Juanjo Giménez: "No volíem que 'Tres' fos una pel·lícula de tema mèdic"

BarcelonaDesprés de fer història amb el curt Timecode, Palma d’Or al Festival de Canes al millor curtmetratge i nominat a l'Oscar, el director barceloní Juanjo Giménez (Barcelona, 1963) s’ha tornat a atrevir –després de vint anys– amb el llargmetratge de ficció. Aquest diumenge estrena Tres a la Mostra de Venècia, en la secció Giornate degli Autori, i tot seguit el thriller viatjarà al Festival de Toronto, i a l’octubre passarà pel Festival de Sitges. A Tres, Marta Nieto interpreta una editora de so que veu com el seu cervell comença a processar el so més tard que les imatges, la qual cosa fa que es dessincronitzi de la realitat. 

Se’t coneix sobretot pels curts, i ets un fervent defensor d’aquest format. Com ha sigut l’experiència d’endinsar-te de nou en el llargmetratge?  

— He fet molts curts, però no és el primer llarg, ja n’havia fet un fa uns quants anys (Nos hacemos falta, 2001). Crec que cada cosa té el seu moment. Teníem aquest guió que volíem rodar des de fa un temps, i amb l’ajuda de la gent que ha coproduït la pel·lícula amb mi, el projecte ha crescut i s’ha pogut dur a terme. No faig la carrera pensant a llarg termini, sinó que cada pas ve com ve. Ara ha tocat fer un llarg. 

¿Has gaudit igual dirigint-lo que un curtmetratge? 

— Sí, no hi ha diferència. Tot són pel·lícules: aquí gaudim i patim. Fer cinema és una aventura, una muntanya russa. El llarg, per definició, requereix més esforç, tant financer com la feina que li has de dedicar. La diferència és aquesta, però el que hi ha al darrere són pel·lícules. 

Des dels primers segons de Tres es pot intuir la importància del so, o del silenci. ¿És un personatge més? 

— Absolutament. És una cosa conscient, no l’amago. Recordo que quan estàvem finançant el projecte, ens van demanar fitxes dels personatges. I jo vaig fer una fitxa de personatge del retard de so, del delay. 

Per què, l’oïda? D’on sorgeix la idea? 

— Ve d’una experiència personal. A mi m’agrada molt el món del so. El repte era incorporar l’experiència sensorial d’una manera dramàtica, és a dir, en una vivència o en una narració. La intenció no era fer una pel·lícula experimental, sinó posar en qüestió l’asincronia incorporant-la en una història i en un personatge, que es visqués internament. 

Perquè donem per suposat els nostres sentits. 

— Absolutament. Com qualsevol experiència que tenim, quan alguna cosa no funciona o trobem a faltar algú és quan comencem a valorar el món tal com és. Aquest punt de partida és molt clar, perquè és universal. Però de convertir això en una història interessant, amb el seu ganxo, hi ha tot un món. 

¿El disseny de so és arriscat? 

— Teníem un punt de partida potent, que impacta moltíssim en el desenvolupament de la pel·lícula. El repte era estar a l’altura d’aquesta premissa inicial. Planteges una idea que posa el món cap per avall, i després tens només dues hores per demostrar a qui està davant de la pantalla que les expectatives de la història es compleixen. Això és el que podríem dir que és arriscat. 

La protagonista confessa que està dessincronitzada, que rep el so amb retard. De sobte, es cura, però guanya una habilitat auditiva fora del comú. ¿És una pel·lícula sobrenatural? 

— Els girs que té la pel·lícula no busquen la sorpresa per la sorpresa, però sí que intenten allunyar-se dels clixés o del que la gent pot esperar; no volíem que fos una pel·lícula de tema mèdic. Volia explicar una història original, amb un punt de partida que tingués tantes possibilitats per poder triar el nostre camí, i un dels camins era el món sobrenatural. La pel·lícula sí que té un punt de fantàstic. 

A la pel·lícula no s’esmenta el nom de la protagonista. Per què? 

— Quan fa molts anys vaig fer classes de cinema, recordo que un professor va explicar que el nom del protagonista no es podia escollir a l’atzar, perquè fins i tot el nom diu coses del personatge. El nostre personatge és algú que no sap qui és, per això no es diu. 

Quan la podrem veure? 

— Ara tota l'energia està en la presentació als festivals. No hi ha data d’estrena, però intentarem que sigui abans que acabi el 2021. 

I ara, ¿tens algun nou projecte entre mans? 

— Aquest any miraré de rodar un altre curt, sempre hi ha projectes. No he parat d’escriure, i això no acaba aquí, espero. 

Dies després de l’anunci de la nominació a l’Oscar de Timecode, se't va preguntar si aquest curtmetratge et canviaria la vida. ¿Te l’ha canviat? 

— Tan radical com canviar-te la vida et diria que no. El que sí que és evident és que ens ha ajudat. No és el mateix a l’hora d’aixecar un projecte tenir un curt guanyador de la Palma d’Or o nominat als Oscars. Però canviar-te la vida són paraules majors; em va canviar quan va néixer la meva filla.