L'incendi de Tòquio en plena Segona Guerra Mundial amb què arrenca El chico y la garza, la pel·lícula inaugural del festival, apunta cap a un territori similar al de l'anterior film de Hayao Miyazaki, El vent s'enlaira (2013), o fins i tot al colpidor drama d'Isao Takahata La tomba de les lluernes. Però el nou treball de mestre de l'animació (82 anys) hibrida el realisme poètic amb la fantasia desbordant d'El viatge de Chihiro per situar-se al costat de les obres mestres de Ghibli. Miyazaki, que aquest divendres rep telemàticament un Premi Donostia durant la gala inaugural–, entona un cant del cigne bell i dolorós sobre l'acceptació de la mort, el paper de la fantasia i sobre un creador agonitzant que cedeix al seu univers a una nova generació. Obra testamentària i plena de ressonàncies per als que coneguin la torturada relació de Miyazaki amb el seu llegat, només hi grinyola l'ús d'efectes digitals en algunes seqüències, que pertorben l'harmonia de l'animació tradicional.
Josu Ternera, un assassí sense arguments al documental de Jordi Évole
El film sobre l'exdirigent d'ETA es presenta sense incidents al Festival de Sant Sebastià
Sant Sebastià“Seria molt dur haver dedicat quasi 50 anys al moviment d'esquerra independentista d'Euskal Herria i que la meva vida no hagués tingut sentit”, diu l'exdirigent d'ETA Josu Urrutikoetxea, més conegut com a Josu Ternera, cap al final de No me llame Ternera. Però durant els 101 minuts del documental firmat per Jordi Évole i Màrius Sánchez, que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Sant Sebastià, l'exterrorista no té gaire èxit a l'hora d'articular un discurs que justifiqui d'alguna manera la història de sang i dolor provocada per ETA. Durant l'entrevista, Évole exposa amb facilitat algunes de les contradiccions de Ternera i la fragilitat dels seus arguments. Quan el periodista li pregunta per què ha concedit l'entrevista, Ternera reivindica el seu dret a parlar per ell mateix i defensar-se. “M'han convertit en un trofeu, en un dimoni amb banyes i cua, m'han deshumanitzat”, diu. Els 90 minuts de conversa, tanmateix, no el fan més humà ni proper. Més banal, potser.
Tot i la polèmica que ha envoltat des de fa setmanes la projecció del documental, que van intentar aturar requerint a la Fiscalia que l'examinés a la recerca de delictes d'odi, l'estrena al festival ha sigut força plàcida, i només una concentració de cinc persones amb una bandera espanyola i cartells de Vox han trencat la normalitat d'una sessió més del festival. La projecció de premsa –dissabte serà la de públic– ha estat rebuda sense ovacions ni xiulets, i l'única reacció audible han sigut les rialles nervioses provocades per comentaris de Ternera, que, després d'insistir que fa 15 anys que no és membre d'ETA, admet que llegir en nom de la banda el seu últim comunicat era “una mica estrany”.
L'entrevistat confessa un crim
El gran encert d'Évole i Sánchez és aprofitar una de les poques novetats informatives que aporta l'entrevista: la participació de Ternera (“però no vaig ser l'encarregat de disparar”) en l'atemptat en què ETA va matar l'alcalde de Galdakao el 9 de febrer de 1976 i en què el seu escorta, el policia municipal Francisco Ruiz, va resultar greument ferit. No me llame Ternera arrenca amb Évole parlant amb Ruiz, que va sobreviure a dotze trets al cos i que, després de l'atemptat, va haver de marxar del País Basc, on vivia des de petit i on havia tingut quatre filles, perquè els seus veïns el van repudiar socialment. “Allò em va doldre més que l'atemptat”, diu. Quan Évole li ofereix veure unes imatges que aporten nova informació sobre aquell dia i, a continuació, mostra l'entrevista amb Ternera tant a Ruiz com a nosaltres, els espectadors, ens situem en el punt de vista de la víctima, no de l'assassí. I quan arriba la disculpa de Ternera (“Em sap molt greu per ell”), les paraules sonen buides i forçades perquè, com diu Ruiz amb gran dignitat: “No em serveix de res perquè no està penedit del que va fer”.
L'estratègia d'Évole com a entrevistador és clara: repassar la trajectòria de l'entrevistat a través dels atemptats que ETA va cometre durant els anys de militància de Ternera a la banda, que no són pocs. Alguns el criticaran per no parlar més de política, però és una decisió coherent: tot i el seu pas fugaç pel Parlament basc, Ternera no és un polític, sinó un terrorista. I així, la seva pobresa retòrica queda en evidència quan critica l'Estat per “distingir entre unes víctimes i unes altres” i després lamenta les morts dels nens en els atemptats a les casernes de la Guàrdia Civil però no les dels policies, “que ja sabien el pa que s'hi dona”, o quan diu que l'atemptat de l'Hipercor “va ser un error”, però només “perquè l'estat espanyol no va saber protegir els ciutadans” al no evacuar a temps el pàrquing on va esclatar el cotxe bomba. Això sí: Évole peca d'ingenu preguntant-li directament si no és “una mica cínic” plantejar aquests arguments.
No es pot gratar gaire més en el documental: l'estratègia de Ternera passa per negar qualsevol fet que el pugui incriminar legalment (només s'atribueix atemptats anteriors a l'amnistia del 1977) i justificar les accions d'ETA (el segrest d'Ortega Lara, l'assassinat de Miguel Ángel Blanco) emparant-se sempre en el conflicte amb Espanya i “l'anàlisi de la situació” que fes en aquell moment la direcció de la banda, com si ell no en formés part. José Luis Rebordinos, el director del festival, tenia raó: No me llame Ternera no blanqueja la figura del terrorista –com sí que feia, per cert, Lasa i Zabala, la pel·lícula sobre els primers assassinats del GAL projectada el 2014 a la secció oficial de Sant Sebastià–. I conscient que el festival surt reforçat de la polèmica, Rebordinos ha dit, amb tota la intenció, que també "seria interessant escoltar una entrevista a l'X del GAL defensant per què va crear els GAL; perquè, igual que ETA no té cap justificació, el GAL tampoc: era terrorisme d'estat”.
