lota de família benestant, Josep Massot i Muntaner va néixer a Palma l’any 1941. El seu pare exercia de metge de Campanet, però ell va néixer a Palma perquè la seva mare volgué parir agombolada per la família.

Nat en el període negríssim de la primera postguerra, la infantesa de Massot hauria estat ombrívola i estreta, com la de tants dels seus coetanis, si no hagués estat pel bagatge cultural de la família. Era una família per a qui la música i els llibres eren essencials des de feia generacions. El padrí del pare Massot, Guillem Massot i Beltran, era músic, una vocació que va inculcar als seus fills, Josep Massot i Planes i Melcior Massot i Planes. Funcionari de Correus, el padrí va patir la pèrdua de dues filles i va caure en una depressió. Els metges li recomanaren un canvi d’aires per recuperar-se. El destí triat va ser Barcelona, una decisió que no va tenir beneficis per a la seva salut, però sí per a la formació del seu fill i del seu net. Quan el pare de Massot va retornar a Mallorca per exercir de metge, va fer-ho carregat de discos i de llibres. També va dur una altra cosa que seria essencial per al seu fill: el catalanisme. La mare de Massot, en canvi, no havia sortit de Mallorca i era d’una bona família conservadora. “No podia veure els falangistes i pensava que havien passat moltes desgràcies que no haurien d’haver passat -recorda Massot-, però creia que Franco els havia salvat”. Massot defineix la seva mare com una dona emprenedora i intel·ligent, que no va estudiar ni va tenir cap ofici perquè, com a filla de bona família, no li pertocava.

La família Massot va jugar un paper clau en la revitalització de la cultura a la Mallorca de postguerra. A casa dels seus oncles, s’hi celebraven unes concorregudes vetllades literàries, freqüentades per veterans de l’Escola Mallorquina com Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà i Guillem Colom i per promeses incipients com Miquel Gayà, Llorenç Moyà i el díscol Jaume Vidal Alcover.

Quan Massot, després d’haver estudiat amb els jesuïtes al col·legi Monti-sion de Palma, va arribar a Barcelona per estudiar-hi la carrera de Filosofia i Lletres, tenia clar que la seva vida estaria vinculada als llibres. “No sabia si com a bibliotecari o com a professor de castellà o francès”. Si hagués volgut, hauria pogut encarrilar sense problemes una carrera acadèmica. De propostes de professors i mentors, no n’hi faltaren. El professor i crític Joaquim Molas li va oferir d’anar amb ell a la Universitat de Liverpool, on Molas feia de lector. També José Manuel Blecua, quan Massot ja havia ingressat a Montserrat, el va visitar i li va dir: “Salte, que le necesito”.

Monjo i editor

Els monjos que ingressen a l’orde de Sant Benet, a més de pronunciar els vots solemnes habituals de pobresa, obediència i castedat, es comprometen a seguir el precepte de la Regla de Sant Benet, fonament centenari de la vida monàstica a Occident, que consisteix a pregar i treballar, el clàssic ora et labora. Si el pare Massot ha orat molt, és cosa seva i dels superiors de la seva comunitat. Del que no hi ha dubte és que ha laborat fins a l’extenuació, tant en la seva faceta d’historiador com d’editor al capdavant de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat i de les revistes Serra d’Or i Randa.

Durant els anys 60, Massot havia col·laborat amb editors -destaca Josep Maria de Casacuberta, de Barcino- i coneixia l’ofici i la indústria del llibre. Per això l’abat Cassià Maria Just li va proposar el 1971 de revitalitzar l’editorial del monestir. Massot explica que al llarg d’aquests quasi cinquanta anys no ha fet només d’editor: “Jo he estat com el president del consell d’administració d’una empresa i m’hi he acabat sentint còmode perquè, quin remei, hi ha coses que, si te les manen, les has de fer. Ara bé -continua-, inicialment vaig pensar moltes vegades que si m’haguessin dit que em faria empresari, o m’hauria tirat enrere o m’hauria sorprès molt”.

Com a màxim responsable de Publicacions de l’Abadia, ha pogut fer d’activista cultural i ha exercit de mecenes d’erudits, en el sentit que ha acollit editorialment molts treballs que no haurien trobat lloc en segells més convencionals. Tot i que els seus orígens es remunten al 1499, data de la primera impremta del monestir, Publicacions de l’Abadia és una editorial moderna. Cada any publica entre 120 i 130 títols, la majoria dels quals tracten temes de religió, història i llengua, o bé estudis literaris, epistolaris i biografies, o també reedicions de títols introbables, a més de volums d’excursionisme i de literatura infantil. Un exemple del pragmatisme hiperresponsable de Massot és que va acceptar l’encàrrec amb “la condició, pactada amb l’abat, que jo seria el responsable últim de l’economia de la casa, de l’editorial i de la revista [ Serra d’Or ]”.

Sobretot, historiador

Més enllà de tot el que s’ha dit fins ara, Josep Massot i Muntaner sobretot és historiador i escriptor. La seva obra, que ha rebut nombrosos i prestigiosos reconeixements, és tan extensa que ni ell mateix recorda de quants títols consta. Els seus temes més treballats són: la cultura popular; la història de l’Església catalana; la llengua, la literatura i la cultura de Mallorca; i la Guerra Civil a Mallorca. Conscient del risc de caure en la pura fitxa bibliogràfica, citaré només mitja dotzena de títols: L’Església catalana al segle XX (1975), El bisbe Josep Miralles i l’Església de Mallorca (1991), Els mallorquins i la llengua autòctona (1972), Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990), Llengua, literatura i societat a la Mallorca contemporània (1993), Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (1978). Una menció a part mereix la sèrie Escriptors i erudits contemporanis, iniciada el 1996 i de la qual ja duu publicats més d’una dotzena de volums.

Com a historiador, destaca per l’abundància extraordinària d’informació que posa en totes les seves obres -les notes a peu de pàgina, per exemple, són una mina per als investigadors que vulguin aprofundir en assumptes que ell només apunta. Com que la prioritat única de Massot és descobrir el passat i explicar-lo amb el màxim de rigor i de detall, practica un tipus d’historiografia en què l’exposició eixuta i sistemàtica dels fets ofega, deliberadament, qualsevol juguesca narrativa. Això fa que els seus llibres siguin aptes sobretot per a erudits i especialistes. No és casual, en relació a aquest desinterès per la naturalesa més narrativa de la història, que molts dels seus llibres siguin reculls de conferències, articles i ponències.

Qualcú podria pensar que, a causa de la seva condició de monjo i del posicionament a favor de Franco que varen adoptar tant l’Església espanyola com la mallorquina, el tema de la Guerra Civil i del franquisme ha generat alguna incomoditat en el pare Massot. Sentint-lo parlar, diria que no n’hi ha generat cap ni una. I això que ell afirma sense embuts que “la neutralitat, per a un historiador, és impossible. Els historiadors que es presenten -continua- com a neutrals solen adoptar els arguments falsos d’un dels dos bàndols. L’historiador ha de prendre un posicionament perquè, si bé escriu per explicar els fets, els fets també han de ser interpretats, i les interpretacions es fan d’acord amb la concepció del món i de les coses que té cadascú. Això fa que hi hagi gent que no estigui d’acord amb el que dius, però no pots ser historiador sense tenir polèmiques i querelles. Quan n’hi ha -conclou-, es tracta de discutir el que has estudiat i de donar arguments per demostrar que ets tu qui té la raó i no l’altre”. Josep Massot i Muntaner, tot i la seva afabilitat monacal, ha tingut nombroses polèmiques.

A tocar dels vuitanta anys, continua sense pèls a la llengua. Quan li deman, a ell que s’enquadra dins els rengles menys dogmàtics i més catalanistes i progressistes de l’Església, quina opinió li mereixen les declaracions de la jerarquia espanyola sobre el procés sobiranista, qualificant la unitat d’Espanya de bé moral i comparant la ideologia independentista amb el pecat, replica amb un laconisme contundent i furiós: “Aquesta no és la meva Església. Jo no hi tenc res a veure, amb aquests”.

Com que la Guerra Civil continua sent un tema d’interès prou generalitzat i un camp de batalla ideològic en què la lluita encara és cruenta, són els seus llibres sobre el tema els que han fet del pare Massot una figura coneguda pel públic. L’han entrevistat sovint, ha intervingut en documentals, ha donat l’opinió en premsa... Si una de les funcions dels historiadors és posar grisos, i alhora color, a les visions en blanc i negre promogudes per un i altre bàndol, Josep Massot i Muntaner ho ha fet amb escreix.