Joan J. Jaume Simón, ‘Jota’: “De jove em pegaren per dur els cabells llargs”

PalmaQuan Joan J. Jaume Simón, Jota (Algaida, 1970), el seu primer programa a Titoieta, la ràdio local d’Algaida acabava de mudar-se de la casa particular on havia començat sis mesos abans, a una sala de la rectoria. Hi estarien, la ràdio i ell, fins al 1995, quan varen passar als estudis actuals, al Casal Pere Capellà. Hi ha fet de tot, però sobretot programes musicals: L’Enemic Interior, per exemple; i darrerament, amb Fede Quetglas, 1984, punt de referència de l’escena punk local. Fill de pares humils (pagès/picapedrer, ell; cosa de sabates, ella), va conèixer el heavy de jove i ja res va ser igual. Des de fa 29 anys fa feina de ferrer a la mateixa empresa. “Faig baranes, arrambadors, barreres. Tallar i soldar. No faig forja”. Una feina molt de heavy, dic. “Ara m’agrada més el punk. El heavy és més cosa del passat”.

Ens trobam als estudis de Titoieta Ràdio amb Joan Jota Jaume. Diu que no està gaire acostumat a ser ell l’entrevistat, però, per no venir entrenat, rendeix a un nivell bastant alt.

Quan éreu jove, no devia haver-hi molts de heavies a Algaida.

— Qualcú a qui li agradàs el heavy, quasi que només era jo. T’estic parlant de l’any 84 o 85, que és quan vaig començar a l’institut. Anava a Llucmajor. Allà hi vaig conèixer Sebastià Manresa (Dr. Magneto) i vàrem començar a pardalejar amb el heavy metal. Devíem tenir 14 o 15 anys. En aquell moment, La Polla Records i Kortatu sonaven a tots els pubs i jo tenia un cosí major que escoltava punk. Anaves alternant. Després començaves a conèixer grups estrangers: GBH, The Exploited... Però el primer programa de ràdio que vàrem fer va ser més metaler.

Com vàreu començar a la ràdio?

— Vàrem saber de l’existència de Titoieta i amb Tià Manresa i Llorenç Oliver, que també és del poble, vàrem dir de proposar-los un programa. Només feia sis mesos que funcionava la ràdio. El gener de 1988 vàrem emetre el primer programa de Devilish Metal [riu], sí, sí, coses de heavies. Amb els anys ens en vàrem cansar i vàrem canviar-ne el nom, perquè ja posàvem molt de punk, i es va dir Pandemònium. Una temporada vàrem canviar molt de nom, d’alguns ni me’n record. Després Tià va anar a estudiar a Barcelona i vàrem quedar Llorenç i jo, però Llorenç tira a tira també ho va deixar.

Com us informàveu? On aconseguíeu els discos?

— Els de Kortatu o La Polla era fàcil, però aconseguir els de Metallica, el 1986, no era assequible. Hi arribaves pels anuncis de la revista Heavy Rock de persones que els havien comprat a Londres o no sé com i et feien còpies en cintes de casset. També a través de fanzins, anaves coneixent grups. I al tenderol que muntaven la gent de l’Ateneu Llibertari, al carrer de Sant Miquel de Palma, on podies comprar maquetes.

Des d’aquell primer programa heu continuat sempre vinculat a Titoieta.

— Del principi només hi ha Biel Sastre, després ja vendria jo. Vaig quedar fent el control d’altres programes més normals, de cinema, magazins… A finals dels 90, Llorenç, que també cantava amb Síndrome de Estokolmo, em va proposar de tornar a fer un programa nou, de punk compromès, un poc anarko, i ho vàrem fer amb Sergio Prior, bateria d’Usura, i es va dir L’Enemic Interior. També va durar bastants d’anys. Va ser per aquesta temporada que Fede Quetglas va venir a fer el programa 1984, que va començar a Radioactivitat el 1998. Va venir una temporada i després ho va deixar anar. Però el 2010 o 2011 va tornar i m’hi vaig ficar amb Bernat Burgaya, Carlos Daniel Aquino Larry i Raúl Nielfa. Amb Fede també hem organitzat molts de concerts i, com a segell, aquest mes arribarem a les 32 referències.

Què vos ha atret del punk i del metal?

— No ho sé… Del punk, que era rebel i reivindicatiu. I del metal, crec que, per ventura, no ser com els altres. No crec que m’hi ficàs per res en especial. Coneixes qualcú que hi està ficat un poc i a través seu t’hi fiques. Home, les calaveres sempre molen i més per a un al·lot de 15 anys, però a mi a Algaida em pegaren per dur els cabells llargs. Els típics beneits que hi ha als pobles…

És que el heavy implica un compromís, un estil de vida.

— Això també crec que és una cosa molt adolescent, potser per aquesta raó el punk em sembla un poc més seriós. Tots els grups que hem pogut dur als nostres concerts, amb grups de metal no ho podries fer, perquè van d’una altra manera; en canvi, amb els grups de punk la història és diferent.

N’heu organitzat uns quants…

— Sobretot concerts alternatius. S’han fet festes molt divertides. El primer que vàrem organitzar va ser amb Biel Salas. Ell estava a l’Ajuntament fent l’objecció de consciència i jo a l’atur i vàrem organitzar la festa-concert ‘Fets Inusuals: Titoieta aixeca els Morts’. Vàrem demanar per fer-la a un celler de can Majoral. Record que hi havia Nuredduna, que hi tocava Jaume Manresa d’Antònia Font, Túrmix Asesino, Síndrome de Estokolmo... Grups de diferents estils. Va venir la Guàrdia Civil i tot. No a aturar el concert, sinó a beure [riu]. Després, ja en els 90, vàrem organitzar concerts a l’antic escorxador, que estava en desús, amb l’Enemic Interior. I finalment, el 2001, amb Cry Out Records, que era el segell que teníem amb Tià Manresa, i L’Enemic Interior vàrem dur Oi Polloi, que va ser el més gros.

Què creis que ha aportat Titoieta Ràdio al poble i a l’escena?

— Jo pens que si és una ràdio un poc diferent és gràcies a la gent que la feim. Titoieta ha estat molt vinculada a l’underground, en part perquè hi he estat jo. Una persona a qui no li hagués agradat potser no s’hauria ficat mai en segons quines mogudes. Què aporta? No ho sé. Són 37 temporades… A mi m’aporta molt perquè ha estat part de la meva vida. Són molts d’anys, des dels 18 fins als 54 que en tenc ara. Dins Algaida és una finestra per a les coses que passen al poble i per al món underground pens que també hem aportat. Hem duit grups aquí que han pogut dir la seva, i nosaltres hem tingut l’oportunitat de fer ràdio a la nostra manera: mai ens han dit què hem de dir i què no. Amb l’Ajuntament d’Algaida mai hem tingut problemes. Sempre ens han ajudat.

Hi ha relleu?

— Per ventura hi ha qui em renyarà, però jo no el veig. No hi ha cap jove d’Algaida que hagi vingut a dir “podem fer ràdio?”. Però és que ni als bars. A S’Acadèmia, tots els que hi anàvem érem d’entre 40 i 50 anys. Abans feies voltes pels bars i estaven petats. Ara les coses són molt diferents.