Josep Piera: “No la toqueu, si no és per estimar-la”

BarcelonaDos versos que ho expliquen tot: “No la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu, si no és per a estimar-la”. És el prec final del poema La Drova que Josep Piera (Beniopa, 1947) ha llegit aquest dilluns al Palau de la Música en l’acte en què ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural, i al qual han assistit el president de la Generalitat, Pere Aragonès; la nova presidenta del Parlament, Anna Erra; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera.

No toqueu la Drova, “molt més que un llogaret entre muntanyes, molt més que la infantesa al finestral, molt més que un paradís ple de pinades” a la comarca de la Safor que Piera ha convertit en el racó que el fa sentir més ell mateix. No la toqueu, si no és per estimar-la, aquesta “Grècia sense temples” al País Valencià. “On l’únic temple que li podia donar eren les paraules”, ha afegit el poeta en un breu parlament d’agraïment tocat per l’amor familiar i literari i pel bon humor, com quan ha fet broma sobre l’etimologia de la Drova, suggerint connexions iberes i narcòtiques.

“Gràcies majúscules!”, ha exclamat sense alçar la veu i mirant d’assimilar un esdeveniment emocionant i eminentment poètic que ell mateix ha tancat amb un petit recital acompanyat de Jordi Savall a la viola i Xavier Díaz-Latorre a la tiorba. Generós de mena, Piera ha recitat poemes d’altres: Presoner de Jordi de Sant Jordi, La gran dolor d'Ausiàs March i La balada de la garsa i l’esmerla de Joan Roís de Corella. Ha sigut la seva manera d’explicar-se dins d’una tradició que una estona abans havia eixamplat Manuel Forcano en una magnífica glosa, erudita i precisa.

No la toqueu, la llengua, si no és per estimar-la. No la toqueu, si no és per estimar-la, la poesia del sud, de “trobadors amb turbant” com Ibn al-Labanna de Dénia i Ibn Khafaja d’Alzira, com ha recordat Forcano, i de poetes dels segles XV i XVI amb els quals, llegint-los, Piera va experimentar la recuperació culta de la llengua parlada. La poesia també de l’italià Sandro Penna i de l’israelià Yehuda Amichai, perquè Piera és la Mediterrània tota, és València, Grècia, Sicília, Nàpols i Marràqueix. “Piera ens dona una lliçó importantíssima que cal tenir sempre present: no som nosaltres, sinó gràcies als altres”, ha dit Forcano. Són paraules que han dialogat després amb el discurs del president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich: “La reivindicació de la diversitat i la diferència que fa Piera és especialment vigent quan l’extrema dreta ha deixat de ser una amenaça per formar part, novament, de la normalitat. El seu activisme entusiasta –ha continuat Antich citant l’escriptora Núria Cadenes–, amb el cos menut, les vocals obertes i l’esperança alta, esdevé avui la millor brúixola per defensar els drets lingüístics, socials i nacionals des de primera línia”. 

La paella, un art efímer

No la toqueu, la paella, si no és per estimar-la. Prou que l’estimen els actors i els músics que han obert l’acte amb l’espectacle Baraca. Un viatge a Piera, que ha culminat amb Ana Brenes cantant Treballaré el teu cos, de Raimon, perquè les glòries valencianes xerren tothora entre elles. Baraca ha sigut un magnífic recorregut poètic i biogràfic, esquitxat de frases memorables com “la memòria el pou que refresca la memòria”, i amb interludis visuals sobre la preparació d’una paella, l’art d’un artista de l’efímer que ofrena “una bacanal democràtica”. “Massa paella. Ja no sé si hi tinc traça, però n’he fet moltes i bones, i el mestre Savall ho sap”, ha dit després Piera amb un somriure prim i fresc, sense rastre de socarrim.