Juanes, ràfegues d'èxits a Pedralbes

BarcelonaDe tots els cantants llatins que van fer fortuna a principis de segle amb cançons de l'estiu i molta ballaruga, Juanes en va quedar fora. No era un músic que depengués ni d'un físic espatarrant ni es mogués en aquella lliga de cançons. Tot i que el colombià ha festejat amb tota mena d'estils, el seu és un pop que conviu amb l'arrel i va de bracet de la comercialitat descarada, sempre buscant la tornada infecciosa i la complicitat de l'audiència. En aquesta lliga juga 'A Dios le pido', la cançó que va obrir el seu concert d'aquest dimecres al Festival Jardins de Pedralbes i l'èxit que va fer-lo famós a Espanya (a Llatinoamèrica ja era una celebritat amb el seu grup d'adolescent, Ekhymosis). Els millors temps de Juanes semblen haver passat, però té un repertori prou llarg per fer un concert ple de cançons reconeixibles. Quasi sense parar per respirar, Juanes va anar fent ràfegues de cançons conegudes, com 'Mala gente' o 'Fotografía', que en la seva versió original cantava amb l'ara desapareguda del mapa Nelly Furtado.

Vestit amb un xandall verd i negre, Juanes va alternar balades inacabables –'Es por ti'– amb mig temps d'aires 'reggae' ('Volverte a ver') i artefactes 100% ballables, com 'Pa dentro', un tema de tocs 'reggaeton'. Aquest acostament a l''urban' no seria l'únic oasi de novetat entre tanta cançó antiga, perquè la d'aquest any, 'La plata', és un vallenato ben divertit. D'aquí a la cúmbia d''Oye mujer' per encarar el final d'un concert sense sorpreses i amb molts èxits per als 3.250 espectadors que van omplir el recinte.

Un dels fets que han fet diferent (i respectat) Juanes és el seu discurs compromès –"Som tots iguals, vosaltres i jo", va dir ahir– que tampoc desentona a la zona alta. Inofensiu, en qualsevol cas, Juanes va fer un concert ràpid i efectiu, sense fissures però mancat de tota emotivitat. Així i tot, el públic el tenia guanyat abans d'entonar cap nota. És un artista prou gran per tenir una militància fidel que el vindrà a veure tot i no estar en un moment gaire inspirat de la seva carrera. El clímax final va arribar, per descomptat, amb 'La camisa negra', a punt d'acabar el concert, amb una de les seqüències de versos fonèticament més ridícules de la història del pop: "Y casi pierdo hasta mi cama. Come on come on come on baby". Amb aquesta cançó, i 'Me enamora', la gent va ballar, va cantar i va cridar. Res més, i alhora més que suficient. Juanes tancaria la seva visita a Barcelona amb la col·laboració que ha fet amb els germans colombians de Taburete, Morat, amb 'Besos en guerra', 'Para tu amor' –dedicada als que venen a veure'l des del seu primer concert a Barcelona– i 'La luz'.