BarcelonaPrimer va ser la Chispeta, la gossa. Era gran i la van haver de sacrificar. A continuació va morir l'àvia, el pal de paller de la família. Poc després la mare, de càncer. I per rematar la jugada macabra, el pare. Juanjo Sáez (Barcelona, 1972) es va quedar orfe i sense referents en poc més d'un any, amb un buit impossible d'omplir i moltes coses pendents de dir. Para los míos (Temas de Hoy, 2020) és el relat d'uns fets que el van devastar, però sobretot de les reflexions i els aprenentatges que el van ajudar a sobreviure. Escrit amb el cor a la mà, és també un viatge sense retorn cap a les profunditats de l'experiència de perdre un ésser estimat, un llibre que ens descobreix un Juanjo Sáez més introspectiu i filosòfic, que ja no recorre a l'humor per alleugerir els temes greus.
Per què comences a escriure aquest llibre? A quina necessitat responia?
— Vaig començar perquè una amiga em va veure molt malament i em va recomanar que escrivís cartes als meus pares. A mi em semblava una cosa molt cursi, però en un moment d'aquells d'estar amb tu mateix ho vaig intentar i vaig veure que la cosa funcionava. Primer escrivia a l'ordinador, després en llibretes, i es va anar convertint en una rutina. Ha sigut un procés llarg: vaig començar amb uns 40 anys i ara en tinc 49. Al principi no era un llibre, només un exercici per desfogar-me. Però després va anar mutant i em vaig adonar que també parlava de les coses que havia après amb el temps i, a poc a poc, es va convertir en un llibre, o almenys en una cosa que tenia sentit que es llegís.
¿No has esborrat res del que escrivies per a tu?
— Sí, coses del principi que no tenia gaire sentit que hi fossin. Era molt visceral i molt íntim, i els lectors no ho haurien entès. Però hi ha coses del principi que encara hi són. Per exemple, quan explico al meu pare que segueixo sense aixecar-me d'hora, que sembla anecdòtic però en el fons diu molt.
Per què una carta? Què aporta específicament el gènere epistolar?
— Que no és estàtic. No és el mateix que escriure un llibre, la carta té un destinatari concret. Parteix de tu però té un destí al qual viatja. El llibre també viatja, però no saps qui el llegirà ni on acabarà. En el meu cas, la carta tenia un destinatari, la meva família, però després es va anar fent gran i em vaig adonar que el destinatari era tota la gent que em llegeix. Vaig passar un període de sentir-me molt sol, fins que vaig veure que en realitat no estic sol, que tinc molta gent. I ara que ha sortit el llibre encara més. M'estan escrivint vells amics, gent de l'escola que gairebé no recordava. Moltes coses s'estan posant al seu lloc, i sé que sona molt hippy, però estic rebent molta positivitat.
El tema més present al llibre és la mort, però també és del que menys certeses tens. Què n'has après, de la mort, fent Para los míos?
— Que això s'acaba i que cal viure en el present. Hem de sentir les emocions i acceptar que les nostres vicissituds són les normals, fins i tot ara en la pandèmia. Ningú es mor sa, tots marxem algun dia. Estar viu és gairebé l'excepció i cal intentar fer realitat els desitjos i els somnis. Potser ha sigut més fàcil per a mi perquè sempre he fet la meva i he perseguit els meus somnis.
Arran de la mort dels teus pares també vas descobrir que moltes coses les feies perquè ells t'estimessin.
— Sí, és un mecanisme universal. Quan ets petit i fas un dibuix, el primer que fas és anar a ensenyar-lo al papa. I si et tires a la piscina, abans et gires i dius “mira, mama!” perquè si no no té sentit. I això que la meva educació va ser molt atípica i els meus pares no em van exigir mai res. Jo crec que és perquè em veien bon xaval, que és una cosa que en aquella època es valorava molt: si no et foties en merders ni baralles, no robaves i no et drogaves, ja n'hi havia prou. A més, estava malalt gairebé sempre, així que eren de màniga ampla.
En un altre llibre explicaves que un cop vas arribar amb set suspensos i que el teu pare et va dir simplement “Tranquil, tu fes el que puguis”. ¿Para los míos és una carta d'agraïment?
— Sí, jo als pares els ho haig d'agrair absolutament tot. Com que van morir tan ràpid l'un rere l'altre, al principi tenia una sensació de ràbia continguda molt bèstia, estava molt enfadat. Però, quan ho vas superant, la sensació que et queda és la d'un agraïment molt pur. Si jo estic viu i gaudint de la vida és gràcies a ells i a la llibertat que em van donar. De fet, eren gent molt tradicional, de base molt catòlica i d'una cultura molt rural. A casa s'ho feien tot ells, eren zero consumistes, i valoraven la llibertat per sobre de tot. Tenien un esperit com de hippys de poble, a casa no hi havia normes. Ara, també soc covard per culpa seva, perquè no em van preparar per a la vida real. I per això m'enfronto a les coses a través dels dibuixos, perquè em costa embrutar-me en el fang de la vida.
La família és una institució cada cop més qüestionada i quan la gent escriu sobre les seves famílies sovint és per passar comptes. El teu llibre, en canvi, és un cant a la família.
— Així com ho dius sona molt conservador. Però és que, per bé o per mal, la família et construeix. I si tu estàs en un present bo i tens una bona vida, no hi ha gaire coses a retreure. Sempre que no hagis patit situacions extremes, esclar, que hi ha famílies terribles. La meva era atípica. Vivíem amb l'oncle, que era una persona molt especial, i quan jo era petit, amb l'avi, que déu-n'hi-do. El meu pare no era mai a casa, era com un caçador que marxava a caçar mamuts i ens proveïa, i la meva mare era molt infantil... Jo he tingut moltes mancances, però els hi dec tot. Si has tingut una família que t'ha estimat, la resta és igual. Però, si no has tingut aquesta base, és difícil enfrontar-se a la vida.
Al llibre també hi ha molta necessitat d'explicar a la família les coses bones que t'han passat. En quin moment de la teva carrera van succeir les morts?
— Quan vaig publicar El arte la meva mare ja estava malalta i, de fet, el vaig fer amb certa urgència perquè ella el pogués llegir. Ella va morir durant la primera temporada d'Arròs covat i el meu pare en la segona. I jo em vaig quedar amb les ganes que veiessin que m'estava anant realment molt bé. Per això em va passar el que explico al llibre quan vaig recollir el premi Ondas, que va ser una experiència molt agredolça. Jo estava fora de mi, feia poc que havia mort el pare i em sentia alhora molt malament i molt bé. A la cerimònia vaig sortir quan no tocava i tothom va riure molt, però quan vaig tornar a sortir em vaig posar a plorar i la gent no va entendre res. Al final vaig marxar i allà es va quedar el premi, no el vaig anar a recollir mai, quin desastre. Així va ser i així va quedar, com les guixades dels meus llibres.
Per bé i per mal, en què t'ha canviat més la mort de la teva família?
— Per bé, la voluntat de viure al dia i gaudir del que va venint. Per mal, la soledat. Cobrir la sensació de buit és molt difícil. Amb el temps es va apaivagant i crees un nou entorn, però al principi la soledat et torna més egoista. Com que no depens de ningú ni has de retre comptes, et sents un supervivent i vas a la teva. Sents que ningú és família teva, que no pertanys a res i que ningú és teu de veritat. Després t'adones que no, perquè la teva família original també la van construir gent que no tenien res a veure entre ells, només que s'estimaven. Però al principi tot em semblava fals, i és una sensació que encara torna de vegades.
En lloc de bolcar-te en crear una nova família com fan algunes persones, tu vas trencar amb la parella.
— Sí, em vaig dedicar a gaudir de la vida, tot i que després t'adones que allò no és gaudir. Vaig tenir moltes relacions consecutives que cremava molt ràpid. El problema és que vaig anar enllaçant dols i allò em va portar a una conducta una mica extrema, dins la tranquil·litat de la vida de dibuixant. Va ser una fugida endavant, però després ja es va normalitzar tot. Ara tinc parella i he recuperat molts amics que abans no veia. No tinc fills, cert, però crec que no és conseqüència de la pèrdua dels pares, sinó de les circumstàncies de cada relació.
El dibuixant Pepo Pérez elogiava l'altre dia la teva capacitat “per portar al límit la cursileria sense caure en l'abisme”. Cursileria no ho sé, però t'has desfet d'aquella ironia amb què abans et protegies.
— És que la ironia és un mecanisme de defensa, i en aquest llibre he tingut poc pudor. El Pepo és un bon amic, és família, i em diu això perquè ell també és una persona molt emotiva però que posa límits a algunes emocions. I valora molt que jo no arribi a aquest terreny de la cursileria que en el fons és fals. Perquè una emoció funcioni ha de ser real. Si no, es nota molt. I jo no m'he censurat les emocions. Si de cas he intentat que els missatges fossin més clars i més sintètics, destil·lar el llenguatge.
En aquest sentit, el llibre va ple d'imatges poètiques i metafòriques, amb una sola idea per pàgina simple o doble. Em pregunto si la teva experiència com a humorista gràfic a l'ARA t'ha canviat com a historietista i ha fet que ara sintetitzis més que abans.
— Totalment. Els més de tres anys que vaig estar fent una vinyeta diària m'han donat una capacitat de síntesi increïble. Quan em van fer l'encàrrec no me'n veia capaç, però al final ha sigut crucial en la meva trajectòria. El llibre en què vaig recopilar les vinyetes de l'ARA, Crisi (d'ansietat), es va rebre amb certa estranyesa perquè no era el meu registre ni temàtica habitual, però per a mi és un llibre fonamental. Fent la vinyeta de l'ARA vaig aprendre molt. Abans tenia tendència a ser més barroc i explicava més del compte, en el fons per inseguretat. És un exercici que haurien de fer tots els dibuixants, un repte constant que té molt de poètic i que jo relaciono amb Joan Brossa.
A Para los míos, de quina solució estàs més orgullós?
— M'agrada molt el començament, quan diu “Estimada família” i després entra el color. Al llibre hi ha molt llenguatge abstracte, perquè hi ha coses que no es poden explicar amb paraules però que amb un color el cervell ja ho entén. El llenguatge del còmic té una capacitat expressiva brutal que encara està molt desaprofitada. Queda molt camí per fer, però ara hi ha gent jove que fa coses abstractes molt interessants. El futur del còmic són les noies, tenen menys tradició i moltes menys punyetes que nosaltres.
Què ha suposat per a tu enllestir el llibre?
— Un alleugeriment molt profund. El dia que vaig anar a l'editorial per veure el llibre, quan tornava cap a casa em vaig posar a plorar al carrer. Sentia que m'havia tret un gran pes de sobre. Havia fet el meu homenatge a la família, ho havia aconseguit! A més, sembla que a la gent li està agradant. Què més puc demanar?
Et preocupa que el llibre t'encaselli com una mena d'expert en el dol?
— No gaire, perquè ja tinc una trajectòria i he fet més coses. La gent té tendència a encasellar-te: que si el dels modernets, el que ho critica tot, el que no fa cares, el que dibuixa malament, el que fa faltes... Si ara soc l'orfe i el de la pèrdua, no passa res. Jo soc totes aquestes coses, en realitat. I més que en seré. Per molts també soc l'indepe castellà, perquè estic a Catalunya Ràdio i l'ARA. Durant molts anys he sigut el de l'Arròs covat i en vaig acabar tip, perquè abans li tenia mania a la sèrie, no la sentia meva. És molt difícil treballar en l'audiovisual. Ara estic preparant una altra sèrie sobre grafiters, però serà l'última que faci. És molt difícil mantenir la puresa i tot és una lluita constant, com la publicitat.
I aleshores què t'agradaria fer?
— Aprofundir en la manera de narrar d'aquest últim llibre. Aquí encara tinc un fil conductor, el que va passar amb la meva família, però si fos per a mi ho faria encara més lliure, per parlar de la vida com és de veritat. Vull fugir dels arcs narratius, de l'artefacte, de guardar informació perquè crea intriga... Tot això em repel·leix.