Juana Dolores proclama amb una fel·lació l’estat femení al Temporada Alta

Salt (Gironès)El Festival Temporada Alta va acollir aquest divendres l’estrena absoluta de Hit me if I'm pretty, el nou projecte de l’actriu, directora i dramaturga Juana Dolores. L’obra és una espècie de decàleg d’assajos performatius, crítics i provocadors, sobre el poder de la dona que s’assumeix a si mateixa com a objecte del desig violent masculí. Fins pocs dies abans de la representació, però, el festival gironí, coproductor de l'espectacle, desconeixia els detalls de la proposta, ja que, fins a últim moment, ha estat subjecta a processos de transformació i provatures. I potser, després de la primera representació, seguirà evolucionant, perquè, tot i que no es va presentar un work in progress inacabat, l’acció assagística que planteja és naturalment oberta i alterable.

A l’entrada del teatre, un cartell advertia que la peça contenia imatges de sexe explícit. I, evidentment, l’avís no enganya. Perquè, a la meitat de l’obra, després de preguntar al mirall màgic de la Bella Dorment qui és la dona més bonica, Dolores es projecta a si mateixa, a les tres pantalles que envolten l’escena, fent una fel·lació. La gravació, en primeríssim pla, es repeteix cíclicament durant més de 10 minuts, mentre, a ritme de música techno, la poeta anuncia un manifest reivindicatiu sobre “la sobirania del nou estat femení”, del qual s'autoproclama “reina, presidenta i emperadriu”. I, de fons, les imatges de la fel·lació, que, realment, poden arribar a incomodar; però no perquè els espectadors no hagin vist mai el que s’hi representa, sinó perquè ho miren en un espai compartit com és el teatre. La Irene, que seia al costat del seu pare, així ho expressa: “Veure com algú practica sexe explícit és violent, tot i que, com que el vídeo dura tant, al final t’hi acostumes”.  

En la resta d’escenes de la peça, Dolores segueix amb el mateix discurs: agafa el micròfon i pregona monòlegs, que, a cavall de la duresa del míting polític i l’ambigüitat de la paraula poètica, aprofundeixen en la contradicció que implica ser objecte de desig i, a la vegada, subjecte de transformació política. “Si soc bonica, atreveix-te a pegar-me!”, exhorta l’actriu. En els seus al·legats, doncs, Dolores no nega els estereotips imposats a la dona, sinó que els accepta per expropiar-los dels abusadors. Així, des de la innocència de qui juga amb un osset de peluix, canta cançons infantils o es disfressa de princesa Disney, l’actriu s’erigeix, amb força i en primeríssima persona, com a revolucionària i bonica. I també és capaç de fer riure, com quan es menja el retrat de la princesa Elionor: “Jo volia cremar-la, però el Salvador Sunyer, director artístic del festival, em va dir que me la mengés”, deia rient. 

“Comparteixo completament el missatge, però em costa entrar en la dinàmica de la performance contemporània”, reconeix la Gemma, que venia, encuriosida, a veure la dramaturga catalana per primera vegada. I no és l'única espectadora debutant que li va costar entrar en la proposta: “Realment no m’ha deixat gens indiferent, però encara no sé si m’ha agradat o no, estic en xoc”, explica el Jordi a la sortida. La majoria del públic, però, coneixia l’obra anterior de Dolores i justament per això venia a veure-la. Per exemple, la Roser, que valora com l’artista “s’atreveix a parlar de feminisme sense encasellar-se en els tòpics de sempre, tot i que encara li falta una mica de treball escènic i teatral per acabar d’explotar”. Durant la representació, cap desertor, i, al final, després de les explosions, les ejaculacions, el twerk i l’entrevista de la Rihanna, aplaudiments tímids però sincers.