L’arquitecte que va evitar que la Catedral de Mallorca acabàs com la torre de Pisa
Aquest dimarts, 8 d’octubre, s’inaugura una exposició a la Seu que permet veure tots els plànols de Peyronnet per primera vegada des de 1855
PalmaTradicionalment, el llinatge Peyronnet ha anat lligat a les crítiques que va rebre aquest arquitecte madrileny nascut el 1812 pel disseny de la nova façana de la Catedral de Mallorca, que avui dia és encara objecte de debat i discussió per la seva estètica. Tanmateix, però, sense ell i sense la seva qüestionada façana potser no s’haurien resolt els problemes que l’edifici arrossegava des del segle XV i que podrien haver derivat o bé en l'esfondrament, o bé en la reconversió en “la torre de Pisa de Mallorca”, en paraules del doctor Andreu J. Villalonga, director de la Càtedra Seu de Mallorca de la Universitat de les Illes Balears. Villalonga ha exercit de comissari de l’exposició 'Els inicis de la restauració monumental a Espanya: els plànols de J. B. Peyronnet per a la Catedral de Mallorca (1854)', que s’inaugura aquest dimarts, 8 d’octubre, a les 19 h al Claustre de la Seu i que té per objectiu reivindicar la figura de l’arquitecte Peyronnet.
“En el moment de la intervenció de Peyronnet a la façana, aquesta ja s’havia desplomat un metre i trenta centímetres cap endavant, i tot l’edifici continuava empenyent cap allà”, ha argumentat l’expert, “així que es fa difícil saber què hauria passat sense la seva intervenció. Va ser molt problemàtica i no només per la qüestió estilística, també a efectes administratius, però és que s’ha de tenir en compte que es va fer en un moment molt inicial de la restauració monumental. De fet, aquestes propostes de Peyronnet suposen l’inici de les intervencions restauradores a les catedrals d’Espanya: feia només uns anys que havien aparegut els primers decrets llei que en marcaven els criteris d’intervenció, i llavors ningú sabia molt bé com adaptar els diferents llenguatges i s’havien de cercar models fora d’aquí. Per això, el que sobretot s'ha de valorar és que va aconseguir resoldre uns problemes estructurals que ningú havia sabut solucionar abans”, ha defensat.
Era l’any 1854, tres anys després del terratrèmol que va agreujar els problemes estructurals que patia l’edifici –“sovint es diu que les va provocar, però en realitat venien de molt enrere", ha assegurat Villalonga–, quan Peyronnet presentà al ministre de Gràcia i Justícia els deu plànols de la futura reforma, acompanyats d’un informe explicatiu. Amb ells, l’arquitecte desplegava un ambiciós procés de restauració de la Catedral de Mallorca que incloïa intervencions exteriors i interiors, si bé només se’n va poder dur a terme la part de la façana, la més urgent de la reforma, que es va allargar fins al 1888 i que Peyronnet no va veure acabada, ja que va morir el 1875. Vint anys abans, el 1855, l'arquitecte havia presentat el seu projecte complet a l’Exposició Universal de París i des de llavors i fins ara no s’havia pogut tornar a veure en conjunt: dos dels plànols s’havien extraviat.
El full de ruta d'Antoni Gaudí
“No havien sortit mai de l’edifici, però s’ha de tenir en compte que en el moment en què van ser creats ni hi havia cap normativa estatal de catalogació ni s’empraven mètodes científics per fer l’inventariat, i tot això afegit a la quantitat ingent de material que hi ha a la Catedral… va fer que aquests dos plànols es traspaperassin i no s’haguessin pogut localitzar fins ara”, ha explicat el director de la Càtedra Seu de Mallorca de la UIB. A l’exposició, que estarà oberta els pròxims mesos, se’n poden veure versions en fotografia que han estat restaurades digitalment, ja que la restauració física dels originals encara està en procés, i que permeten veure per primera vegada des de fa 170 anys el plantejament global que Peyronnet tenia per a la reforma del temple. “És un instrumental de primera categoria per entendre tant la història de la Seu, no només en l'àmbit constructiu sinó també litúrgic i paralitúrgic, com la idea de catedral contemporània que plantejava l’arquitecte en aquell moment”. En aquest sentit, Peyronnet ja proposava la retirada del cor, que es trobava enmig de la nau central, l’obertura de finestrals i la retirada del retaule barroc de l’altar major, accions que va dur a terme més d’un segle després l’arquitecte Antoni Gaudí. “És cert que quan arriba el bisbe Pere Joan Campins amb la seva visió renovada de l’església troba un interlocutor perfecte en Gaudí, si bé aquest el que va fer va ser, d’alguna manera, reinterpretar el plantejament de Peyronnet, que li havia deixat un full de ruta, i adaptar-lo al seu llenguatge i estil arquitectònic, amb tota una sèrie de contribucions pròpies”, ha afegit Villalonga, qui ha presentat l’exposició acompanyat de l’actual degà de la Seu, mossèn Antoni Vera, si bé ha volgut agrair també la tasca del seu predecessor, mossèn Teodor Suau.