Josep Piera i Rubió, 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

Barcelona"Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no als altres què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", ha reflexionat Josep Piera i Rubió just després de ser guardonat aquest dimecres amb el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural i que està dotat amb 20.000 euros. Poeta, narrador, assagista, articulista i traductor, Piera ha rebut el reconeixement "amb trasbals i una enorme sorpresa, encara que sigui un tòpic".

Piera va néixer a Beniopa (la Safor) el 1947, un poble que va desaparèixer quan el va engolir Gandia i el va convertir en un barri de la ciutat. L'escriptor explica que anava sol a col·legi i, per distreure's, s'explicava històries inventades. "Podia estar cantant, rient, plorant o ballant. La gent em deia: «Xiquet, què et passa?» Fins que un dia vaig escriure una d'aquelles històries i un company de classe la va voler llegir. Es pensava que l'havia copiat d'algun lloc", recorda Piera. Els seus primers versos van ser en castellà i en francès. "No em podia ni imaginar que la llengua que parlava a casa, aquella que segons la gent no tenia gramàtica, es podia escriure i es podia cantar", assenyala l'escriptor.

El camí literari de Piera va començar el 1973 amb el llibre de poemes Natanael (1973), però ben aviat va deixar el castellà i va posar-se a escriure en català. El 1976 va publicar Renou: la pluja ascla els estels (3i4), dos anys més Presoners d’un parèntesi (Llibres del Mall, 1978), i el 1979 va guanyar el premi Carles Riba amb El somriure de l’herba Proa, 1980). Un dels màxims representants de la Generació dels 70, també i va col·laborar activament en la creació de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i en la represa del PEN Club Català. El 1977 va endinsar-se en la narrativa amb Rondalla del retorn (3i4), que va ser guardonada amb el premi Andròmina i és la seva única novel·la.

A partir d'aquell títol, Piera va cultivar la literatura del jo en textos memorialístics, cròniques de viatges i autobiografies. "La seva no és una literatura entotsolada, sinó que neix de l'experiència personal, però quan passa a la pàgina es converteix en una segona realitat i es projecta més enllà de les vivències que l’havien originat. És una literatura col·lectiva i creadora de comunitat", destaca el president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich. L'obra literària de Piera "enllaça les lletres catalanes d’una manera intergeneracional durant cinc dècades, des de Joan Fuster fins al grup Zoo, que ha inclòs versos de l'escriptor a la cançó Diània", assenyala Antich. Els Zoo també tenen una cançó, La mestra, dedicada a Marifé Arroyo, la docent que l'any 1982 va ser expulsada del centre on treballava per introduir l'ensenyament en valencià. Arroyo és la companya de Josep Piera.

Un narrador de la Mediterrània

Un dels llibres més celebrats de Piera és Un bellíssim cadàver barroc (Edicions 62, 1987), que la crítica va considerar una aportació insòlita dins la narrativa de viatges dedicada a la ciutat de Nàpols, on va exercir com a lector de català entre el 1985 i el 1986. Amb el seu retorn al País Valencià li van diagnosticar una malaltia crònica que el va obligar a estar ingressat a l'hospital. Arran d'aquesta experiència va escriure Ací s'acaba tot (1993), un viatge que entronca la malaltia i la vella Europa, representada per l'illa de Sicília. Als seus llibres ha explorat els paisatges de Grècia, el Marroc i Itàlia, com també els de la seva infantesa a la Safor. "Ha creat un escenari mític a les muntanyes de la Safor, amb el Cingle Verd i la vall de la Drova com a grans escenaris lírics", subratlla el jurat.

Als anys 90 Piera va centrar la seva creació literària en la poesia àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (Edicions 62, 1995) i El jardí llunyà (Edicions 62, 2000). En aquella època va treballar en les traduccions de poetes araboandalusos de la València islàmica i també d'autors italians com Erri de Luca, de qui va publicar el primer llibre traduït al català, Pedres al volcà, quan dirigia la col·lecció Narratives de l'editorial 3i4. "M’ha interessat el passat, la Mediterrània i el món àrab per respondre la pregunta: per què parlem com parlem? I per què ningú m’ho ha explicat mai?", diu l'escriptor.

Precisament la llengua ha estat sempre un dels seus grans camps de batalla, i el jurat del premi n'ha valorat "la constant i persistent defensa de la llengua catalana al País Valencià". Desencisat amb la situació actual, Piera s'aferra als mil·lennis d'història de la cultura i la llengua catalanes per confiar en la seva supervivència. "Fa segles que la nostra llengua i la nostra literatura estan perseguides. Altres forces superiors a la nostra ens han derrotat, però no ens han vençut. Estem vius i per tant continuarem", subratlla l'escriptor. 

Piera té una trajectòria literària prolífica i diversa que culmina, de moment, amb El llibre daurat. La història de la paella com no s'ha contat mai (Pòrtic, 2018), un relat històric d'aquest plat típic valencià, i Els fantàstics setanta. 1969-1974 (Institució Alfons el Magnànim - Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació, 2020), unes memòries sobre aquells anys de formació. "Soc un vell de 75 anys, no gastem eufemismes –diu Piera–.  Sé que em queda poc temps, però el que em queda el vull gaudir a poc a poc, encara que el món actual va molt de pressa. Per això visc el present en present, el que jo en dic l’efímer sistemàtic. No vull pensar en el futur, perquè és una ficció del present".